Conversa d'un dilluns de quarantena amb un dels meus clients.
-Hola Susana, estem treballant en remot i hem començat a usar Teams de Microsoft però això és com la plaça del poble… tots parlant alhora. No m'assabente i és un caos!
-Però no esteu usant els canals per a articular les converses? Que en cada canal només estiguen els que han d'intervindre…
-No, hem començat tots alhora i portem més de 3 hores connectats. Haurem d'acostumar-nos a tot això.
El que per a alguns és un caos, per a molts autònoms és habitual. Treballe com a freelance des de fa 4 anys. Tinc clients a Barcelona, Madrid i Còrdova, i a València, per descomptat. Els meus dies comencen consultant les meues tasques en Trello, repassant els missatges en Slack i veient quines reunions tinc programades en Zoom, Whereby o Hangouts. És igual on estiguen els meus interlocutors. La setmana passada alguns d'ells estaven a Uganda, Mèrida (Mèxic), Barcelona o Russafa, a València.
No obstant això, el que és normal per a algunes de nosaltres, suposa un vertader repte per a uns altres. Desaprendre formes de treball tradicionals i adaptar-les a la nova realitat. Una realitat en la qual es torna crític saber gestionar el temps, les interrupcions, i les temptacions. Saber optimitzar al màxim 40 minuts de reunió online. Saber utilitzar les eines de gestió de projectes per a conéixer en quin punt estan les tasques sense haver d'enviar-li un WhatsApp o un e-mail a ningú per a preguntar. O com bé deia dilluns el mestre Marcet en Twitter: "Teletreballar és desafiar les nostres pròpies burocràcies, requereix autoexigència, concentració i col·laboració en xarxa". I desaprenentatge, vaig afegir.
Reconec que em costa veure el costat positiu de les coses i aquesta epidèmia me'l posa més fàcil fins i tot perquè la crisi que vivim tindrà efectes nefastos.
A partir d'ara, es posarà de manifest que la societat industrial acaba i que la societat del coneixement, en la qual moltes estem immerses des de fa temps, es gestiona d'una altra forma. Les que treballem a base del nostre coneixement el podem fer des de qualsevol lloc del món. Doneu-nos un dispositiu i una connexió a internet amb un usuari i contrasenya per a accedir als nostres comptes i podem fer-ho tot. I quan dic tot, és tot.
"Les que treballem a base del nostre coneixement el podem fer des de qualsevol lloc del món"
Però què ocorrerà amb els qui queden a l'altre costat de la societat de la informació? La neteja serà tremenda i aquella classe inútil de la qual parlava Harari anirà més ràpid, si cap. Caurà molta gent, perquè s'evidenciarà que no tots els professionals poden estar a l'altura. No hi haurà treball per a tots, com fins ara, això no anirà de preu, sinó de vàlua.
Mentre això arriba, les que ens creiem segures a aquest costat de la bretxa professional estem patint una gran crisi d'incertesa. Com em va dir fa ja 4 anys el meu pare professional, Fernando de la Rosa, que ser autònom va de saber gestionar la incertesa, de saber que no tots els mesos són iguals, de no atabalar-se davant la variabilitat de quasi tot. I en les últimes setmanes, tot ha canviat dràsticament. Harari deia en la CNN que estem davant la pitjor epidèmia dels últims 100 anys i a una autònoma que treballa des de la seua casa li assota de ple encara que estiga en el “costat” bo de la bretxa.
Classes congelades, conferències cancel·lades, viatges de treball ajornats…
La previsió de la meitat de la meua facturació de 2020 ara mateix està en l'aire, encara que siga una professional del coneixement, actualitzada i preparada per a treballar en qualsevol condició.
Ja he assumit que no xocaré contra el decorat com li passa a Jim Carrey en El xou de Truman. Així que no em queda una altra –no ens queda una altra- que ser més creativa que mai, més proactiva que mai, més resilient que mai.