Encetarem l’any amb la presa de possessió de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Veurem quins efectes tindran els anuncis més cridaners amb què ens va obsequiar durant la campanya. Però és força probable que, per un costat o per l’altre, la seva actuació obri un nou escenari en la vida política i econòmica mundial i europea.
El cigne negre
En l’argot econòmic, s’anomena cigne negre l’aparició d’un fenomen negatiu inesperat, sigui una guerra, una pandèmia o qualsevol altre conflicte que impacta de forma intensa en l’activitat habitual. No podem dir que sigui inesperat del tot, perquè ho ha anat anunciant, però una eventual escalada dels aranzels nord-americans com a forma de pressionar els veïns o els socis comercials podria marcar un punt d’inflexió en la dinàmica de lliure comerç, accelerada sobretot a partir del 2001, amb la plena entrada de les mercaderies xineses en els mercats occidentals.
Es podria accelerar un fenomen cada cop més rellevant; la conversió del Mediterrani europeu en una nova Florida expandida nord-americana
Potser més que inesperat, podríem parlar d’un augment disruptiu, generalitzat i continuat en el temps. Els exemples catastròfics que alguns apunten a partir de l’exemple de les polítiques aranzelàries nord-americanes durant els anys 30 podrien reproduir-se. O no. No ho sabem del cert, però un escenari d’una guerra comercial generalitzada entre els Estats Units, Canadà i Mèxic -els seus veïns i principals socis comercials- i la Xina, el tercer soci, repercutiria inevitablement sobre Europa -el quart soci nord-americà. I entraríem en una dimensió econòmica desconeguda on els catalans, com a europeus, hi tenim molt més a perdre que a guanyar.
Potser només hi guanyaríem alguna cosa: turistes i expatriats. Un augment generalitzat dels aranzels nord-americans pot reactivar la inflació que unida a les promeses rebaixes impositives estimuli la revaloració del dòlar en els mercats mundials. Si el turisme nord-americà s’ha duplicat des de la covid-19 cap aquí, podria créixer molt més. I el fenomen de cercar retirs daurats -i barats- fora del seu país, podria accelerar un fenomen cada cop més rellevant; la conversió del Mediterrani europeu en una nova Florida expandida nord-americana.
El cigne blanc
En contrapartida, podríem parlar també de cignes blancs, situacions inesperades de signe positiu. La finalització de les guerres a l’Orient Mitjà i, especialment a Ucraïna, que Trump ha assegurat que aconseguirà de seguida, podria comportar un cert retorn als escenaris tradicionals d’energia russa -sobretot gas- barata que beneficiaria especialment la fatigada indústria alemanya.
Una eventual guerra aranzelària entre els Estats Units i Rússia també podria afavorir els intercanvis i els acords amb la Xina, especialment rellevants també per a la indústria europea i alemanya. I ja sabem de la dependència econòmica europea de la locomotora alemanya. En tots aquests eventuals esdeveniments, positius o negatius, hem de recordar que encara que en primera instància no afectin directament gaire l’economia catalana, l’impacte arriba sempre a través dels avatars dels nostres socis europeus, sigui en termes d’exportacions manufactureres, d’importacions energètiques o d’inversions i desinversions estrangeres. I de turisme.
La pedra de toc del finançament
La unanimitat social, política i mediàtica sobre una millora del finançament de Catalunya és pràcticament total des de fa dècades. Ara tenim un acord formal entre el PSC i ERC, avalat pel PSOE, en aquest sentit. Ja vam comentar en aquestes pàgines les possibilitats que s’arribi a complir el que està pactat. Des d’aleshores, la principal novetat són els compromisos econòmics que el nou executiu socialista català ha anat prenent aquí i allà. Des de noves infraestructures -carreteres, línies de metro- fins a una inversió sense precedents en habitatge. Passant, és clar, per la millora dels recursos destinats a sanitat i educació que, malgrat les millores assolides amb l’anterior executiu, encara estan lluny de prestar amb la solvència requerida els seus serveis a una població disparada i, alhora, cada cop més envellida. Per tant, hem de pensar que les previsions de l’executiu català d’aconseguir millores substancials en el finançament són prou sòlides per arribar a complir els compromisos de despesa i d’inversió que està adquirint.
