Prop de 3.000 empreses catalanes, entre les quals totes les cotitzades a l’Ibex 35 menys la farmacèutica Grífols, van traslladar el seu domicili social fora de Catalunya esperonades pel govern espanyol a partir de l’1-O, amb un decret llei exprés que els permetia vulnerar els estatuts de les companyies. Els arguments que van emprar anaven des de la seguretat jurídica fins a la por a un empitjorament de les condicions econòmiques en cas d’independència, però cap gran empresa no es va referir a les pressions o interessos polítics. Un any després, Agbar, propietat de la francesa Suez, ha retornat la seva seu social al país d’origen, amb l’argument oficial que ha tornat “l’estabilitat econòmica a Catalunya”. Agbar té la major part del negoci a Catalunya, a través de la societat mixta Aigües de Barcelona (SGAB), participada en un 70% per Agbar, un 15% per Àrea Metropolitana de Barcelona i un 15% per Criteria Caixa, i abasteix uns tres milions de persones de tota l’àrea metropolitana.
Però ha canviat la situació econòmica i jurídica del país d’un any ençà, o aleshores hi havia inestabilitat econòmica real que justifiqués la marxa d’una empresa que, d’altra banda, opera en un mercat amb contractes a llarg termini? El director de Barcelona Economia, Modest Ginjoan, expert en boicots comercials, explica en declaracions a El Món que “no hi va haver cap trencament del marc normatiu ni un empitjorament de l’escenari econòmic, de manera que la sortida d’Agbar va ser una operació retòrica on l’alarmisme per marxar del país no s’explica des del punt de vista comercial sinó pel mercat de capitals. La direcció de la companyia devia pensar que els inversors tindrien por i que es perjudicaria el grup internacional al qual pertany”. Ginjoan, que apunta també a pressió política, afegeix que les raons de por als efectes comercials si romania a Catalunya no concorren en el cas de l’empresa d’aigües: “Aquesta empresa està completament regulada i actua en mercats captius. És com les concessions d’una autopista, durant uns anys de concessió tothom paga i no hi ha cap manera de boicotejar l’empresa. El subministrament d’aigües a municipis és captiu, està contractat i per tant, no hi ha lloc al boicot per part del client”.
Ara bé, Ginjoan sí que creu que Agbar pogués témer efectes futurs com que “seguir a Catalunya posés en risc futurs contractes de gestió de l’aigua a la resta d’Espanya”. En qualsevol cas, aquest economista remarca “el retorn a Catalunya és una bona notícia, i les empreses que van marxar forçades per la pressió política farien bé de tornar si és que els arguments econòmics i jurídics expressats en aquell moment eren certs”.
Josep Comajuncosa: "Que Agbar torni a Catalunya adduint que la situació econòmica és estable és una bona notícia"
El professor d’Economia d’ESADE Josep Comajuncosa també apunta a la pressió política com un argument de pes perquè Agbar marxés, i alhora perquè hagi estat la primera companyia gran a retornar. “El fet que torni a Catalunya adduint que la situació econòmica és estable és una bona notícia perquè pot incentivar que altres empreses facin el mateix, però jo també situaria la decisió en el terreny polític, com una manera d’intentar generar una imatge de distensió. Agbar és una empresa que corre un risc molt baix perquè té clients captius que no poden prendre amb facilitat la decisió de no consumir aigua, i això fa inevitable que el factor polític estigués present en la seva decisió l’octubre del 2017, i que ho pugui estar ara”.
Alhora, el fet que sigui una empresa internacional, “també envia un missatge de fons positiu a l’exterior, deixant clar que la situació econòmica de Catalunya és estable”: “El fet que Agbar tingui capital estranger la fa poc o gens susceptible a les pressions polítiques, i això és un avantatge per al negoci”, apunta Comajuncosa. De fet, considera que la companyia adopta ara una decisió que altres companyies amb capital internacional ja van prendre l’1-O: “Les multinacionals amb seu a Catalunya no se’n van anar, i aquesta era la prova del cotó que el factor polític era determinant en el trasllat d’empreses. els condicionants econòmics eren exactament les mateixes per a tots”, conclou Josep Comajuncosa. En aquest sentit, Modest Ginjoan afegeix una dada rellevant: “Certament, com diu Agbar l’economia catalana ha millorat, però no estava en mala situació l’1-O del 2017, perquè ara acumulem ja 14 trimestres amb un creixement del PIB superior al 3%, una xifra espectacular que fa un any ja era molt consolidada”.
L’argument fals de la inestabilitat
Per la seva banda, el catedràtic d’Economia de la UPF i exconseller del Banc d’Espanya, Guillem López Casasnovas, demana als “analistes mercenaris i pseudo-empresaris que van anunciar les grans catàstrofes” que demanin excuses: “No s’han produït aquestes catàstrofes, no pas pel risc zero de la independència, sinó pel manteniment dels posicionaments democràtics i pacífics dels qui suporten tanta hostilitat per reivindicar posicionaments polítics que, agradin o no, són legítims”. I en clau del trasllat d’empreses sota la cobertura de Madrid, Casasnovas denuncia que “els canvis de seu amb pont de plata posat pel govern espanyol i les empreses saltant-se la legislació mercantil és un dels actes més lamentables de l’economia política dels darrers temps”. I com la resta d’experts, assenyala el factor polític com la clau per entendre la fugida de grans empreses consolidades i amb negoci estable al territori: “Excepte algunes empreses que avui més que mai cal remarcar que varen fer front a l’animadversió que podia desencadenar no fer-ne seguiment, entre les que varen marxar moltes no ho feren per exigències dels seus accionistes, sinó per directius que volien agradar als polítics de torn”, conclou.
Entre el 60% i el 70% dels dipòsits del Sabadell i CaixaBank estan fora de Catalunya
Els bancs, els únics sensibles al boicot
Els primers a anunciar un trasllat de seu van ser el Banc Sabadell i CaixaBank, dues entitats que han ratificat en diverses ocasions que no es plantegen tornar a Catalunya, tot i que les condicions econòmiques i jurídiques són estables. En aquest sentit, el director de Barcelona Economia, Modest Ginjoan sí que afegeix el component de boicot comercial: “Tenien i tenen por encara que la gent retiri els dipòsits, i tenen por que inversors privats i petits inversors de Madrid, Almeria o Cadis, per exemple, es venguin les seves accions. De fet, entre el 60% i el 70% dels dipòsits del Sabadell i CaixaBank estan fora de Catalunya, són empreses amb una alta exposició al mercat espanyol i això els va conduir a prendre decisions precipitades”, conclou.
En aquest sentit, Josep Comajuncosa, professor d’Economia d’ESADE , ratifica aquesta idea: “Posar en risc l’accés al crèdit del BCE en cas de sortida de la UE hauria estat una irresponsabilitat. Els bancs són molt sensibles a boicots, perquè els clients poden retirar els dipòsits immediatament i els accionistes poden vendre. A partir d’aquí, els bancs fan els moviments i la resta d’empreses hi van al darrere, en un gest que al meu entendre és fonamentalment polític”, sentencia.