Un producte tan bàsic i tan present a les nostres vides com és l’aigua té, lògicament, un protagonisme molt rellevant al món econòmic. L’aigua és fonamental en multitud d’aspectes: com a element de generació d’energia en les centrals hidroelèctriques, com a element necessari en l’agricultura, com a substància que arriba a totes les llars a través de les companyies distribuïdores i, per descomptat, com a producte envasat per beure. És aquest últim mercat el que volem analitzar avui.
El mercat espanyol d’aigua envasada mostra un creixement tan important, que l’Estat s’ha convertit a hores d’ara en el tercer territori de la Unió Europea amb un major consum, per darrere només de França i Itàlia, i amb un volum de vendes que s’atansa ja als 1.000 milions d’euros, gràcies als 5.700 milions de litres comercialitzats. A més, l’aigua en ampolla és el cinquè producte més consumit de la cistella de la compra dels ciutadans. Dins d’aquestes xifres, les aigües amb gas i les preparades (d’origen no subterrani i posteriorment adaptades per al consum) representen un percentatge molt petit, perquè la part significativa es troba a aigües sense gas extretes de brolladors naturals. El mercat està format per uns 100 productors, la majoria de dimensió petita, perquè com passa a gran part de sectors vinculats amb l’alimentació, les principals marques -al voltant d’una quinzena- formen part de grups molt potents.
Si donem un cop d’ull als prestatges dels supermercats, trobarem tota una sèrie de marques que ens resultaran conegudes, i per sobre de totes, la catalana Font Vella, líder del mercat. Aquesta, juntament amb Lanjarón, Fonter i Evian, pertany a la multinacional francesa fundada a Barcelona Danone. La propietat de Font Vella per part del fabricant làctic prové dels anys 70 del segle passat, perquè va ser el 1973 quan Danone, que aleshores es deia BSN, va adquirir part del capital de la firma. En aquells moments, Font Vella es deia Ebansa (Explotación de Balnearios y Aguas Minerales, SA), atès que quatre anys abans s’havia fusionat amb aquesta última. L’adquisició de Lanjarón és molt més recent, ja que es va produir a partir de 1993, quan van comprar un 50% del capital a Agbar, el seu propietari del moment, que set anys abans l’havia comprada a Cepsa. La fusió definitiva entre Font Vella i Lanjarón es va dur a terme el 2006, una circumstància que va ser vista amb gran decepció a Granada, perquè totes dues marques havien estat grans rivals al mercat. L’origen de l’aigua prové de dos brolladors, el tradicional de Sant Hilari Sacalm i un d’adquirit posteriorment a Sigüenza (Guadalajara).
Font Vella -líder del mercat-, juntament amb Lanjarón, Fonter i Evian, pertany a la multinacional francesa fundada a Barcelona Danone
Una altra família de marques és Veri (formalment, Aguas San Martín de Veri, amb aigua procedent del Pirineu aragonès) i Fuente Liviana (de la província de Conca), totes dues en mans de la cervesera catalana Damm. Cal recordar que aquesta firma també té interessos en el sector dels batuts de cacau a través del 50% que posseeix de Cacaolat.
Les aigües de Nestlé, Coca-Cola, Mahou, Estrella Galicia...
En aquest lineal imaginari que estem presentant també trobarem Aquarel (aigua del Montseny i d’Extremadura) i Viladrau (del Montseny), que pertanyen a la multinacional suïssa Nestlé a través de la filial Nestlé Waters. Altres marques de la seva cartera són Vittel, Perrier o la gasificada San Pellegrino. Una de les seves ensenyes, Viladrau, va patir un incident greu l’any 2010 quan una persona va resultar intoxicada per una contaminació del producte amb sosa càustica, la substància que es va fer servir per netejar els envasos.
I per seguir amb multinacionals, no oblidem Aquabona (amb brolladors a Galícia, Aragó, País Valencià i Castella), propietat de Coca-Cola. D’aquesta aigua podem estar segurs de la seva procedència mineral, però no sempre ha estat així, perquè el 2004 la multinacional americana va haver d’enfrontar-se a un escàndol monumental quan es va saber que l’aigua envasada que venia al Regne Unit no era pas de brolladors naturals, sinó artificials... o en altres paraules, era aigua de l’aixeta posteriorment purificada. Òbviament, el cost del filtratge no justificava el sobrepreu de molts zeros que pagaven els consumidors, respecte el preu per litre que cobraven les companyies del pool UK Water, gestores del sistema de distribució d’aigua potable al país. Amb l’intent d’esmenar la situació, encara es van complicar més la vida, perquè l’explicació dels processos depuratius per eliminar bacteris, virus i partícules tòxiques en general va molestar a l’esmentat consorci UK Water, que assegurava que la seva aigua ja passava tots els controls necessaris.
L'àngel caigut del sector és la càntabra Solares, que durant dècades va liderar el mercat estatal amb quotes insultants que arribaven a superar el 60%
Abans hem vist que Damm té els seus productes molt ben situats en el sector que ens ocupa, però no és l’única companyia cervesera que ha diversificat per aquest camí, perquè tant Mahou com Estrella Galicia també disposen de marques de pes. La firma madrilenya és la propietària de Solán de Cabras, mentre que la de Galícia és posseïdora de Cabreiroá. Aquestes dues no són les darreres grans empreses que apareixeran a l’article d’avui, perquè la làctica Pascual també ha invertit en el sector de l’aigua. En aquest cas, la marca que exploten és Bezoya.
Una altra de les marques ben conegudes al país és Aigua de Ribes, que pertany a l’empresa familiar Fontaga, SA, de Ribes de Freser i que és en mans de la família Deulofeu. També dins el contingent català hi ha Sant Aniol, que pertany a l’empresa Hijos de José Bassols, propietat dels Feliu Bassols. Qui més qui menys coneix aquesta família per la figura d’una de les germanes, la farmacèutica Maria Àngels Feliu i, en menor mesura, per la seva tia, Ana María Lajusticia, la gran apòstol del consum de magnesi.
Finalment, hi ha l’àngel caigut del sector, la càntabra Solares, que durant dècades va liderar el mercat estatal amb quotes gairebé insultants que arribaven a superar el 60%. El seu destí, però, va canviar sobtadament un dia de 1977 quan en algunes partides del producte va ser detectada una bactèria que podia arribar a ser perjudicial per a la salut humana. Més enllà de la multa milionària que van haver de pagar, la publicitat nefasta per aquest incident va provocar un esfondrament de les seves vendes del qual mai s’arribaria a recuperar.
A tot el que hem vist, cal afegir-li el voluminós segment de les marques blanques i, en menor mesura, el petit tram de les aigües amb gas, on Vichy Catalán hi té una posició de pes.