Tenim a sobre unes noves eleccions a Catalunya el pròxim dia 12 de maig i el més curiós és que ningú acaba d'entendre per què es convoquen de forma tan anticipada. Cap dels partits majoritaris ha estat capaç d'explicar d'una forma entenedora les causes d'aquesta precipitació, però en qualsevol cas, la ciutadania i el conjunt de la societat torna a ser la castigada per l'aturada de l'acció del Parlament i pel seu impacte en el govern central. Semblaria més lògic que el mandat durés quatre anys de forma obligatòria sense capacitat d'anticipar eleccions com passa al món local, però com ja sabem tots, és el preu a pagar per la incapacitat d'arribar a un consens per fer una llei electoral catalana... en 40 anys.
No acabar els mandats suposa sempre el reconeixement del fracàs de la classe política d'arribar a acords, suposa generar uns costos directes del procés electoral i indirectes com ho són els costos d'oportunitat de la no gestió així com el cansament de la ciutadania que perd la fe en el sistema polític i, en els moments que vivim, això és un luxe que no ens podem permetre.
No acabar els mandats suposa sempre el reconeixement del fracàs de la classe política d'arribar a acords i genera uns costos directes i indirectes a la ciutadania
No obstant això, les campanyes electorals haurien de servir per recollir i plasmar en els programes electorals les propostes que la ciutadania i els experts fan arribar als partits polítics de forma constant i no una carrera desesperada per veure com s'omplen de propostes aquests programes en pocs dies. Dit això crec que, a hores d'ara, de la vida política podríem identificar els principals eixos que preocupen a l'empresariat i que després de molts anys continua sense resoldre's. Els deures se'ns acumulen, els problemes latents a la nostra societat no paren de créixer i només sabem apedaçar quan no queda més remei. El cost de procrastinar és immens i si no canvia la mirada de com afrontar-ho, no ens en sortirem. La tasca és ingent i cap partit polític de forma solitària podrà fer-ho. Només un acord entre una gran majoria de forces polítiques podrà resoldre-ho i això suposa una mirada generosa, valenta i de llarg abast.
Repassem alguns temes crítics empresarials que, passades les eleccions, s'haurien de consensuar de forma àmplia:
El model d'ensenyament català. Un model prou exitós en el passat s'ha anat devaluant especialment a l'escola pública. No cal esperar als informes PISA per veure-ho, amb un infrafinançament a l'escola concertada clamorosa que trenca amb el principi constitucional de la gratuïtat de l'ensenyament. Ens queda molt per fer per reduir el 14% d'abandonament escolar i millorar la formació professional.
Un model migratori català propi per respondre a les nostres necessitats socials i econòmiques. Poder fer una selecció en origen adequada, agilitar les tramitacions, regular els accessos, fer plans d'acollida integrals i crear una Conselleria d'Immigració (en lloc de l'actual Direcció General) serien imprescindibles, tant per motius demogràfics i econòmics com d'integració.
La despesa pública suposa el 47,5% del PIB espanyol i es genera en un àmbit de molt baixa productivitat respecte al sector privat
Una reforma de l'administració pública i de simplificació administrativa seriosa és urgent. Ho reconeix tothom, des dels mateixos funcionaris com el conjunt de la ciutadania. La despesa pública suposa el 47,5% del PIB espanyol i es genera en un àmbit de molt baixa productivitat respecte al sector privat. Tot i les escasses dades comparables que disposem, sí que sabem que en el sector públic es treballa un 15% menys que el sector privat amb un absentisme laboral descontrolat que frega el 20%. Cap empresa privada podria sobreviure amb aquestes xifres.
L'anàlisi i les propostes del que caldria fer ja estan ben detallades en el document que ha fet el Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració Pública. Urgeixen els silencis administratius positius davant les demores en les aprovacions de llicències que superen els 365 dies.
Respecte al model territorial i les infraestructures per relligar-lo, tenim molts deures pendents. Les vegueries aturades al constitucional no han d'aturar alternatives potents com proposa Fem Vallès, sobre una articulació neuronal metropolitana dels eixos territorials econòmics del país connectats amb una malla ferroviària i amb autobusos de darrera milla. No podem oblidar el sistema aeroportuari català on clama al cel en el retard per definir un model que no ofegui l'aeroport del Prat i respecti l'entorn, potenciant els aeroports de Reus i Girona.
La transició energètica i la sostenibilitat continuen sent una assignatura pendent en el país Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard, "no al meu pati"- en què ens hem convertit. No a tot, una batalla cultural nihilista que ni preserva ni crea valor sinó tot el contrari, paralitza i ofega la nostra sostenibilitat i la suficiència energètica que precisem. El marc jurídic actual ha creat una teranyina que fa inviable moltes iniciatives que genera el país. De poder ser capdavanters a haver-hi d'importar energia i tecnologia verda.
El marc jurídic actual ha creat una teranyina que fa inviable moltes iniciatives que genera el país
Sobre el model econòmic que necessitem, tot i el gran consens en desenvolupar una economia industrial que arrossegui el conjunt de l'economia, de facto el PIB industrial català no arrenca i continuem creixent en serveis de poc valor afegit intensiu en mà d'obra de baixa qualificació que ens impacta en el model migratori i de benestar general.
Catalunya té en aquests moments molts grups de treball definint propostes del país que necessitem i volem en l'àmbit econòmic, nascuts en entorns diferents: patronals com Cecot o Foment del Treball, cambres de comerç, col·legis professionals, grups d'experts, etc. Molt talent treballant en propostes que coincideixen en un 90% en un marc de desorientació política i social, però malauradament tot aquest potencial de la societat civil s'esvairà si no s'articula amb una unitat d'acció. Viatjo sovint a Madrid i, a diferència de Catalunya, allà no sóc capaç d'identificar una societat civil organitzada propositiva de grans reformes. Sí que veig uns "cuerpos del estado" organitzats i posseïdors del veritable poder amb el BOE que, coordinats amb els mitjans de comunicació, marquen el pas de la política del país, però a Catalunya, aquesta funció de marcar el pas l'han de recuperar les entitats de forma conjunta.
La política és poruga i, per tant, molt sensible als moviments socials. Mai com ara el desconcert polític necessita que se li facin arribar propostes clares i contundents de cap a on s'ha d'anar i les entitats econòmiques tenen una responsabilitat social ineludible. No tinc cap dubte que tantes entitats amb criteri coincident, si hi posen coratge i generositat en els protagonismes, aconseguiran fer seure a les forces polítiques que surtin de les urnes el 12 de maig i forçar grans pactes de país per fer les reformes que necessitem.
Qui farà el primer pas?