Els alemanys ja estan pagant un preu elevat per la davallada inversora de les darreres dècades
Aquí no podem deixar de fer un apunt sobre com la manca continuada d’inversió pública acaba repercutint en la competitivitat d’un país o d’un territori. Ara mateix, els alemanys ja estan pagant un preu elevat per la davallada inversora de les darreres dècades, fruit del paroxisme davant cap eventual dèficit en els comptes públics, consagrat precisament fa vint anys en una esmena constitucional.
Els reptes estratègics pendents
No es fa cap llarg camí sense una primera passa, diu la saviesa oriental, i cal abordar els reptes estratègics de forma urgent, encara que durant l’any que ve, i els següents, sigui difícil veure’n gaires fruits a curt termini. La primera dificultat, en tot cas, rau a enumerar, concatenar i jerarquitzar aquests reptes estratègics. Provem-ho:
1. Habitatge: l’agreujament de la situació i les protestes creixents han dut el govern català a fer-ne bandera estratègica. L’habitatge, com tants d’altres, és un problema multifactorial, i per això no hi ha cap solució ni màgica ni única. És un problema que afecta totes les grans ciutats europees i nord-americanes. La inversió en habitatge és un valor segur en aquesta època de turbulències mundials i de grans volums de capital que cerquen la rendibilitat més elevada. I això condiciona decisivament el mercat. Està molt bé prometre -a veure si és veritat- 50.000 nous habitatges, però hi juguen molts altres factors. Des d'un transport i uns serveis que ampliïn realment la ciutat metropolitana fins al creixement exponencial de la població derivat de la immigració i, ara també, dels expatriats. Passant pels sous de mínims de grans capes del jovent que voldria emancipar-se i no pot fer-ho.
L’habitatge, com tants d’altres, és un problema multifactorial, i per això no hi ha cap solució ni màgica ni única
2. Competitivitat: Una competitivitat escassa i basada en salaris baixos pot generar empreses d’èxit o la supervivència artificial d’altres, però comporta unes deseconomies externes que hem de pagar entre tots. Si els nous treballadors obtenen unes remuneracions molt baixes, es converteixen en receptors nets amb escreix de l’estat del benestar. Els baixos salaris impliquen una recaptació molt baixa per IRPF i IVA, ja que el consum se centra només en productes de primera necessitat. I si, a més, es tracta d’immigrants, sortides netes de recursos cap als països d’origen que fàcilment poden representar el 15 o el 20% dels seus ingressos nets. Cal canviar radicalment aquest paradigma aplicant la llei a aquells que se salten vergonyosament -com Glovo- i augmentant el salari mínim fins a estàndards europeus.
3. Inversió, recerca i innovació: La inversió productiva creix a uns ritmes inferiors al creixement general de la producció. La recerca excel·leix en determinats àmbits, com el biomèdic, però en general li costa arribar a l’empresa i convertir-la en factor de diferenciació i competitivitat. La innovació, com comentàvem en el cas del repartiment a domicili, aprofita sovint els forats de la normativa per obtenir un avantatge competitiu a costa de tercers. Cal afinar les mesures fiscals existents -el recent pacte sobre fiscalitat va en bona direcció- per fomentar la veritable recerca i inversió productiva. I cal evitar continuar prestant tractes de favor fiscal als qui només es dediquen a la inversió amb forts components especulatius, com les socimis.
Els baixos salaris impliquen una recaptació molt baixa per IRPF i IVA, ja que el consum se centra només en productes de primera necessitat
4. Formació: Aquest és l’apartat on el govern català té la majoria de competències, encara que hi hagi elements externs que el condicionen fortament que estan fora del seu abast, com els salaris dels joves. A banda de posar-hi més recursos i fer-los rendir millor, potser cal revisar els continuats canvis i innovacions educatives que ens porten a greus crisis de resultats, com s’ha posat en evidència recentment amb les matemàtiques. Un cop abandonat el criteri que els universitaris han de pagar una part més important dels costos que generen a través de matrícules més elevades, ens trobem que ara són màsters i mestratges els que actuen com a filtres econòmics de caràcter privat. Màsters i mestratges que sembla que sovint no aporten gaires coneixements diferencials. La incorporació dels joves, més o menys formats, al món del treball és més complexa que mai. La formació dual no acaba d’arrencar i les habilitats i les actituds vitals i de futur dels joves xoquen molt sovint amb les exigències de les empreses. Molt a millorar per ambdues bandes.