Després de diversos intents de veure'ns i de superposicions de viatges per les dues bandes a diferents indrets europeus, finalment allà em trobava, esperant a l'estació d'Alkmaar, llegint Un Jardí vora el Mar de MercèRodoreda. Al cap d'una estona, vaig aixecar el cap i allà tenia plantada a la Sofía i la Naima, la gosseta que també havia vingut a conèixer. La Sofía i en Dart són els meus amics hippies, m'agrada anomenar-los així perquè crec que són de les amistats que tinc que més connectats viuen a la naturalesa i a sentir les coses. Viuen en harmonia i consonància amb el que senten, i sempre em recorden que jo també he de fer-ho de tant en tant. Ara viuen en una caseta a prop d'Alkmaar, a la zona rural del nord d'Amsterdam, però d'aquí a unes setmanes travessen Europa amb una furgoneta reformada de bombers per anar a cuidar un jardí a un poblet d'Itàlia. Poques coses de les quals m'expliquen em poden sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula. A més de tot això són uns amics fantàstics, que sempre em fan riure i amb qui sempre trobo un espai de calma, de confort i de retorn.
El somriure de la Sofía ens va acompanyar tot el trajecte, mentre la Naima em llepava la cara i jo feia ràpidament les paus molt feliçment amb el fet que tornaria a casa fent més olor de gos que de persona. Vam anar a fer una volta perquè la gossa es trobés amb el seu ample cercle social, i amb la meva amiga ens vam posar al dia de les nostres vides. Que si la feina, que si els seus plans de futur amb en Dart, que si la casa i l'enyorança de les coses que creus que deixes enrere de tu mateixa, però que, en realitat, continuen latents a sota del coixí. Vam parlar de les nostres famílies, de fugir i tornar, i tornar a tornar. Vam riure molt i vam cridar al mig d'un camp cridant l'atenció d'unes quantes vaques que existien tranquil·lament al nostre costat.
Durant aquella passejada vaig recordar les caminades que fèiem quan tornava a casa els caps de setmana, les caminades de després de dinar a casa la meva tia o les rutes que, durant la pandèmia, ens van salvar de l'avorriment amb alguns amics els diumenges a la tarda. Vaig recordar que, encara que fa molts anys que visc a ciutats mitjanes, jo vaig néixer en un indret remot ple de camps, d'animalets i d'arbres. Un lloc on, miressis on miressis, hi havia naturalesa, calma, aquella pau dels llocs on rarament passa alguna cosa. Els poblets d'Holanda són molt més idíl·lics que els poblets de Catalunya, possiblement perquè el verd que brolla a tot arreu gràcies a l'abundància de pluja i aigua fa que les persones que venim del que no sabíem que podia ser un desert als estius ho veiem com molt més bonic. Però el ritme de vida és el mateix, i també els costums: les granges de vaques i les cooperatives d'aliments, el cotxe per anar a tot arreu, parlar una estona amb la veïna, que acabarà traient unes copes de Porto i ens va explicar anècdotes de la seva vida com a assistent de vol a KLM, la companyia holandesa d'aviació.
La vida al camp d'Amsterdam és verda, fèrtil i plena d'activitat
La vida als pobles crec que és el fet que més s'assimila entre països, perquè comparteixen els mateixos patrons i dinàmiques, les mateixes bondats i hostilitats. La vida al camp d'Amsterdam és verda, fèrtil i plena d'activitat. La vida al camp de Catalunya és groga, no tan fèrtil, però amb més arrels, història i diversitat. Ambdós territoris, tanmateix, són coneguts per la seva precarietat i les seves reivindicacions. Tots dos són conscients de ser la font principal d'alimentació i recursos naturals del país, i necessiten recuperar l'orgull de pertànyer al món rural. Tornant amb el tren, confosa de quina via havia d'agafar i sense bateria al mòbil, vaig acabar el meu llibre mentre veia com hectàrees i hectàrees de camp em deien adeu des de la finestra. Amsterdam és una ciutat verda, verdíssima comparada amb Barcelona, però tot i ser una ciutat molt connectada amb la seva natura no deixa de ser un nucli urbà. Em vaig sentir una mica pixapina, fent això d'anar a veure a una amiga al poble, però també vaig poder empatitzar molt amb la gent que, de tant en tant, necessita marxar de la ciutat. Vaig tornar a casa amb un pot de púding de xocolata que em vaig servir al llit abans d'anar a dormir, recordant que bonic havia estat, aquell dia, amb els meus amics, cridant en un camp.