Som a les portes d’una nova llei de la Muntanya. Actualment és vigent la Llei 2/83 de l’Alta Muntanya, però han passat moltes coses i amb bon criteri, després de donar-hi voltes durant molts anys, el Govern ha decidit preparar una nova Llei de Muntanya.
La nova llei vol atreure capital humà, residents permanents i activitat econòmica tot l’any i vol posar en valor els recursos endògens. Les àrees d’alta muntanya compten amb dificultats evidents: llunyania dels grans nuclis urbans, altitud, clima rigorós, baix pes demogràfic (el Pallar Sobirà, on realitzo les entrevistes té 7427 habitants (0,1% de Catalunya) i 1.378 Km2 (4,3% de Catalunya), poblament isolat, orografia esquerpa, pes de les àrees protegides. Al costat d’unes fortaleses a defensar i impulsar: riquesa patrimonial, reserva de tradicions, riquesa natural, embornal de CO2, pulmó de Catalunya, paisatge, i altres serveis ecosistèmics. L’activitat que millor ha sostingut la població ha estat la primària (agrícola, ramadera i forestal) i la seva industria transformadora, en tant que vinculada al territori. Però l’impuls de nova activitat ha vingut del turisme, tot i que a la muntanya és una activitat bàsicament estacional. La gestió mediambiental ha obert un nou nínxol d’ocupació. Alhora la millora de les comunicacions telemàtiques està impulsant el nou resident teletreballador, sovint molt deslligat del territori. Finalment, el grup més important d’ocupats és personal de l’Administració Pública per atendre els diferents serveis assistencials, educatius i administratius.
Però uns fan les lleis i altres les viuen. He aprofitat les meves vacances al Parc Natural de l’Alt Pirineu per preguntar als “usuaris” de la futura llei. He buscat cinc perfils diferents, sense cap orientació ideològica pre-definida i que estiguessin allunyats de la cuina que fabrica les lleis o dels qui les proposen. Son opinions sense més representativitat estadística que la de la seva pròpia però val la pena escoltar-les. Ells i elles assenyalen les principals problemàtiques, identifiquen solucions i no tenen fre a l’hora de posar en evidencia les realitats més crítiques. La realitat es primer, els legisladors cal que ho entenguin. A la Júlia de 16 anys li he preguntat com s’imagina quan tingui 30 anys: “Fora d’aquí!”, m’ha contestat sense pensar gens. La llei de Muntanya caldrà que afini molt per revertir aquesta resposta.
Sebastià Feliu, ramader ecològic: “m’agrada veure el camp ben cuidat i em sap greu quan veig cada cop més camps abandonats”
Sebastià Feliu. 63 Anys. Ramader de vaques ecològiques a Àreu. Pare de dos fills, que estan realitzant estudis universitaris a Barcelona. Compta amb uns 150 animals que el juny pugen als prats de les muntanyes de la Vall Ferrera, allí estaran fins a l’octubre o novembre. Al llarg de l’any, en diferents camps hi conrea farratge que conserva per a l’alimentació a l’hivern dels animals. Tanmateix, amb el farratge obtingut no en té prou i envia 40 animals a pasturar a terres de regadiu del Baix Cinca. Fa agricultura ecològica com a forma de vida i per respecte a la natura. “M’agrada veure els camps verds, m’encanta veure les vaques a la muntanya, gaudeixo cuidant-los i que estiguin be. M’agrada veure el camp ben cuidat i em sap greu quan veig cada cop més camps abandonats” Li pregunto per l’ós: “hi estic més a favor que en contra, ell hi era abans que nosaltres. Per conviure amb l’ós cal que hi hagi un bon sistema de compensacions i el sector ho acceptarà. De fet em fan més por les guineus i altres animals salvatges”.
Però, es queixa d’aïllament, va tenir un problema de salut i va tenir moltes dificultats per a trobar qui pogués substituir-lo. No té renovació generacional, li agradaria formar una societat amb algú que donés continuïtat a la seva activitat. Ha parlat amb l’Escola de Pastors però ho veu complicat. Ell és ramader cent per cent i sap que si ho vols portar bé cal molt esforç i falten hores. Alguns joves s’ho plantegen com si fos un hobbie i així no pot anar. Hi ha, però, un problema seriós amb l’habitatge. Un ramader d’Àreu no pot viure a Sort (a 42 km) ha de viure aquí i no hi ha cases, o n’hi ha moltes, però estan reservades com a habitatges turístics per a l’estiu. Caldria trobar una solució.
