Aguaduna és el nom que rebrà una ciutat construïda de zero al Brasil. És un projecte gestat a Catalunya que compta amb un pressupost inicial astronòmic: 2.000 milions d’euros. El terreny on es crearà aquest nucli urbà té 1.000 hectàrees i es troba al municipi d’Entre Ríos, al nord-est del país. Entre els objectius d’aquesta població sorgida del no-res hi ha atreure uns 60.000 habitants i que no hi hagi cap vehicle amb motor de combustió. És una iniciativa ambiciosa, especialment pel que fa a la vessant ecològica, que arriba a un país que actualment té molt poc interès polític per reduir els nivells de contaminació i que deixa perdre milers de quilòmetres d’Amazones -el pulmó del món- cada any.
“Volem crear una ciutat per canviar el paradigma de la relació entre l’humà i la naturalesa”, explica durant una conversa amb VIA Empresa Tarek Al Masri, responsable de desenvolupament d’Aguaduna i soci de la firma Seed Global Advisoring (SGA), una consultora amb seu a Barcelona. El terreny és propietat de Nurigas Emprendimientos, una societat participada per les famílies Matutes i Espallargas. Per no fer-hi un complex hoteler –un negoci que ja coneixen bé –, han optat per tota una ciutat. “Ens dediquem a la sostenibilitat des de fa molts anys, així que quan ens ho van proposar, vam pensar que ens encaixava molt”, relata Al Masri.
De moment, es troben en la fase de definició del projecte. La intenció és que les obres comencin durant el tercer o quart trimestre d’aquest 2021, uns timings que s’han allargat a causa de la pandèmia. Encara no hi ha data oficial d’arribada dels primers habitants, però es preveu que aquest primer període de construcció acabi en tres anys. Llavors, hi hauria una extensió construïda d’uns 400.000 metres quadrats pensada perquè hi visquin unes 10.000 persones. La inversió d’aquesta primera part d’execució serà d’uns 250 milions d’euros, que s’afegeixen a la despesa ja feta de 20 milions.
Els desenvolupadors d'Aguaduna ja pensen a replicar el model a altres països; tot i que no concreten on han començat a negociar, els agradaria que la segona ciutat d'aquest tipus fos a Espanya
“És dificilíssim començar una ciutat de zero; em recorda a les utopies del segle XIX, sembla que així puguem salvar el món”, considera Albert Cuchí, professor d’arquitectura especialitzat en sostenibilitat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) de la UPC. Però afegeix: “Està bé que hi hagi utopies”. I és que fer aparèixer una ciutat és una oportunitat de pensar-ho tot des del principi en els termes actuals, però s’ha de tenir en compte fins a l’últim detall. “Prestem molta atenció a cada vertical, especialment a la mobilitat, la seguretat i l’energia”, explica el responsable de desenvolupament d’Aguaduna. Per a cada una d’aquestes àrees, tenen un soci -de moment, només han anunciat Siemens- que contribuirà a implantar iniciatives d’R+D que crearan llocs de feina. Aquests treballadors seran els primers residents d’Aguaduna, un nom que evoca el terreny on es construirà, una zona de llacunes naturals i dunes.
Quan es donarà la ciutat per acabada? “D’aquí uns 12 o 15 anys finalitzarem el projecte i hi pot haver moltes modificacions de pressupost amb tant de temps”, indica Al Masri. Els diners provenen de recursos propis, fons públics i privats que s’han interessat per la part més vinculada a la sostenibilitat, i dels socis que ajudaran a aixecar les infraestructures necessàries. “A nivell industrial, l’objectiu és crear un ecosistema de grans corporacions, startups i universitats”, detalla. El turisme no serà una part central de l’activitat econòmica de la ciutat, però hi tindrà certa presència. “Volem destinar un 80% de l’habitatge a primera residència i un 20% a segones residències i allotjament turístic”, explica Al Masri.
Canviar les ciutats o crear-ne de noves?
Una de les principals preguntes que apareix a l’hora d’avaluar aquest projecte és si es pot construir una ciutat sostenible en una societat que no ho és. Aquest dubte és aplicable al Brasil, però també a qualsevol altre lloc del món. I és que SGA ja ha començat a estudiar altres ubicacions per replicar-hi el model d’una Aguaduna que encara no s’ha fet realitat. Tot i que Al Masri no vol concretar, sí que assegura que els agradaria que el primer lloc de la llista per fer-hi un projecte semblant fos a l’Estat espanyol. “Ja hem creat sinergies a diversos indrets; ens estan arribant noves oportunitats abans del que esperàvem”, afirma.
