Tot just estrenat el film Alcarràs, en el súmmum de la inoportunitat, el Govern de Catalunya ha aprovat el Decret Llei 5/2022 de 17 de maig que liberalitza encara més l’aplicació de plaques solars en sòl agrari i d’una manera explícita, també, sobre les terres de regadiu i les terres que estan afectades per projectes d’implantació de nous regadius o de transformació dels existents. Per què aquest canvi? En general, per donar més facilitats a la fotovoltaica, però d’una forma explícita per donar accés segur a tots els municipis i propietaris al pastís de l’energia fotovoltaica. S’havia detectat que alguns municipis (amb molt de regadiu) podrien no poder-se beneficiar de les rendes del “fotovoltaicazo”. Calia, per tant, canviar la llei i fer a tothom content. La instal·lació de plaques solars aporta guanys a les hisendes municipals, aporta unes millors rendes als propietaris de sòl agrícola i dóna satisfacció a les empreses energètiques. En resum, la fotovoltaica aporta arreu una suma de felicitats. Tothom guanya més diners, tenim més energia renovable i resolem el fort retard en aquest tema. Tot sembla ben encaminat.
O potser no. D’una banda, Acatcor (Associació de Comunitats de Regants) i, d’altra banda, Icea, Ipcena-Edc (entitat ecologista de Lleida) i Col·legis Professionals d’Agrònoms, Enginyers Tècnics Agrícoles i Comissió Agroalimentària del Col·legi d’Economistes han fet una declaració pública contundent. Amb posterioritat a aquesta declaració, nombroses entitats vinculades al territori s’hi han adherit. Són entitats que ja en el seu dia varen expressar la seva opinió contrària a laminar un recurs crític com és el sòl agrari, però els recents canvis legals afegits han fet despertar una renovada oposició. La seva declaració assenyala: “Catalunya no pot perdre més superfície agrícola per a la instal·lació d’energia fotovoltaica” i argumenta que “d’alguna manera, es vol resoldre amb urgència l’error de la manca de previsió, planificació i capacitat resolutiva dels poders públics pel que fa a les energies renovables, amb un nou error que, en cas de continuar executant-se, acabarà augmentant la dependència alimentària del nostre país”. La declaració assenyala el baix grau d’autosuficiència alimentària que té Catalunya i la necessitat de millorar-lo o, si més no, no empitjorar-lo. Es planteja com un problema estratègic de país que ha d’estar per sobre d’interessos de curta distància locals i particulars. La fotovoltaica no ha de ser una eina d’estratègia electoral com sembla insinuar l’esmentat decret.
Per a molts dels diferents actors del debat, els quals representen sectors d’opinió importants, l’agricultura no existeix
La resposta de l’Administració davant el rebuig professional i d’entitats ciutadanes i ecologistes ha estat quasi pròpia d’un acudit. L’Administració, en síntesi, ve a dir que és cert que s’han fet uns decrets llei que permeten destruir sòl agrícola en regadiu (sòls que han precisat d’inversions milionàries i laboriosos treballs d’adaptació del sòl, d’instal·lació del reg i finançaments de totes les Administracions), però que aconsella que la ciutadania sigui responsable en la seva aplicació. Més o menys: t’ho deixo fer, però no ho facis.
Tot plegat ha remogut el debat, el qual s’ha expressat obertament a mitjans de comunicació i xarxes socials. S’han expressat moltes idees, totes legitimes i ben exposades. Tanmateix en el fons del debat es pot observar que per a molts dels diferents actors del debat, els quals representen sectors d’opinió importants, l’agricultura no existeix. No hi ha mala fe, solament llunyania, tòpics apresos i conceptes mal apresos, però com a fons una conclusió: l’agricultura no existeix. I si no existeix, el sòl agrari es pot utilitzar per a altres finalitats. Intentaré explicar-me millor:
Empreses elèctriques
Les elèctriques no tenen cap contenció prevista que no siguin els costos on el sòl agrari dóna facilitats. Tot és terreny lliure, no hi ha res que mereixi consideració. L’agricultura no existeix.
Mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació s’han fet força ressò d’aquest fet, cosa que cal ben agrair. Tanmateix, la pregunta insistent i repetida, en format d’estranyesa, ha estat: on es posaran sinó? És a dir, no s’ha visualitzat que allà hi havia quelcom (l’agricultura) que impedia aquestes instal·lacions i que hi havia claríssimes opcions alternatives. L’agricultura no existeix.
Europa i el món
Algunes opinions fan referència a Europa o a la globalitat i tenen raó. Catalunya té un baix grau d’autosuficiència alimentària (compta amb la meitat de terra conreada per càpita que Europa), tot i així, ha articulat dins de l'àmbit global un sistema alimentari modern i eficient. A més, la pertinença a la Unió Europea dóna un plus de seguretat en una hipotètica situació crítica de proveïment. L’agricultura catalana no cal que existeixi, amb Europa i el món en tenim prou.
L’agricultura catalana no existeix i si hi queda alguna cosa està en fase terminal.
Aquests arguments són certs, però la relativa seguretat que, per exemple, pugui donar Europa no pot desactivar els mateixos mecanismes de seguretat. O dit més planament, si tothom pensés el mateix, la crisi alimentària estaria assegurada.
Població agrícola envellida
Hem escoltat: “tenim una agricultura envellida, tenen una mitjana d’edat superior als 65 anys”. És a dir, perquè preocupar-nos de l’agricultura si són quatre vells que plegaran d’aquí uns pocs anys? L’agricultura catalana no existeix i si queda alguna cosa està en fase terminal.
Aquesta convicció de l’edat avançada dels agricultors es basa en una dada desenfocada que l’Administració manté amb la indiferència dels agricultors. Intentaré explicar-me. A tots els sectors mesurem l’ocupació laboral per les persones donades d’alta a la Seguretat Social. A l’agricultura les estadístiques compten propietaris i la propietat sol deixar-se en morir, no en jubilar-se.
Relleu generacional
Reforçant l’argument anterior es parla d’un sector que no es renova, que no hi ha relleu generacional. Per tant, si no hi ha relleu generacional la nostra agricultura és quasi un cadàver, és com si no existís.
Cada cop més, el nostre sector agrari és portat per enginyers, veterinaris i altres professionals
Un altre cop els arguments estan desenfocats. Hi ha relleu generacional però amb menys explotacions, hi ha un procés creixent de modernització i integració. Aquest és un procés vinculat a la modernització, la incorporació d'innovacions tecnològiques eixampla la dimensió mínima eficient de les empreses agràries, un fet que impulsa la creixent integració. Alhora, cal observar que hi ha un relleu a vegades professionalment diferenciat que en molts casos es desvia de l’epígraf “agricultor” per incorporar-se al de “serveis”. Avui, cada cop més, el nostre sector agrari és portat per enginyers, veterinaris i altres professionals.
Mala agricultura
Un argument més contundent és que la nostra és una “mala agricultura”. Per contra, hi ha una altra agricultura “bona”, model de sostenibilitat, formada exclusivament per petites explotacions, sense ramaderia intensiva, sense regadiu, amb sistemes tradicionals de conreu i defugint la tecnologia moderna. En contrast, la “mala agricultura” , simplement, no hauria d’existir. Poc importa si l’omplim de plaques solars.
Probablement aquesta agricultura “bona” no arriba avui a produir a Catalunya el 5% de la producció final agrària. Els models romàntics, bucòlics i esteticistes, tots respectables, poden tenir espais amb estratègies de diferenciació en segments de qualitat, però alimentar a tota la població avui exigeix una agricultura moderna, professional i tecnològicament cada cop més avançada. Una agricultura eficient que pugui donar resposta a la complexitat de la sostenibilitat alimentària, en el sentit que atengui els principis de la sostenibilitat, produeixi suficients aliments (local o globalment) i que aquests siguin assequibles per a tothom. En qualsevol cas, els valors suposats d’una agricultura ideal no poden posar-se de model contra l’agricultura professional i cada cop més sostenible i que fa possible que cada dia ens arribi el menjar al plat de la nostra taula.
