Un dels fets més rellevants de la darrera legislatura espanyola ha estat el procés massiu de regularització dels treballadors del sector públic. A banda dels interessats i del seu entorn immediat, pocs s'han assabentat que la gran majoria de treballadors en règim d'interinatge que existien a les diferents administracions han esdevingut funcionaris de ple dret a través de concursos restringits de mèrits.
El sector públic, campió de la temporalitat
Primer va ser el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i després la mateixa Comissió Europea els que van exigir que disminuís l'elevada taxa de temporalitat a les administracions públiques espanyoles, que hauria arribat al 28% del total segons les estimacions sindicals, amb uns 800.000 treballadors en total. Una taxa de temporalitat per damunt de la de l'empresa privada. La generalització dels contractes temporals públics va ser la forma com les administracions van reaccionar arran de les restriccions imposades per afrontar la crisi econòmica i financera a partir del 2010: màxima flexibilitat per desempallegar-se de càrregues de personal quan tornessin a venir mal dades.
Però el TJUE va argumentar que si es tractava de necessitats estructurals -molts treballadors públics estaven en situació d'interinatge des de feia sis, vuit o deu anys-, no podien cobrir-se amb treballadors temporals. A banda de la incertesa que deriva de tota temporalitat, els treballadors en aquesta situació no podien assumir formalment responsabilitats dins l'administració perquè no tenien l'estatus de funcionaris i veien així estroncada qualsevol possibilitat de promoció professional.
Les distorsions de la temporalitat pública
Tanmateix, les presses per resoldre una situació absolutament disfuncional -a més d'injusta- s'han saldat amb una nova perpetuació d'un model laboral caduc i que llasta l'eficiència de les administracions. Entre les lectures literàries del batxillerat de fa algunes dècades, hi havia una novel·la de Pérez Galdós sobre el cesante. En el sistema de torns de la restauració borbònica de finals del s. XIX, cada vegada que liberals o conservadors entraven al govern de Madrid, cessaven tots els treballadors públics existents i hi col·locaven els seus afins. I així successivament.
La recepta de les administracions públiques amb la crisi econòmica: màxima flexibilitat per desempallegar-se de càrregues de personal quan tornessin a venir mal dades
Per evitar aquest règim caciquil, va generalitzar-se la figura del funcionari de carrera, treballador fix de l'Administració, que no podia ser acomiadat segons les circumstàncies i els interessos polítics de cada moment. És cert que això no va poder evitar la depuració massiva de funcionaris per Franco i l'exigència de jurar fidelitat als Principios del Movimiento dels qui van restar a l'Administració o s'hi van afegir després. Però aquest règim de funcionariat continua vigent a hores d'ara i és un factor d'estabilitat, altres dirien de conservadorisme, davant eventuals vel·leïtats polítiques de canvi, sigui en un sentit o un altre. En tot cas, un model laboral de fa més de cent anys.
L'Estat profund
Aquest també és el sistema que ha fet possible una part substancial del deep state madrileny i espanyol: una casta endogàmica -malgrat el sistema d'oposicions- que actua com un poder autònom dins l'estat per assegurar-se la seva pervivència i els avantatges del seu statu quo. I no es tracta només d'advocats de l'estat o d'alts funcionaris. Recordem que els dos col·lectius que es van manifestar clarament en contra -el primer, fins al punt d'anunciar una vaga- davant els acords de Pedro Sánchez amb els partits catalans per traspassar Rodalies i, eventualment, tota la recaptació impositiva va ser el personal ferroviari -que no són funcionaris estrictament, però s'hi assemblen- i els inspectors d'Hisenda.
La reproducció del sistema espanyol a Catalunya
Un dels retrets històrics que s'ha fet amb més fonament al president Pujol ha estat que en el seu moment -quan deia, acabat de nomenar per primer cop, que la Generalitat eren només Prenafeta i ell mateix- va optar per construir la nova administració pública catalana amb els mateixos criteris amb què funcionava l'espanyola. Ara és una distopia pensar que hagués passat si s'hagués intentat un altre camí i, si arribat el cas, li haurien deixat transitar-lo. Però el cas és que avui mateix l'administració catalana pateix si fa o no fa dels mateixos mals que l'espanyola. Això sí, sense gaire estat profund, perquè no tenim el poder d'estat. Dels 800.000 interins que hi havia a l'administració espanyola, s'estima que 40.000 eren a la de la Generalitat. Als que caldria afegir els dels ajuntaments, diputacions i altres administracions locals.
