Aquest 5 de juliol per fi som lliures. Els treballadors catalans són els que més triguen a tot l’Estat a assolir l’alliberament fiscal. Dit d’una altra manera, dediquen 185 dies del seu salari a pagar impostos, restant-ne 180 per al seu gaudi o estalvi, tal com apunta l’estudi del Think Tank Civismo. Per tal de conscienciar sobre aquest fet, diverses entitats i moviments liberals celebren aquest dimecres el dia de l’Alliberament Fiscal amb una concentració davant la seu central de l’Agència Tributària a Barcelona.
Un treballador català mitjà cobra uns 24.000 euros anuals, que es converteixen en 31.500 si es tenen en compte les contribucions a la Seguretat Social per part de l’empresa. Descomptats els 102 dies per pagar cotitzacions socials, els 41 d’IRPF, els 25 d’IVA o els 11 d’impostos especials, a aquest mateix treballador li acabaran quedant tan sols 16.000 euros per gastar o estalviar en tot l’any. Un esforç que des del Col·lectiu de Catalans Lliures consideren desproporcionat, atès que Espanya té una de les falques fiscals (cost salarial – salari net) més elevades d’Europa: del 39,5%.
Pel vicepresident d’aquest moviment, Martí Jiménez, el fet que Catalunya sigui l’autonomia que més tard s’allibera fiscalment “té a veure amb figures com l'IRPF i el dèficit fiscal interterritorial”. Al seu entendre, factors com que “la majoria de recaptació no incideixi en els ciutadans catalans o tenir un sistema impositiu molt confiscatori”, de ben segur que no hi ajuden.
Dia alliberament fiscal per comunitat autònoma | Font: Civismo
Un mal sistema
En aquest sentit, lamenta que el sistema fiscal espanyol té una capacitat redistributiva ínfima, de tal manera que l’esforç en impostos no es tradueix en una reducció de les desigualtats. “Moltes vegades es parla de pal·liar les desigualtats apujant els impostos als rics quan els models amb millor cobertura social, els escandinaus, el que fan és redistribuir a través de la despesa”, evidencia Jiménez. Espanya, apunta, “té un sistema bastant regressiu en la despesa. El quintil de renda més baix se'n beneficia menys que el quintil de renda més alt”. Jiménez apunta a un estudi de Fedea per constatar que “eliminar deduccions o exempcions en IRPF, al revés del que es diu, no és gaire significatiu ni en recaptació ni en progressivitat".
Recorda que la fiscalitat té un doble efecte. Per una banda els impostos són els que han de maximitzar la recaptació per després fer transferències socials; però per l'altra és un cost al procés productiu. “El que proposem és un sistema fiscal que distorsioni el mínim possible l'estructura productiva però que alhora maximitzi la recaptació i la incidència redistributiva de la despesa pública”, assegura.
Lamenta que “el sistema fiscal és molt distorsionador en l'oferta laboral amb cotitzacions socials i impost de societats molt elevats, al nivell escandinau, però el sistema públic redistribueix molt malament i és ineficient”. Segons Jiménez, “si haguéssim de fer una reforma fiscal ja, es podria mantenir la recaptació eliminant tipus reduïts d'IVA, augmentant alguns impostos sobre el consum però rebaixant cotitzacions i Societats”. Al capdavall, insisteix, “hi ha d'haver més competitivitat i menys costos al procés productiu per a les pimes i autònoms”.
En aquest sentit, exposa que les “deduccions, sobretot en consum i IVA, redueixen significativament la recaptació”. Tot i que l’IVA sigui “lleugerament regressiu, als països nòrdics redistribueixen via despesa i no ingressos”.
El pes del frau
El catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la UPF, Oriol Amat, recorda que “Espanya té un dèficit públic molt important i temes com les pensions exigiran en el futur immediat més recursos públics”. Una necessitat que convida a “recaptar més i gastar millor”. De fet, Amat recorda que “la OCDE ha fet molts informes sobre Espanya on recomana que es gasti millor”. Això vol dir, explica, “tenir un sector públic més eficient que ajudi a reduir el dèficit”.
En contraposició a les tesis que reclamen rebaixes impositives, la OCDE recomana recaptar més apujant alguns impostos, per exemple els relacionats amb temes mediambientals. Una actuació que no sembla que hagi de ser realment eficaç en un país que, en línies generals, “està per sobre de la mitjana en quant a tipus impositius, però en canvi està per sota de la mitjana en recaptació efectiva”, tal com recorda Oriol Amat.
Al seu entendre, el principal problema de la fiscalitat espanyola és el frau. “Hi ha molt camí per recórrer en el combat del frau fiscal”, insisteix Amat recordant les estimacions que apunten que aquest frau oscil·laria entre els 40.000 i els 70.000 milions d'euros. Una quantitat, apunta, que “supera el dèficit públic espanyol”. Segons l'associació de tècnics d'Hisenda, Gestha, la major part del frau fiscal el fan les grans empreses.
Per això, diu Amat, “aquesta lluita contra el frau fiscal hauria d'anar acompanyada de la prohibició d'operar amb paradisos fiscals i de la tolerància zero amb el frau”. Una iniciativa que, per exemple, implicaria no fer amnisties fiscals. “També ajudaria que hi hagi més transparència informativa en relació amb les persones que incompleixen les seves obligacions fiscals”, reivindica el catedràtic de la UPF.