Venim d’un estiu atípic, amb una Barcelona sense turistes. Els efectes de la pandèmia han estat desoladors per la ciutat. Una metròpoli que cada any, des de la celebració dels Jocs Olímpics, ha incrementat considerablement el seu nombre de visitants. D’un milió i mig el 1990, fins a nou milions i mig el 2019. La covid també ha aturat Barcelona, com la resta del món sencer. Malgrat la precarització de molts sectors de l’economia, la ciutat no anava malament. Oferia senyals per a l’optimisme, noves oportunitats de negoci, inversions compromeses i també l’arribada de nous esdeveniments com l’ISE, el saló més gran de l’audiovisual al món, 81.000 assistents i 400 milions d’euros d’impacte econòmic per la ciutat.
Barcelona deixava enrere la crisi econòmica i social del 2009, això sí, amb seqüeles, a causa de l’increment dels desnonaments, la manca d’un habitatge assequible fruit de l’apujada del preu dels lloguers o la consolidació de les desigualtats socials.
Malgrat tot, l’Ajuntament de la capital catalana disposa d’unes finances sanejades i d’un superàvit municipal no menor. Es començava a palesar que s’havia frenat el significatiu desplaçament de la població cap a estrats de renda inferiors que es va donar durant la crisi, de forma molt accentuada entre 2009 i 2011. De renda alta cap a mitjana alta, de mitjana alta cap a mitjana baixa, i així successivament.
L’Índex de la Renda Familiar de Barcelona (RDFB)* actua com a indicador de la renda relativa dels residents als diferents barris i ofereix una fotografia de les desigualtats socials referides a un valor mitjà de la ciutat, així com uns resultats molt clars per districtes. L’any 2017, la RFD/càpita (€/any) a Sarrià-Sant Gervasi era de 40.022, a Nou Barris era de 12.045. Per ser més exactes, i aplicant un índex base zero, el barri de Pedralbes lidera la RFD/càpita més alta amb 248,8 punts, mentre que Ciutat Meridiana és qui la té més baixa, amb 38,6. Una diferència de 210 punts respecte el primer.
El dinamisme de la ciutat, gràcies al sector turisme, comerços, restauració, fires i grans esdeveniments, seguia tenint un protagonisme important. El turisme suposa el 12% del PIB de l’economia de la ciutat, un percentatge que pesa molt en el còmput global. Barcelona, però, ha sabut mantenir un equilibri entre el turisme de negoci, que visita la ciutat per feina o per un esdeveniment com una fira, amb un turisme d’oci, especialment l’internacional, que té una butxaca més plena i genera més despesa.
Ara el centre de la ciutat és qui en surt més perjudicat. Ho hem vist aquests dies quan els barris han anat recuperant una certa normalitat en la vida de carrer. En canvi, a la Rambla i voltants no hi ha vida. Cada vegada hi ha menys barri, als barcelonins els costa baixar a comprar al centre de la ciutat. Senten com si els haguessin robat un tros de ciutat.
"Ara el centre de la ciutat és qui en surt més perjudicat, quan els barris han anat recuperant una certa normalitat en la vida de carrer"
La pandèmia ha complicat la situació. Vuit de cada deu autònoms pateixen una caiguda de la facturació, segons el baròmetre presentat per l’Associació de Treballadors Autònoms (ATA), posant en perill de mort, a un 20% d’aquests, el seu comerç, botiga o negoci.
Vivim moments que cal reactivar la ciutat. S’hauria de combatre aquest desànim i confiar més en Barcelona. Fins i tot, s’ha instal·lat la percepció que Madrid ens passa la mà per la cara, quan el que està promovent és una insolidaritat injusta amb la resta del territori. L’anunci de la presidenta Ayuso d’aprovar una nova rebaixa de l’IRPF i de promoure la Comunitat de Madrid com el territori amb la fiscalitat més baixa d’Espanya hauria de preocupar al Govern de l’Estat. La fiscalitat no es pot convertir en una arma política entre ciutats o territoris.
Aquests dies s’han posat de manifest dues reivindicacions amb l’objectiu de reactivar i recuperar la nostra ciutat. La primera, en forma de llibre, Una altra Barcelona de la periodista i directora del programa informatiu Bàsics de Betevé, Eva Arderius. És el retrat de deu mirades de persones no mediàtiques que juguen un paper important en la defensa dels drets socials col·lectius dels seus barris. Petits herois anònims, que lluiten cada dia per fer una ciutat menys justa i atendre als que es queden enrere. Un exercici de col·laboració ciutadana que paga la pena conèixer. És la cara B de Barcelona. Com la Carmen Juares, fundadora de l’associació Mujeres, Migrantes, Diversas que ens posa el dit a la llaga als barcelonins: “Barcelona no és tan acollidora i tan diversa com es diu, ho intenta però no ho és”.
És la cara desconeguda d’una ciutat d’èxit, que al final se’n surt, gràcies a la col·laboració desinteressada entre entitats, voluntaris i gent del barri que esdevenen essencials per aquestes persones alhora de sobreviure.
La segona ha estat en forma de documental, Barcelona 2050. Una crida que l’associació Barcelona Global ha fet en forma de reportatge i que urgeix les administracions a reactivar la ciutat i la seva regió metropolitana. Finalitzar La Sagrera, la línia 9 de metro i oferir habitatge assequible per tothom són alguns dels reptes que assenyalen tots els entrevistats, experts nacionals i internacionals. Es reivindica una agenda concreta per a la Barcelona del futur.
Perquè esmento aquests dos treballs aparentment tan diferents entre ells? Tots dos tenen un denominador comú: reactivar Barcelona des de la complicitat i la col·laboració de tothom, tant econòmic com social. Tant des de l’empresa o la institució, com del barri i les seves xarxes socials.
"Cal reactivar Barcelona des de la complicitat i la col·laboració de tothom, tant econòmic com social"
Reactivar els valors de la col·lectivitat enfront de l’individualisme; reactivar la lluita pel bé comú enfront de l’interès particular; reactivar projectes a mig-llarg termini enfront de l’oportunisme i el curtterminisme; reactivar la defensa de l’igualtat d’oportunitats enfront de les desigualtats.
En definitiva, reactivar un esperit col·lectiu que defineixi com volem la Barcelona del 2050, recuperar aquell model de col·laboració público privada que tants èxits ha donat a la ciutat. Els interessos públics i els privats no poden anar en paral·lel, cal que es tornin a trobar. A Barcelona, avui, li fa molta falta.