A finals de la setmana passada va saber-se el preu que la companyia francesa Vinci estava disposada a abonar a ACS per tal d’adquirir la seva divisió industrial. L’import ha resultat tan elevat que ha sorprès els analistes i ha provocat que a la sessió borsària de divendres les accions de la companyia madrilenya s’enfilessin ni més ni menys que un 26%. Entre d’altres coses, aquesta pujada implica que el paquet de Florentino Pérez a la constructora s’hagi revaloritzat en uns 190 milions d’euros en només unes hores. La transacció que ha causat tanta sensació està valorada en uns 5.200 milions d’euros, dels quals un mínim de 2.800 es pagarien en metàl·lic i la resta amb accions de la mateixa Vinci. Amb aquest percentatge de títols, que podria arribar a ser del 5%, ACS es convertiria en el primer accionista empresarial de la multinacional gal·la. Però qui és aquesta companyia francesa i què està comprant?
La primera qüestió la resoldrem més endavant, però respecte a la segona, cal saber que la firma de Florentino Pérez té tres branques principals: la construcció (on hi destaquen les empreses Dragados i Tecsa, i la participació al gegant alemany Hochtief), la industrial (que és la que està en venda i que està encapçalada pel grup Cobra) i la de serveis (on opera amb Urbaser i Clece, majoritàriament).
"El preu de Vinci per la divisió industrial d'ACS ha fet que les seves accions s'enfilessin un 26% i la constructora s'hagi revaloritzat en 190 MEUR en només unes hores"
Per la seva banda, la francesa Vinci és l’hereu directe de la centenària Société Générale d'Entreprises, que va anar passant per diverses mans fins a acabar a Vivendi (l’antiga Compagnie Générale des Eaux), de la que es va separar l’any 2000, ja amb la nova denominació de Vinci. Es dedica a la construcció d’infraestructures, i si ACS ja ens sembla un colós, la firma francesa ho és encara més, perquè factura una xifra superior (43.000 milions per 37.000 de la companyia madrilenya). Definir qui és el propietari de Vinci no és pas tan senzill com en el cas d’ACS, on Florentino Pérez acumula un 12,5% del capital, molt per sobre de la resta d’accionistes.
A la constructora francesa, els màxims accionistes són els treballadors (a través del programa de propietat d’accions per als empleats) i la mateixa Vinci, a través de l’autocartera. Cadascun dels dos paquets supera el 8% del capital de l’empresa. Per cert, cal aclarir que el concepte “autocartera” fa referència a les accions que una empresa té d’ella mateixa com a inversió. Pot semblar un fet estrany, però és relativament freqüent en el món de les grans empreses, i té la seva lògica i les seves implicacions, però entrar-hi al detall no és l’objectiu d’aquest article. Dit això, per darrere dels dos primers accionistes hi ha la llista de sospitosos habituals: els fons sobirans de Qatar i Noruega, i els fons d’inversió americans Vanguard, BlackRock, Capital Research, Fidelity, juntament amb el francès Amundi, tots ells amb participacions entre el 0,85% i el 3,5%.
La història de Florentino Pérez
Amb tot, molt més que aquesta operació, el que ens interessa és parlar de la història d’ACS, perquè conté alguns detalls que convé conèixer. A mitjans dels vuitanta, Florentino Pérez va abandonar el món de la política i de l’administració pública fastiguejat pels seus fracassos reiterats, sobretot el del prometedor partit PRD que només va servir perquè 2.000 milions de pessetes (12 milions d’euros) s’escolessin pel forat de la pica, en un projecte grandiós que comptava com a gran estrella de la política amb Miquel Roca Junyent, gran amic del constructor.
Sobre aquesta etapa pre-empresarial de Florentino ja n’hem parlat algun cop, de manera que no ens estendrem més. Les seves primeres passes cap al lideratge de la construcció al mercat espanyol es van produir precisament a Catalunya, gràcies a l’adquisició per una pesseta cada acció de la firma catalana Construcciones Padrós (cinc milions de pessetes en total, uns 30.000 euros), que en aquells moments estava en una situació compromesa i que pertanyia a la companyia industrial Hispano Química, de capital català i suís. Els propòsits de fer créixer l’empresa no es van complir, i van decidir tornar a emprar múscul financer i contactes polítics per adquirir una altra firma, en aquest cas Obras y Construcciones Industriales, SA (Ocisa).
"L’empresa fundacional de l’imperi Florentino es deia Padrós i era catalana"
En aquest cas, la companyia pertanyia al Banco Hispano Americano, i se l’havia trobat a la cartera quan va adquirir el Banco Urquijo, el seu propietari original. Un cas similar al succeït un any abans, el 1982, quan l’Hispano va adquirir el català Bankunión i immediatament va desfer-se de la participada Acesa, en el que va ser un error històric. La situació d’Ocisa era molt diferent de la d’Acesa, atès que suposava una via d’aigua als comptes del banc per les seves pèrdues continuades. Per aquest motiu, l’Hispano la va vendre per una pesseta als seus nous propietaris, Florentino i companyia. Aturem-nos aquí un moment: com hem dit, l’empresa fundacional de l’imperi Florentino es deia Padrós i era catalana. Recordin aquestes dues dades.
