Les darreres setmanes, gairebé coincidint amb la formació del nou Govern de Catalunya, diversos mitjans s’han fet ressò d’un encès debat al voltant de l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aquest és l’enèsim debat sobre la qüestió, que ha propiciat la posada en escena de diverses opinions de la mà de polítics en actiu i d’alguns personatges il·lustres. A hores d’ara, en essència, hi ha dos posicionaments molt clars: el d’aquells que consideren que l’ampliació de l’aeroport barceloní és absolutament necessària i indispensable per al progrés econòmic i social del país i, a l’altra cara de la moneda, el de qui s’oposa a l’ampliació pel cost mediambiental que implicaria dur-la a terme i, en concret, per l’afectació sobre l’entorn natural associada a l’allargament de la pista sud de l’aeroport. En escriure aquest article, no hi havia consens sobre la qüestió ni tampoc un acostament entre uns i altres per parlar-ne.
El que cal, pel que fa a l’ampliació de l’aeròdrom català -però també en relació a d’altres qüestions rellevants que l’afecten-, és una anàlisi rigorosa i detallada, tècnicament solvent, que faci possible arribar al consens que ara manca. Dit d’una altra manera, superar els posicionaments apriorístics i arribar al fons de la qüestió, més ben dit, de les qüestions, que hi ha plantejades. I quines són aquestes qüestions? Se m’acudeixen, com a mínim, alguns elements de reflexió.
La vocació de futur de l’aeroport del Prat
L’aeroport viu el que podríem batejar com les seves hores “greus”. Tot just traient el cap tímidament després d’una terrible pandèmia, que ha provocat un descens molt rellevant del nombre de passatgers i una pèrdua no menys rellevant del nombre de rutes aèries, sobretot de llarg radi, és el moment de reflexionar amb calma sobre quin és l’aeroport que volem per al futur. Semblen quedar lluny les xifres de l’any 2019, quan El Prat va arribar gairebé als 53 milions de passatgers, al llindar de la seva capacitat, i superava la quarantena de rutes intercontinentals. Aquell any es culminava amb èxit una excel·lent operació comercial que havia fet possible disposar d’una oferta de vols directes amb destinacions arreu del planeta, com Los Angeles o San Francisco, a Nord-Amèrica, o Pequín, Xangai o Seül, al continent asiàtic, per citar-ne només algunes. Fins i tot, en aquell moment, disposàvem d’un vol entre Dubai i Ciutat de Mèxic, fent escala a Barcelona, en el que esdevenia una opció real de bastir una estratègia llargament reivindicada i treballada pel Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries de Barcelona (CDRA): transformar El Prat en un aeroport de connexió entre Àsia i Amèrica.
Darrere la vocació internacional de l'aeroport hi ha la internacionalització de la nostra economia, de les nostres empreses, que necessiten accedir als mercats internacionals i requereixen vols directes
Es pot afirmar, sense risc d’equivocar-nos massa, que el 2019 fou l’any en què l’aeròdrom català assolí la seva vocació més global, competint de tu a tu amb altres aeroports europeus de llarga tradició intercontinental, com Roma o Milà, i consolidant-se com un dels aeroports més dinàmics del continent europeu. Un canvi de xip que tot just es va iniciar el 2005, amb la creació del CDRA per part de les institucions catalanes i AENA, en un bon exemple de coordinació institucional per assolir un objectiu comú, l’objectiu de connectar Barcelona amb el món sense escales. Avui en dia, quan tot just comencem a deixar enrere la covid-19 i els seus terribles efectes, hi ha qui qüestiona la vocació global de l’aeroport barceloní. Hi ha qui fins i tot posa en dubte la necessitat d’haver-nos de connectar de forma directa amb les principals regions del planeta. No es pot estar més equivocat. No es tracta tan sols d’una qüestió de connectivitat aèria, d’una suma sense sentit de rutes aèries, hi ha molt més al darrere. Sense anar més lluny, hi ha la internacionalització de la nostra economia, de les nostres empreses, que necessiten accedir als mercats internacionals de forma ràpida i àgil i, per assolir-ho, requereixen de vols directes, sense necessitat de fer escala a Londres, Frankfurt o Madrid, per citar alguns exemples.
De tot el que s’ha dit fins ara, si hi ha quelcom que sobresurt amb força és la vocació global del nostre aeroport. És una vocació decidida que cal preservar i afavorir de cara al futur. És el moment també d’exercir nous lideratges que facin possible que l’aeroport de Barcelona esdevingui intercontinental i, al mateix temps, pont entre els continents asiàtic i americà. El Govern ha d’ésser capaç de liderar aquest procés ja que, tot i no ésser el titular de la infraestructura, de la seva millora en depèn l’economia del país i el futur de moltes de les nostres empreses. És el moment de creure-s’ho i reclamar amb el màxim convenciment el paper que li pertoca al Govern en el desenvolupament futur de l’aeroport del Prat. En aquest camí de lideratge, però, caldrà recuperar l’esperit de consens institucional que va inspirar la creació del Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries, cercant les complicitats necessàries per fer possible l’objectiu comú de construir un millor aeroport.