L’habitatge és un dels principals problemes de la població catalana segons el Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. El grau de dificultat de les llars per accedir l’habitatge, sigui de compra amb hipoteca o de lloguer, està augmentant molt des de 2021. En alguna d’aquestes dues situacions es troba la meitat de la població catalana. Però mentre que en el cas de la compra d’habitatge l’esforç hipotecari (percentatge que representa el pagament del primer any d‘hipoteca sobre la renda de la llar) encara és inferior al màxim que es va assolir durant la crisi financera, en el cas del lloguer s’ha arribat a un màxim històric el 2023.
Però ¿a quanta població està afectant aquesta pujada del preu del lloguer? ¿Quins són els col·lectius més afectats? ¿Què es pot fer per contenir-ho? Per donar resposta a aquestes preguntes, la Cambra de Comerç de Barcelona ha elaborat un estudi amb el suport del Departament d’Economia i Hisenda, que es va presentar el passat 9 de gener.
En primer lloc, és important saber que el 23% de les llars catalanes es troba en lloguer a preu de mercat (no social). D’aquests, els que pateixen una major vulnerabilitat són els joves, els immigrants i les rendes baixes, perquè cada vegada són menys propietaris i han d’assumir un lloguer creixent alhora que el seu nivell d’ingressos no respon al mateix ritme. A més, com no poden accedir a la compra d’un habitatge, la seva participació en el conjunt de la riquesa neta del país és cada vegada menor.
L’augment de l’esforç del lloguer redueix la riquesa neta dels joves, un fet que va associat amb un augment de l’edat d’emancipació i una menor taxa de fecunditat
En el cas concret de les llars amb algun membre de nacionalitat estrangera, el 68% viuen de lloguer (no social), una proporció molt superior a les llars únicament amb membres espanyols (18%). De fet, pràcticament la meitat (48%) d’aquestes últimes llars ja tenen el seu pis en propietat i sense hipoteca, una situació en la qual es troben només el 10,4% de les famílies amb alguna persona estrangera.
Els joves també tenen cada vegada menys possibilitats de ser propietaris de l’habitatge on viuen. Si el 2011 dos de cada llar amb cap de família menor de 35 anys era propietari, avui la relació s’ha invertit i ja només són un de cada tres. L’augment de l’esforç del lloguer redueix la riquesa neta dels joves, un fet que va associat amb un augment de l’edat d’emancipació i una menor taxa de fecunditat, dificultant la sostenibilitat de l’estat del benestar en el futur.
El risc més gran de vulnerabilitat econòmica de la població en lloguer respecte als propietaris amb hipoteca és un fenomen comú a les economies avançades, però el problema és més greu a Espanya. Segons dades de l’OCDE, per al 20,7% de la població espanyola en règim de lloguer a preu de mercat (on s’inclouen els col·lectius més vulnerables), el cost de l’arrendament els suposava més del 40% de la seva renda disponible el 2020. Aquest percentatge és força superior al que es dona en altres països europeus: a Alemanya és el 5%, a França el 9,2% i a Itàlia el 12,2%.
L’origen del problema és més estructural que conjuntural. La raó és que la formació de llars (demanda) ha estat superior als nous habitatges acabats (oferta) des de la crisi financera, pressionant a l’alça els preus. Darrere l’increment de la formació de llars hi ha quatre factors: l’avenç de l’esperança de vida, la disminució del nombre de persones per llar, l’increment de les llars d’origen estranger i la concentració de la demanda entorn dels grans nuclis urbans. Uns factors que previsiblement continuaran accentuant-se en el futur.
Cal un major esforç pressupostari destinat a polítiques de despesa social d’habitatge; i una xarxa de transport públic més eficient i multimodal per distribuir millor la població
Pel costat de l’oferta, la presència de colls d’ampolla administratius a l’hora de tramitar les llicències d’obra, així com la manca d’un marc regulador estable estarien dificultant un ritme adequat de l’activitat constructora. La inseguretat jurídica enfront dels impagaments i la rebaixa dels incentius fiscals, tampoc contribuiran a augmentar l’oferta d’habitatge en lloguer.
La solució al problema de l’accessibilitat a l’habitatge passa doncs per incrementar l’oferta d’habitatge per donar resposta a aquest increment de les llars que continuarà en el futur. Des de la Cambra es proposen tres tipus de mesures: 1) crear les condicions que incentivin una major inversió en habitatge de lloguer per part del sector privat (més agilitat en la tramitació i més seguretat jurídica), així com bonificacions fiscals addicionals a aquells propietaris que lloguin a un preu inferior al de mercat; 2) un major esforç pressupostari destinat a polítiques de despesa social d’habitatge; i 3) una xarxa de transport públic més eficient i multimodal per distribuir millor la població.
Si aquest important problema no s’aborda amb realisme i amb un pacte estable a mitjà termini entre el sector privat i sector públic, les desigualtats entre nivells de renda i grups generacionals augmentaran, fet que podria amenaçar la continuïtat de l’estat del benestar tal com l’hem gaudit fins ara.