Montserrat Jubany, directora d’hotel a la Vall Farrera: “els que ja hi érem no comptem per res, en canvi, hi ha un altre món rural més fictici que rep subvencions amb les que s'han fet cases noves i obert negocis d’agroturisme”
Monserrat Jubany. 62 anys. Dirigeix l’hotel Vall Ferrera que van impulsar els seus pares fa 62 anys. Parla de dos mons rurals separats. “Els que hi érem i treballàvem tot el dia per donar vida a aquestes terres, no comptem per a res, no hem rebut cap tipus d’ajuda i sí moltes dificultats. En canvi hi ha un altre món rural més fictici que rep subvencions amb les que s’han pogut fer cases noves i obrir negocis d’agroturisme. Es a dir, jo soc del món rural però no me’n deixen ser, no m’hi deixen participar, un hotel no és bucòlic”. La Montserrat creu que el món rural importa poc als polítics, “aquí no hi ha gaires vots”. En la seva opinió el Parc Natural no té en compte els qui hi viuen. “Està dirigit per neo-rurals amb idees idíl·liques. A nosaltres, que formem part del Parc, no ens pregunten quines necessitats tenim. De fet, la sensació en relació al Parc és que tot està prohibit. Mentrestant es perden conreus i prats. Cada cop tenim els arbres més a prop de les cases. Què faran? Subvencionar-ho tot? El que cal és que puguem viure aquí pels nostres propis mitjans”.
Troba a faltar una promoció dels espais del Pallars excessivament centralitzats en dos punts: l’esquí i Sant Maurici. “Hauríem d’imitar a França que saben promocionar molt bé tot allò d’interès dins del territori. Aquí tenim la Pica d’Estats i mai he vist que ho diguin a les publicitats turístiques”. Consideraria molt important que s’obrís amb una carretera adequada el pas del port de Cabús que connecta amb Andorra, això generaria molta riquesa i trencaria l’aïllament de la vall.
En paral·lel exposa les millores que hi ha hagut i que considera que s’han de valorar. “Les comunicacions tant per terra com les digitals han canviat molt. Fins i tot a l’hivern la carretera està neta de neu. Els nens van a l’escola a Alins i el batxillerat a Sort o Esterri, tots ells hi van amb transport escolar. Hi ha serveis de taxi setmanals a un preu simbòlic per anar a comprar o per atendre urgències. Hi ha facilitats en relació als serveis de sanitat. Es cert, no tot s’ha fet malament i cal dir-ho. Tanmateix, considera que no s’ha entès la dinàmica d’aquesta alta muntanya. “La feina està centralitzada en poc més d’un mes, però cal viure-hi tot l’any. L’Administració hauria de tenir-ho en compte i t’exigeix tant quan estàs actiu com quan estem tancats. Han de donar facilitats per mantenir els serveis, del qual l’hotel n’és un d’ells. Si no hi ha serveis els pobles d’alta muntanya són pobles fantasma”.
Berta Sala, ambientòloga: “cal una bona gestió dels espais, ja que actualment s’està expulsant l’activitat primària”
Berta Sala, ambientòloga, 31 anys. Viu a Esterri d’Àneu des de fa tres anys fugint de Barcelona, buscant un espai de llibertat al costat de la natura. El seu somni inconfessable: “viure aprofitant el màxim del que em pugui donar la natura que hi ha al meu voltant, sense haver de renunciar a totes les comoditats que hem viscut i a les que ens hem hagut d'acostumar”. Per aconseguir-ho, ha comprat una casa per reconstruir a Arreu, on hi te hort i galliner i al bosc, de manera autoritzada, llenya per la calefacció. Les tasques de gestió mediambiental li aporten els ingressos necessaris. La Berta confessa que té “eco-ansietat” al observar les evidències del canvi climàtic, enguany amb una sequera històrica.
