El debat sobre com governar els béns comuns és un dels grans debats dels nostres temps, però també una de les grans urgències. En el clima que ens trobem (mai millor dit), és important comprendre la dependència que tenim respecte a la natura, però també la urgent necessitat de governar-la de manera sostenible i trobar fórmules que permetin, a llarg termini, tenir el suficient per a tothom. En el present estat de la qüestió en el que ens trobem el món és dirigit per una colla de sonats que tenen massa poder i que ben aviat faran alguna bogeria. Per això, és important orientar estratègies a llarg termini que democratitzin i assegurin les garanties de les decisions que poden afectar-nos a tots en un futur no tan llunyà.
El de l’energia és un dels sectors clau per a la transició ecològica de les nostres societats, però, com tot el que és important, es troba en un escenari complex, amb interessos entortolligats i un gran problema de garanties democràtiques. Dins del que anomenem “el mercat de l’energia” hi ha implicats quasi tots els actors mundials; des de representants polítics a grans empreses passant per grups de conservació del territori, associacions de veïnes o startups d’energia renovable.
L’energia és un dels sectors clau per a la transició ecològica de les nostres societats, però, com tot el que és important, es troba en un escenari complex, amb interessos entortolligats i un gran problema de garanties democràtiques
Com en tota reflexió del que ens és comú i propi a la vegada, hi ha hagut moltes persones que han reflexionat sobre el rol que l’energia juga a les nostres vides. Des de les interpretacions de l’energia com a formes magnètiques semiespirituals fins a la ultracapitalització del recurs per part d’algunes empreses, el que és clar és que el fet que no es pugui veure clarament amb els ulls no li resta debat. Per això, en aquesta edició de filosofia entre bambolines destaquem cinc veus filosòfiques que han contribuït a analitzar aquest recurs des de perspectives ètiques, sobre justícia i reflexionant sobre quins models de societats volem tenir per assegurar el seu funcionament.
1. El capitalisme fòssil d’Andreas Malm
El geògraf, historiador i teòric marxista originari de Suècia és una de les grans veus mundials sobre el debat de l’energia. A les seves diferents investigacions ha aprofundit en les arrels del que ell ha encunyat com a “capitalisme fòssil” i la relació que existeix entre l’energia i el poder en la geopolítica actual. Segons l’autor, el sistema energètic actual és una decisió política per controlar a la mà d’obra, i en llibres com Fossil Capital: The Rise of Steam Power and the Roots of Global Warming (2016) o How to Blow Up a Pipeline (2020) ofereix anàlisis completes i rigoroses sobre la manera com aquests conceptes s’interrelacionen a escala global. Tot i la seva orientació marcadament d’esquerres, es tracta d’un autor imprescindible per a qualsevol persona interessada en com les dinàmiques polítiques influeixen en les decisions que determinaran la nostra manera de viure.
2. La governança dels béns comuns d’Elinor Ostrom
La governança dels comuns no és només una qüestió d’energia. Tanmateix, si volem abordar les perspectives filosòfiques sobre la gestió i la transició d’aquest recurs, no podem prescindir de la figura clau que va donar forma a aquesta teoria: Elinor Ostrom. Politòloga nord-americana i primera dona guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2009, Ostrom va aportar una visió fonamentalment descentralitzada de la gestió dels recursos, inspirada en pràctiques cooperatives com les comunitats de gestió de pastures i camps. Gràcies al seu llegat, avui podem parlar d’iniciatives com les comunitats energètiques o d’altres formes col·lectives de gestió dels recursos elèctrics.
La governança dels comuns no és només una qüestió d’energia
Obres com Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action (1990) o The Drama of the Commons (2002) han estat fonamentals per repensar la manera com entenem la governança col·lectiva. Ostrom obre la porta, potser de manera indirecta, a una nova manera de concebre la gestió dels recursos energètics: una via més cooperativa i comunitària, que demostra la viabilitat econòmica i social d’agrupacions entre productors i consumidors. Amb això, desafia (encara que no necessàriament de manera frontal) l’statu quo dominant en la gestió actual d’aquests recursos.
3. El món en flames de Naomi Klein
En aquest sentit, les seves tesis s’alineen amb la dels antiextractivistes, una corrent de pensament i activisme actual que es caracteritza per lluitar en contra de l’extracció injusta dels recursos que després s’utilitzen per al sector energètic. Entre ells trobem, per exemple, la sociòloga crítica experta en neoextractivisme i resistències territorials Maristella Svampa a l’Argentina; l’historiador i pensador decolonial Dipesh Chakrabarty, a l'Índia, que defensa la necessitat de revisar la història planetària per explicar les polítiques modernes i les injustícies climàtiques; o el filòsof i historiador Achille Mbembe a Camerún, que ha encunyat el terme de la necropolítica per referir-se a la manera com els governs globals i els oligopolis dels recursos decideixen quines són les vides a protegir i quines les que podem desestimar.