Endarreriment
Una altra imatge és l’endarreriment tecnològic. És una imatge redundant sobre una agricultura que, tret d’excepcions, no existeix a la realitat. En canvi, sovint s’exposa com a expressió representativa de l’agricultura real. Hem vist algunes publicacions que, per il·lustrar l’agricultura, usen fotografies dels nostres avis llunyans. Ben cert, segons aquestes imatges, l’agricultura real no existeix i la que suposadament existeix no té valor al segle XXI.
Fa anys que molts conreus usen sistemes de producció integrada o de biocontrol, quan no de producció ecològica
L’endarreriment és un nou argument fill de la distància o desconeixement. Un nou fals argument. Fa molts anys que els tractors catalans són guiats per satèl·lit, les granges i els conreus majoritàriament usen sensors i biosensors, robots per a l’alimentació o per detectar diverses circumstàncies de la producció, els regadius eficients estan àmpliament estesos i l’agricultura de precisió està posicionant-se ràpidament. Fa anys que molts conreus usen sistemes de producció integrada o de biocontrol, quan no de producció ecològica. El Govern de Catalunya va crear el 1985 l’IRTA, un centre de recerca agroalimentària avançat que, juntament amb els centres universitaris, garanteix l’impuls de la innovació tecnològica al conjunt de l’agroalimentació. No tot s’ha fet bé a l’agricultura catalana. Per exemple, encara falta molt per concloure la modernització del regadiu vers l’eficiència i baix però intel·ligent consum d’aigua i fertilitzants. Així mateix, s’ha trigat molt a donar resposta al repte mediambiental de les dejeccions ramaderes. Però avui s’està en un procés ben acompanyat de transformació en positiu d’acord amb les exigències i reptes del moment actual.
Malgrat “no existir” el sector agroalimentari català, va ser considerat fa uns pocs anys el segon clúster agroalimentari d’Europa per part de l’Observatori Europeu de clústers ubicat a Estocolm. És el primer sector productiu de Catalunya, el segon o tercer (segons els anys) sector exportador. Catalunya, amb manca de sòl agrícola suficient i amb poca aigua, ha hagut d’articular el sistema alimentari de manera molt depenent del mercat global. Tanmateix, ha estat una estratègia d’èxit econòmic i social i que ha retingut vives les àrees rurals. Però tot l’engranatge d’aquest ampli sector té els peus de fang per tractar-se d'una agricultura insuficient. Fer-la més insuficient no té cap sentit. I si aquesta opció de destrucció de sòl agrari prové de la pròpia Administració Pública, cal dir-ho, és un acte greu de irresponsabilitat.
El sector agroalimentari català va ser considerat fa uns pocs anys el segon clúster agroalimentari d’Europa per part de l’Observatori Europeu de clústers
Un seguit d'institucions professionals i ecologistes estan advertint amb rigor i arguments que s’està emprenent un camí equivocat. Cal escoltar-les i evitar justificacions ingènues que ens fan enrogir quan les sentim. No és moment de convertir la transformació energètica en una eina per ”guanyar amics” amb un repartiment de rendes arreu sense altre sentit possible que el propi interès i l’expectativa electoral. La transformació energètica és un repte de futur, no una finançadora. L’agricultura és un recurs crític del nostre país. Es hora de corregir pel bé de tots. És hora de fer un “reset” i prendre noves decisions des de la perspectiva d’una planificació estratègica a llarg termini. Equivocar-se és humà, corregir és de valents i necessitem governs valents.