Serveis públics per a dos milions més
És veritat que tot s'ha de contextualitzar. En vint anys hem passat de sis a vuit milions d'habitants i les costures del sector públic, especialment dels serveis que es presten més directament a la població -sanitat, ensenyament, assistència social- se n'han ressentit especialment, sobretot després de l'onada de retallades per assegurar-ne la viabilitat pressupostària. El malestar dels professionals més directament implicats no prové només d'una provisionalitat allargada durant quinquennis, sinó de la sobrecàrrega de feina i de la manca de reconeixement econòmic i social. Després ens posem les mans al cap amb els informes PISA.
L'administració catalana pateix si fa o no fa dels mateixos mals que l'espanyola. Això sí, sense gaire estat profund, perquè no tenim el poder d'estat
Controls burocràtics
Paral·lelament, s'ha produït un fenomen tant o més preocupant. Arran de determinats casos de malversació pública, molts dels qual lligats a la febre especulativa de la nostra economia, els controls que pretenien evitar-ho s'han multiplicat exponencialment i han acabat generant una paperassa -encara que sigui digital- i un alentiment en la materialització de les decisions absolutament disfuncional. Això no afecta només els treballadors dels serveis centrals de les administracions. Cada col·lectiu té els mateixos serveis centrals i els alentiments es multipliquen. No només per normatives procediments poc clars o enrevessats, sinó per la por d'assumir responsabilitats per part de tothom i, en darrera instància, per part dels anomenats cuerpos nacionales del estado -interventors, secretaris. Aquests han passat de tenir una actitud proactiva per superar entrebancs i disfuncions administratives i burocràtiques en les primeres fases de la democràcia a erigir-se en el darrer bastió de l'ortodòxia legal i procedimental. No fos cas que...
El baby-boom de l'Administració
Una part substancial dels treballadors públics es van incorporant a l'Administració durant els anys 80 i 90, quan aquestes es desenvoluparen després de dècades d'anèmia durant el franquisme i quan començava a arribar a l'edat adulta els baby-boomers. Molts eren joves professionals amb veritable vocació de servei públic, que creien que des de l'Administració podrien contribuir decisivament a millorar la situació del país i de la societat. La mateixa Generalitat es va conformar bàsicament durant aquelles dècades. En l'endemig, tothom s'ha anat adonant de les dificultats creixents per canviar gaires coses des de l'Administració o des de l'escola i els serveis socials. Són treballadors públics que sovint, quan van començar, van haver d'aprendre a fer funcionar un ordinador, que no es van incorporar massivament a la feina fins avançats els anys vuitanta, i que tant han canviat la forma de treballar, especialment en les tasques administratives.
Tothom s'ha anat adonant de les dificultats creixents per canviar gaires coses des de l'Administració o des de l'escola i els serveis socials
Una oportunitat per millorar l'eficiència pública
Com tots els funcionaris, van haver de superar unes oposicions exclusivament memorístiques per consolidar el seu lloc de treball i les possibilitats de formació i millora i d'avaluació no sectària de la feina feta han estat escasses. En tot cas, el gruix d'aquest col·lectiu arriba a l'edat de jubilació en la pròxima dècada i caldrà articular mesures per no perdre sobtadament el know-how -els coneixements i l'experiència acumulats en el sentit més ampli- i habilitar mesures per disposar d'un personal públic adient per a les noves necessitats, els nous procediments i les noves exigències que reclama i reclamarà la societat. L'eficiència del sector públic és una de les claus decisives per a la productivitat i el benestar d'un país. No només depèn del seu factor humà, però aquest n'és l'element principal.
Amb els processos de substitució arran de les jubilacions massives hauríem de ser capaços de crear un sistema més modern, més flexible, més avaluable i més eficient per a la funció pública
Amb la regularització dels treballadors interins hem perdut, potser inevitablement, una oportunitat per millorar el sistema d'aprovisionament de treballadors públics. Ara, amb els processos de substitució arran de les jubilacions massives hauríem de ser capaços, almenys des de Catalunya, de crear un sistema més modern, més flexible, més avaluable i, en darrera instància, més eficient per a la funció pública. Ja sabem com pesen les lleis espanyoles, les inèrcies, les pressions de l'estat profund i les possibilitats d'equivocar-se quan s'emprèn un nou camí. Però ara tenim l'oportunitat de reorientar la funció pública perquè sigui capaç d'atendre de forma eficient les creixents i canviants necessitats que una societat més pròspera, més equilibrada i més dinàmica requereix. Una Administració pública a l'altura dels reptes i de les aspiracions d'una societat del segle XXI.