Recreació de cases unifamiliars en un carrer de la nova ciutat Aguaduna | Cedida
Albert Cuchí defensa el procés invers, ja que “les ciutats reflecteixen el model social de qui la crea i hi viu; si la societat no és sostenible, la ciutat tampoc no ho serà”. En aquest sentit, recorda que hi va haver un concurs a Figueres per crear un barri ecològic, però que quan ell i un equip de persones van començar a estudiar-ho, “ens en vam adonar que tots els barris ecològics d’Europa van al revés: és una comunitat que ja existeix que decideix viure d’una manera diferent”. Mentre que el professor aposta per introduir canvis en ciutats que ja existeixen, Al Masri opina que “no es pot implantar un model sostenible en una ciutat com Barcelona; s’ha d’anar a poc a poc”.
Com a exemple de la dificultat que això comportaria, explica que a Aguaduna un 50% dels aliments que s’hi venguin seran locals, mentre que la resta seran de proximitat, d’un màxim de 20 quilòmetres a la rodona. És un model complicat de replicar a una gran ciutat. “Aguaduna tindrà dues realitats: hi viuran 60.000 persones amb necessitats bàsiques i servirà per provar noves solucions”, indica Al Masri. L’alimentació n’és una, així com ho serà la mobilitat. El nucli urbà servirà de laboratori d’una ciutat lliure de vehicles amb motor de combustió.
"Els ciutadans d'Aguaduna no necessitaran vehicle propi, tot i que hi podrà circular qualsevol mitjà de transport sostenible", explica el cap del projecte
De fet, els visitants hauran de deixar el seu cotxe a l’entrada i moure’s amb solucions de mobilitat compartida. “Els ciutadans d’Aguaduna no necessitaran vehicle propi, tot i que hi podrà circular qualsevol mitjà de transport sostenible”, explica el cap del projecte. La mobilitat compartida serà el centre de l’estratègia en aquest camp i un software públic la gestionarà. Com a projecte per a més endavant, també es plantegen introduir solucions de transport autònom. Per desenvolupar-les, segons Al Masri, han iniciat contactes amb diverses empreses.
Recreació d'un carrer amb un tramvia d'Aguaduna | Cedida
Per necessitat
Aquesta no és, ni de bon tros, la primera ciutat planificada d’aquest segle: hi ha exemples tan recents com New Clark City (Filipines, 2019), Naypyidaw (Myanmar, 2005), i Ordos (la Xina, 2001), per exemple. La majoria d’aquestes s’han construït per necessitat, ja sigui de més espai per a la població o per qüestions administratives. També hi ha el cas d’Egipte, que va anunciar el 2019 que construiria una ciutat enmig del desert per substituir el Caire com a capital. El cas d’Aguaduna és diferent; no neix per necessitat, sinó que vol ser un laboratori ecològic i demostrar que és possible un altre model de ciutat.
Sobre l'èxode dels habitants de les ciutats, Cuchí avisa de pràctiques insostenibles: "Quan la gent viu al camp però treballa a la ciutat, es mou en cotxe"
Atreure habitants serà un dels reptes de la nova població brasilera, però els seus impulsors confien en la moda rural: “Abans de la pandèmia ja hi havia moviment de gent fora de les ciutats, i una vegada ha arribat la covid-19, encara més, a Brasil i a la resta del món”, assegura Al Masri. Però per a Cuchí aquesta tendència no és tan clara i senzilla. El professor de l’ETSAV es pregunta on és el límit de les ciutats: “Si vius a una urbanització, no estàs a una ciutat però tens una vida urbana”. De fet, reflexiona que aquest model “urbà dispers” és molt més insostenible: “Quan la gent viu al camp però treballa a la ciutat, es mou en cotxe”, indica.
La capacitat d’Aguaduna serà d’uns 60.000 habitants, però això no està previst que arribi fins d’aquí uns 15 anys. Fins aleshores, se seguirà pensant fins l’últim detall del que pretén néixer i mantenir-se com una ciutat sostenible en el si d’una societat que encara no ho és. En definitiva, començar de zero.