L'essencial és invisible als ulls, deia El Petit Príncep. Fins que arriba una pandèmia i t'ho posa tot davant dels nassos.
No era essencial per a la cadena irlandesa Primark tenir un canal de venda digital. Li anaven tan bé les coses, que van cometre el greu error de deixar d'explorar quan tot els anava vent en popa. Des que van tancar les seues botigues el 22 de març, han deixat d'ingressar 740 milions mensuals i donen per perduts 325 milions d'estoc.
Ara, en plena crisi, activar un canal online per a una empresa de l'envergadura de Primark és pràcticament impossible així que, segons ha informat recentment Associated British Food (ABF), empresa propietària de la cadena de moda, s'estan centrant en prendre mesures per a reforçar la seua liquiditat. I encara que trobe informacions contradictòries sobre la seua possible suspensió de pagaments en la xarxa, l'empresa afirma que Primark podria resistir fins i tot si el tancament de les botigues s'estén fins a maig de 2021, un escenari extrem.
Ara la roba no és essencial. No necessitem comprar-nos una samarreta o unes sabates. I encara que la majoria de les grans cadenes de retail sí que venen online, no són béns essencials per al moment actual.
No necessitem posar benzina al cotxe, no necessitem moure'ns. Per primera vegada el valor de venda del cru estatunidenc, que funciona com a referència per als mercats en el món, va tancar la seua cotització en Borsa amb un valor negatiu (-US$35,22). El combustible no és essencial ara. I els països estan pagant perquè algú s'emporte els barrils físics de petroli que tenen acumulats en els seus territoris, llig en bbc.com. Insòlit.
Ara, sense ser urgents o vitals, es tornen essencials altres coses que ens ajuden a portar millor el confinament. La consultora Sibilare recollia en imatges aquesta setmana com fer esport a casa, tintar-nos el pèl o fer pa, es posen pels núvols en les cerques de Google enfront de les caigudes de cerques de “vols barats”, “on menjar prop de mi” o la cartellera de cinema.
Arreglar aquell escantell que porta mesos en la cuina, canviar un llum fos, comprar una cadira perquè Julia faça els deures perquè la que tenim s'ha trencat o un ordinador per a Álex perquè els altres equips de casa els usem per a treballar i ha de lliurar les seues tasques a l'institut. Són els nostres nous essencials.
No obstant això, no deixe de pensar que gens material és essencial. Òbviament, sí que hi ha coses, com la tecnologia que em permet escriure i enviar telemàticament aquest article, però ens oblidem d'allò més important. Les persones.
Les persones que són ara essencials han sigut invisibles sempre. Sí, sempre. Transportistes, reposadores, caixers de supermercat, farmacèutics, productors agrícoles, enginyeres informàtiques, missatgers i tantes altres professions que no han deixat de treballar mentre la resta estem a casa. No hem considerat essencial la seua activitat. Fins ara.
Els professionals sanitaris no han sigut essencials per a les administracions. Han sigut repetidament maltractats per retallades que ara estem pagant amb morts. L'educació, impulsada per mestres i mestres, ha patit el desdeny de les administracions que no ha preparat tecnològicament al sistema educatiu, ni en formació ni en dotació.
Són les 8 de la vesprada. Mentre acabe aquest article, el meu veí del tercer posa “Resistiré” a tot volum; els veïns, des dels seus balcons aplaudeixen a aquells i aquelles que ara són essencials. Però ho han sigut sempre.