"L'economia de les nacions occidentals ja estava trencada abans del Covid". El popular economista de l'MIT Daron Acemoğlu fa un diagnòstic crític de l'evolució econòmica global des de principis dels anys 80. L'estancament dels sous i la concentració d'enormes quantitats de poder i quota de mercat en unes poques empreses, especialment els gegants tecnològics, pinten un panorama complicat per al futur de l'economia global - un panorama, però, reformable. El progressiu retorn a la normalitat i la recuperació posterior a la pandèmia és "una oportunitat per reconstruir" aquestes economies esquerdades.
Al nucli de l'obra recent de l'acadèmic turc hi ha els processos d'automatització. Segons les dades històriques recollides pel professor, fins a cert punt, que identifica a finals dels anys 70, les tecnologies que automatitzen els processos productius – les que "desplacen els treballadors" - anaven de la mà, generalment, del desenvolupament sostingut d'un altre tipus d'innovacions, aquelles que "ajuden els treballadors i generen noves feines". Segons planteja Acemoğlu, en els darrers 40 anys s'ha "accelerat l'automatització, però les altres tecnologies s'han estancat".
Acemoğlu: "El futur no ha d'estar completament automatitzat"
Les conclusions d'Acemoğlu desmenteixen la narrativa que lliga el desenvolupament tecnològic al progrés social. En aquells entorns productius on s'han adoptat més generalment les darreres tecnologies d'automatització fabril, el que es pot trobar és menys llocs de treball i salaris estancats. L'exemple més clar és el de la indústria automobilística al famós Cinturó de l'Òxid nord-americà, la línia imaginària que uneix Detroit amb Newark, construïda sobre les espatlles del blue collar tradicional. "La competició global fa que les empreses vulguin retallar costos – lamenta Acemoğlu – i reduir la força de treball és una forma ràpida de fer-ho".
Els altres beneficis de l'automatització, analitza l'economista, no estan arribant. Les dades de les economies occidentals no mostren el creixement en la productivitat que hauria d'acompanyar la gran tecnificació dels processos productius. "El futur – augura Acemoğlu – no ha d'estar completament automatitzat". La democratització de les decisions tecnològiques és, en aquest sentit, essencial. Els usos tecnològics, constata el professor, es defineixen socialment, i la manca de regulació provoca que les grans empreses siguin l'actor principal d'aquesta definició.
Més Estat amb societats més fortes
"Fins ara regular la tecnologia ha estat un desastre – reconeix Acemoğlu – però això no vol dir que no es pugui fer bé". Els suposats perills d'un estat massa gran s'han de contraposar, segons proposa, amb una societat civil cada cop més forta i organitzada, capaç de fiscalitzar les decisions de l'ens públic. L'economista il·lustra aquest fenomen amb un passadís estret virtuós: si s'equilibra el poder estatal i la vigilància ciutadana, el model productiu es manté en un sa equilibri en el centre d'ambdós actors, que es dedica, necessàriament, al bé comú.
La presidenta de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, Cani Fernández, ha enviat un missatge dissonant. Tot i que coincideix amb els perills de l'acumulació de poder – tecnològic i econòmic – de les empreses Big Tech, i planteja, de fet, les tendències monopolístiques de les economies d'escala que descriu Acemoğlu, Fernàndez defensa les polítiques anti-trust i l'estímul a la competència com a solucions principals a aquests problemes, i reservar la regulació només per quan sigui molt necessària.
Acemoğlu: "Fins ara regular la tecnologia ha estat un desastre, però això no vol dir que no es pugui fer bé"
Les empreses amb gran poder de mercat – com demostra l'estudi d'Acemoğlu, entre altres publicacions dedicades al fenomen – són capaces, però, d'expulsar la competició, perquè són prou grans per a atrinxerar-se al seu sector. La introducció de competidors, a més, no adreça un altre dels factors dels grans poders de mercat amb què l'economista justifica la seva proposta regulatòria: les externalitats negatives. "Les competidores de Netflix, Facebook o Amazon tindrien el mateix model de negoci", i, per tant, no enfrontarien el "repte existencial" que suposa la tecnologia tal com es fa servir actualment. A més, alerta Acemoğlu, mantenir el mateix model amb un ecosistema més divers no atacaria l'altre repte existencial a què, col·lectivament, ens enfrontem: la crisi climàtica.
Trencar el mercat de treball
Una de les polítiques de defensa de la força de treball que més engresca l'economista és l'establiment de salaris mínims interprofessionals, tot i que amb una reserva: les polítiques salarials han d'anar, necessàriament, lligades a regulacions dels usos empresarials de la tecnologia. "Si s'instauren SMI alts sense regular la tecnologia, s'incentiva l'automatització" clàssica, la que destruia llocs de treball. "S'ha de regular – defensa el professor – perquè les organitzacions facin servir la tecnologia per servir el benestar dels treballadors".
Altres instruments reguladors, però, no serien tan productius a ulls de l'economista de l'MIT. La creixentment popular proposta d'una Renda Bàsica Universal crearia, segons Acemoğlu, una sort de classe improductiva insostenible. "La RBU – opina – és el reconeixement implícit que mai podrem arreglar el mercat de treball". La seva proposta s'alinea més amb una regulació del mercat laboral que el faci funcional i compatible amb els avenços tecnològics - "posar la tecnologia a favor dels interessos humans". La tecnologia, al cap i a la fi, és un fenomen social. "No hi ha – conclou Acemoğlu – un camí tecnològic predissenyat".