Amb Ocisa els resultats ja van ser tota una altra cosa, en bona part perquè en comptes de gestionar l’empresa Florentino i els seus companys de viatge, van optar per contractar un gestor molt reeixit, Jesús Roa Baltar, que procedia de la catalana Fomento de Obras y Contrucciones (Focsa), una empresa nascuda l’any 1900 i que avui forma part de la multinacional FCC (Fomento de Construcciones y Contratas, a qui li va donar la primera part de la seva denominació corporativa).
Pocs anys després de la compra d’Ocisa, els que van de 1986 a 1989, Roa havia aconseguit col·locar l’empresa a la setena posició del rànquing estatal, darrere Dragados (a la que temps després engolirà), Focsa, Cubiertas, Ferrovial, Huarte i Agromán. I un any més tard la firma ja estava madura per fer el salt al parquet borsari i proporcionar el primer premi gros per a Florentino i els seus socis. La sortida a borsa, l’estiu de 1990, va captar inversions per valor de 12.500 milions de pessetes (uns 75 milions d’euros) pel 20% del capital; si fem cas a aquestes xifres que va publicar la premsa al seu dia, la pesseta invertida de bon començament s’havia convertit en més de 60.000 milions, dels quals un 25% li corresponien al mateix Florentino Pérez.
L'heroi de la pel·lícula imputat per corrupció
Qui hauria d’haver passat a la història com a l’heroi de la pel·lícula era, lògicament, Jesús Roa, però un mal pas el 1992 -la seva imputació per un cas de corrupció- va donar l’argument a Florentino per treure-se’l de sobre i constituir-se en líder del grup format per Ocisa i Padrós, dues empreses que un any després es fusionarien per esdevenir una nova firma denominada OCP. Feta la feina i consolidat el seu poder i patrimoni, el seu següent objectiu va ser la presidència del Real Madrid, motiu pel qual es va presentar a les eleccions de 1995 contra Lorenzo Sanz Mancebo, l’hereu de Ramón Mendoza Fontela.
La derrota a les urnes només va suposar una demora en els plans del magnat de l’obra pública, perquè un lustre després sí que aconseguiria la victòria i davant del mateix Sanz. Abans hem fet una paradinha per anotar dues dades al marge, com eren la catalanitat i la denominació (Padrós) de la primera pedra amb què l’enginyer madrileny ha construït el seu imperi. Doncs ara les recuperem per fer palès que sovint la realitat ens deixa detalls veritablement poètics: és ben conegut que la fama a nivell internacional i de cara al gran públic a Florentino li ha arribat a través del Real Madrid, precisament un club fundat per uns germans catalans de cognom Padrós. Curiós.
"La fama a nivell internacional i de cara al gran públic a Florentino li ha arribat a través del Real Madrid, precisament un club fundat per uns germans catalans de cognom Padrós"
Fem un salt en el temps per visitar 1997, un altre any transcendent en l’escalada de Florentino Pérez dins del rànquing de la construcció. En aquell moment es va produir la fusió entre OCP i una empresa de grans dimensions anomenada Ginés Navarro que pertanyia a la família March. Havia nascut ACS, Actividades de Construcción y Servicios, la firma amb què començàvem el present relat i que en el moment de venir el món ho va fer al tercer lloc del rànquing estatal, ja només per darrere de la sempiterna Dragados i de FCC (la fusió de la catalana Focsa amb Construcciones y Contratas, dels Albertos i les germanes Koplowitz).
De bon començament, els March van ser els accionistes majoritaris amb prop del 24% del capital, però van cedir la presidència a Florentino Pérez. Amb el pas del temps, els mallorquins van anar abandonant progressivament la firma fins a desprendre’s de totes les seves accions l’any 2017. Dues operacions de molta importància en què s’ha vist involucrada ACS en aquestes dues dècades i escaig de vida han estat la compra del seu competidor Dragados, líder secular del mercat estatal de la construcció, que pertanyia majoritàriament al Banco Santander (una participació heretada del Banco Central Hispano) i la recent OPA conjunta amb Atlantia sobre la catalana Abertis.
La venda que s’està forjant aquests dies de la divisió industrial d’ACS, més enllà de suposar una entrada de diners fabulosa per a la companyia constructora -que segurament li permetran alleugerir el pes del quantiós de deute que hi ha al seu balanç- implica un pas més en el domini de les companyies franceses en el sector de les infraestructures i afins: Vinci, Engie, Veolia o Eiffage. Un sector estratègic en què el capital espanyol comença a recular.