Li pregunto per les tensions sobre la fauna salvatge i reconeix que s’està produint un desequilibri, alhora que compren la posició dels ramaders. “Els ramaders, però, han d’entendre que han de compartir amb la fauna natural l’aliment dels prats, comptant, tanmateix, amb compensacions adequades, encara que les polítiques de compensació actuals han estat insuficients”. En la seva opinió, “cal una bona gestió dels espais, ja que actualment s’està expulsant l’activitat primària. No podem tornar a un mon imaginari d’abans, ja ho hem transformat massa, necessitem un bosc que es pugui aprofitar i que admeti la ramaderia, sense ramaderia desequilibrem el medi ambient”.
Iu Escolà, empresari agro-turístic: l’habitatge es destina a usos turístics, més remuneradors i així es dificulta la instal·lació de la població resident
Iu Escolà, empresari agro-turístic, 24 anys, gerent d’una empresa familiar que regenta el càmping Pica d’Estats d’Àreu, on hi té la residència, gestiona així mateix el refugi Gall Fer que a l’hivern ofereix esquí de muntanya. Compta així mateix amb ramaderia equina. La plurifuncionalitat sovinteja a les àrees de muntanya. Veu la fibra òptica, que està esperant, com essencial per la posta de llarg de les comunicacions digitals. Reconeix que les noves eines digitals estan facilitant l’activitat i la gestió amb l’Administració, alhora que redueixen l’aïllament, però creu que caldria millorar la formació digital, sobretot a persones de certa edat. Les persones que viuen a pobles de muntanya depenen totalment del cotxe. S’ha establert un bon sistema de transport escolar però caldria millorar les opcions de transport públic, sobretot per a gent més gran.
Li preocupa la fauna salvatge, no tant sols l’ós, explica que els muflons baixen en rajada i arrasen els camps. Considera exagerades i disfuncionals algunes disposicions extremadament restrictives en relació als espais naturals. Alhora es queixa de la complexitat administrativa que creu que podria ser molt més simple sense perdre eficàcia. Veu imprescindible apropar les decisions al territori. Caldria ubicar centres d’àmbit català a les comarques de muntanya, per exemple, l’oficina de gestió de l’os i la fauna salvatge. Celebra l’impost de la Generalitat sobre el carboni dels cotxes, ja que està aportant recursos per tasques de medi ambient. Creu que “cal impulsar les capitals de comarca que esdevenen el centre comercial, d’esplai i trobada. Tanmateix, cal impulsar la vitalitat dels pobles, sostenint o recuperant les tradicions, tal com les falles”. Té confiança en els nouvinguts teletreballadors, a Àreu s’ha incorporat una família, ella teletreballa i ell ha trobat ocupació a la ramaderia. Més població vol dir més botigues i més serveis. Però assenyala un problema seriós sobre l’habitatge, aquests es destinen a usos turístics, més remuneradors i dificulten la instal·lació de la població resident.
Júlia Escolà, estudiant de 16 anys: “Et sents molt atrapada dins les muntanyes doncs, hi ha tan poca gent”
Júlia Escolà 16 anys. Estudia a Sort (capital de comarca) i a l’estiu treballa al càmping amb el seu germà Iu. Li pregunto què li falta a Àreu i la resposta ràpida i espontània: “un centre comercial”, però corregeix: “però llavors trencaria l’encant del que és Àreu”. Li pregunto què troba en un centre comercial i ho té clar: “cinema, bars, roba, gent... “. La gent és el que més necessita. “Et sents molt atrapada dins les muntanyes doncs, hi ha tan poca gent...”. A Sort, afirma, ho pot fer quasi tot, però no hi ha roba de vestir de la seva edat i ha d’anar a Lleida o Barcelona. Explica que va tenir una apendicitis i l´hospital més proper és a Tremp, a 70 km i una hora de cotxe. El que més li molesta és la dependència: “si no tens carnet, depens de tothom” Somnia amb un transport públic que li doni aquesta independència. Del poble li sobra la poca privacitat, “al haver-hi poca gent tothom s’assabenta de tot i et critiquen a la teva esquena”
Per acabar li pregunto com s’imagina als 30 anys. Em contesta ràpidament: “Fora d’aquí, jo vull anar a la ciutat, hi ha més gent, hi ha els amics, pots quedar sempre que vulguis”. Voldria que Àreu fos la casa d’estiu. Veig la gent que ve al càmping i admira el silenci, les estrelles, el paisatge i jo ja he perdut el valor d’aquestes coses i m’agradaria recuperar-ho, venint des de la ciutat”.