Sovint es parla de la manca d’estímuls que rep el cotxe elèctric a Espanya. Recordem que aquesta laxitud va provocar la dimissió del conseller delegat de Seat i Cupra (senyor Wayne Griffiths) com a president de la patronal del motor a Espanya (ANFAC). Se’n va atipar. D’un govern, l’espanyol, que no compleix el que promet -el senyor Griffiths ho va dir sense embuts: “En diciembre renové como presidente de ANFAC porque el Gobierno (espanyol) se comprometió a ser un aliado del sector, y a poner en marcha rápidamente medidas concretas y eficaces. En el Foro ANFAC del pasado mes de febrero, el presidente del Gobierno (espanyol) también se comprometió a revisar el Plan MOVES y a impulsar la infraestructura de recarga. Estas medidas no han llegado. Y por eso estoy decepcionado, porque ahora toca acelerar, no frenar". I va insistir: "España debe mejorar la infraestructura pública de recarga y facilitar la compra de coches electrificados con un verdadero plan de incentivos fiscales que permita cobrar la ayuda en el momento de la compra". El senyor Griffiths es va adonar que els trilers no només actuen a les Rambles.
S’acusa el comprador de falta de voluntat. Però què s’espera d’un consumidor maltractat? Hi ha l’opinió que el cotxe elèctric té mala fama. I no és ben bé això. Ja vaig apuntar el maltractament que mereix el potencial consumidor en una anàlisi anterior: Cotxes elèctrics: què ens està passant?. Ho vaig fer des d’una perspectiva macro. Avui entrarem en el detall. I, per fer-ho, agafarem un hipotètic comprador, les característiques del qual són les següents:
- El cotxe que vol comprar és 100% elèctric i costa 36.000 euros. El mateix cotxe en versió benzina en costa 26.000.
- Vol optar als ajuts de l’estat: Pla Moves. Es tracta d’una potencial subvenció al comprador de 7.000 euros.
- Els ingressos anuals del comprador són de 54.000 euros i paga uns impostos que signifiquen el 26% d’aquests ingressos.
El primer que podem observar és que aquest comprador té una voluntat clara d’ajudar a la millora del medi ambient. El cotxe li costa 10.000 euros més que si fos de benzina. I, encara que rebés els 7.000 euros d’ajut -possibilitat que no és real, com veurem més avall- hi ha una important diferència que ell està disposat a cobrir.
La laxitud amb la manca d'estímuls del cotxe elèctric va provocar la dimissió del conseller delegat de Seat i Cupra com a president de la patronal del motor a Espanya (ANFAC)
Com funciona el procés que s’ha empescat el govern espanyol per fer de la virtut vici? Aquest senyor pot comprar el cotxe al comptat o a terminis. Aquest fet és intranscendent, ja que és neutre econòmicament pel que respecta als paràmetres que hem esmentat. Ara bé, a partir d’aquí comença el trilerisme consanguini del governant espanyol.
El comprador vol demanar l’ajut del Pla Moves. I aquí té dues opcions. Una consisteix en un rosari burocràtic important. Li donaran, si li atorguen la subvenció, al cap d’aproximadament un any i mig si és que, arribada la data, encara hi ha fons del Pla Moves -cosa que, el dia d'avui, no se sap. Però, és clar, el concessionari del cotxe no vol perdre una venda per culpa de la mala governança (intencionada) del país. Per tant, li proposa al comprador un pla alternatiu. El concessionari portarà els tràmits a la seva gestoria i, no només això, la financera del concessionari li avançarà els 7.000 euros del Pla Moves. De tal manera que la quantitat a desemborsar per part del comprador seran 29.000 euros (36.000 menys els 7.000 que li avança la financera al concessionari).
Ni el concessionari ni les financeres són germanetes de la caritat i no tenen perquè cobrir les irregularitats de l’administració pública espanyola
Tot sembla correcte, però ni el concessionari ni la seva financera han arribat on són fent confiança als governants espanyols i el plantejament que li fan al comprador és que, si al cap d’un any i mig la sol·licitud de 7.000 euros al Pla Moves ve rebutjada, el comprador pagarà al concessionari la quantitat de 7.340 euros. Els 340 euros són les despeses financeres més el cost de la gestoria. Que maco, no? Però, és normal, ni el concessionari ni les financeres són germanetes de la caritat i no tenen perquè cobrir les irregularitats de l’administració pública espanyola. Ells només venen cotxes. Perquè, d’irregularitats, n’hi ha dues.
La primera és que l’Estat espanyol va rebre mils de milions del programa Next Generation i els lliura als beneficiaris finals un any i mig, com a mínim, d’haver-los rebut. Aquests diners deuen meritar uns interessos, és clar. Interessos que no cobrarà el comprador del nostre article, sinó que haurà de pagar, com hem vist, 340 euros. O sigui, l’ajut, si el rep, queda en 6.660 euros. Primera retallada.
La segona irregularitat governamental és que el comprador de l’article rebrà una subvenció de 7.000 euros (si la rep) que serà bruta i incrementarà els seus ingressos anuals. Si, en el millor dels casos, no canvia d’escala impositiva, haurà de pagar a hisenda el 26% d’aquest suposat ajut. És a dir, 1.820 euros. Comptat i debatut, l’ajut de, publicitàriament, 7.000 euros haurà quedat, en realitat, en 4.840 euros (7.000 – 340 – 1.820). A aquest “muntatge financer”, quan jo era petit, se li deia estafa.
Malgrat haver vessat algun qualificatiu, he intentat no alterar les xifres amb opinions. Aquesta és una anàlisi basada en un cas real. Les opinions seran de vostès.