Al meu departament a la universitat hi ha un grup pioner, els CLIFF (Climate Change and Fossil Fuels), que investiga quins incentius podem generar per tal que els governs no explotin els seus recursos naturals, especialment al Sud Global. Són enfocaments com aquests els que permeten trencar amb dinàmiques destructives i generar incentius arreu per una millor relació amb el planeta i els seus béns.
4. La justícia tridimensional de Nancy Fraser
Si parlem de poder i de justícia global hem de centrar-nos en una de les grans teòriques de la crítica al sistema capitalista. Nancy Fraser, pensadora i feminista de la corrent del 99%, és una de les grans defensores de la justícia social i econòmica arreu. Una de les seves contribucions més importants és la seva reivindicació d’una ecologia política feminista que trenqui amb la divisió capitalista entre producció i reproducció.
Nancy Fraser, pensadora i feminista de la corrent del 99%, és una de les grans defensores de la justícia social i econòmica arreu
A la seva obra Canibal Capitalism (2022) exposa com pensar en els nostres recursos i gestió de les renovables per un sistema econòmic més just. Per exemple, es pregunta: qui controla l’energia? Fins a quin punt és un recurs democratitzat o continua en mans d’oligopolis? Un dels conceptes més interessants de la pensadora és la “justícia tridimensional”; és a dir, com per tal que en la gestió d’un recurs com l’energia ha de comptar amb tres elements fonamentals: redistribució, reconeixement i representació. En paraules de l’autora: "Superar la crisi ecològica requereix superar la separació estructural entre economia i ecologia pròpia del capitalisme".
A la seva interpretació de la justícia social i necessària gestió dels recursos s’hi reconeixen també la feina de moltes autores com ara Deborah Cowen (Canadà), explica a la seva obra The Deadly Life of Logistics: Mapping Violence in Global Trade (2014) que “l’energia no és neutral. Està profundament racialitzada, colonialitzada i geopolititzada”; o l’antroòloga i enginyera càntabra Yayo Herrero, autora de llibres com La gran encrucijada: sobre la crisis ecosocial y el cambio de ciclo histórico (2016) o Petróleo (2018), juntament amb Emilio Santiago Muíño i Jorge Riechmann Fernández, on defensa la necessitat d’una transició ecosocial centrada en la sostenibilitat de la vida i els límits planetaris."El metabolisme del planeta no aguanta el ritme d’una economia basada en energies fòssils i renovables a escala industrial", explica en aquesta última publicació.
5. Els decreixentistes i els límits planetaris
Les filosofies decreixentistes, amb figures com Serge Latouche, Giorgos Kallis o més recentment Anitra Nelson, qüestionen profundament la possibilitat d’una transició energètica realment transformadora si es manté intacte el dogma del creixement econòmic il·limitat. Des d’aquest enfocament, fins i tot un sistema basat íntegrament en fonts renovables pot reproduir formes d’extractivisme, dependència i injustícia si no es redueix radicalment la demanda energètica i es redefineixen els usos socials de l’energia.
Aquesta crítica enllaça amb el pensament d’Ivan Illich, que a Energy and Equity (1974) alertava sobre els riscos de les tecnologies centralitzades que limiten l’autonomia i la convivència. Encara que l’energia no és el focus principal de moltes d’aquestes obres, com Less is More de Jason Hickel o Postgrowth: Life after Capitalism (2022) de Tim Jackson, aquestes reflexions inclouen una crítica implícita als sistemes energètics actuals i apunten cap a models més locals, equitatius i democràtics. El decreixement energètic, doncs, no és només una reducció quantitativa del consum, sinó un canvi qualitatiu en la manera com es produeix, es distribueix i s’utilitza l’energia, situant al centre la justícia ecològica, la sobirania comunitària i els límits biofísics del planeta.
La transició energètica es preveu complex i ple d’entrebancs, sovint agreujats per l’oposició (o inacció) d’aquells actors que han mantingut, durant dècades, un control pràcticament incontestable sobre aquest recurs fonamental. Les solucions no són ni immediates ni senzilles, però confio que les veus aquí recollides ens ajudin a il·luminar camins possibles per repensar col·lectivament allò tan urgent i difícil que anomenem el futur de l’energia.