Durant un dels viatges a Israel, la meva dona i jo vam tenir el privilegi de recórrer la frontera del nord. Tant la que dona al Líban com la que limita amb Síria. La del Líban és hermètica per al pas de les persones, però no per la natura. Hom pot observar allí el perquè la bandera del Líban conté un cedre, específicament un cedre del Líban. La profusió d’aquest arbre sobre el territori és evident.
En un article anterior (A propòsit de l’estat d’Israel) vaig fer algunes reflexions sobre jueus i àrabs, sobretot àrabs musulmans. La meva tesi és que les concepcions del món que tenen cadascun d’ells són radicalment oposades. Si bé beuen de fonts comunes i l’origen geogràfic és el mateix -ja és mala sort que, fins i tot, es disputin la pedra que es troba actualment sota la cúpula de la mesquita de Jerusalem (Mesquita d'Al-Aqsa)-, ambdues cultures religioses tenen una manera de veure el món absolutament dispar. La gran aportació de la religió jueva a la història de la humanitat és el monoteisme, sens dubte. Però n’hi ha una altra de revolucionària: l’home té dret a gaudir dels fruits del seu treball. I això sempre els ha generat odis. Des del temps de l’Antic Egipte. La diàspora per Europa va fer dels jueus uns elements especialment productius i conformadors del mercantilisme i del capitalisme. Per contra, el món musulmà ha viscut d'esquena a aquests fenòmens occidentals. El retorn de la diàspora europea -culturalment occidental- al nou estat d’Israel ha estat motiu de conflicte des dels orígens. Per això soc partidari de la creació d’un estat Palestí. Impossible conciliar tan dispars visions de la societat.
Si bé l’estat d’Israel és una economia moderna i tècnicament molt innovadora a escala mundial, l’obsessió per fer d’una terra erma un entorn ric agrícola i productiu ha estat constant. Ho va ser en la fundació de l’estat, i després ha continuat. Els famosos quibuts no són res més que unitats organitzades des d’una perspectiva laborista (socialista sense dogmes) per aprofitar allò que la terra pot donar. Quan es visita Israel es poden observar les fronteres d’actuació. La verdor versus la groga aridesa de la terra original.
El retorn de la diàspora europea -culturalment occidental- al nou estat d’Israel ha estat motiu de conflicte des dels orígens. Per això soc partidari de la creació d’un estat Palestí
Quin dubte hi ha que l’aigua i el seu aprofitament constitueixen un element clau en aquesta obtenció de riquesa. No es fa estrany que els majors experts en gestió de l’aigua siguin israelians. Empreses catalanes, expertes, tenen subsidiàries a Israel. Israel ha seguit una de les regles bàsiques occidentals: fer del defecte virtut, és a dir, esdevenir expert en allò que et desafia. Per això les principals tuneladores són suïsses, les màquines de tallar arbres són canadenques, els millors experts en exportació són belgues o holandesos (països massa petits per a tenir mercat intern) i els millors trens els francesos (país pla, gran i amb aspiracions unitàries). El cas és que Israel necessita aigua.
Si analitzen el mapa geogràfic d’Israel veuran que no és res més que un rectangle on, pel costat oriental, discorre un riu: el riu Jordà. Aquest riu fa frontera amb Síria i Jordània. El riu alimenta el llac Tiberíades (el llegendari Mar de Galilea) que es troba completament en territori israelià. I aquest llac vessa sobre la Mar Morta que fa frontera amb Jordània. Aquesta acumulació d’aigua salada i inútil és compartida al 50% -tallada al bell mig per la frontera- amb Jordània. Per això per sobre aquesta llacuna salada hi sobrevolen permanentment caces que controlen els límits territorials. Podem concloure, doncs, que l’aigua d’Israel s’administra a partir llac Tiberíades en, gairebé, la seva totalitat.
No es fa estrany que els majors experts en gestió de l’aigua siguin israelians. Empreses catalanes, expertes, tenen subsidiàries a Israel
L’aigua que entra al llac Tiberíades ho fa provinent d’unes muntanyes, al nord, que fan frontera amb Síria. És un recorregut directe i hom el pot veure clarament, com el descens d’una muntanya russa que hi ha als parcs d’atracció i a les fires. I el cabal és únic. Aquestes muntanyes es coneixen com els Alts del Golan, o el Golan. Per tant, l’aigua d’Israel entra, gairebé tota ella, per aquest indret.
Per què els israelites van conquerir militarment a Síria aquest territori? Per què l’han mantingut, i el mantindran, malgrat la resolució de l’ONU que el considera territori ocupat? Molt fàcil. Síria tenia un pla per tallar l’entrada d’aigua al territori d’Israel i deixar-la seca. Israel va conèixer aquests plans gràcies als serveis d’espionatge, i va decidir que amb això no s’hi jugava. Va aprofitar la guerra dels Sis Dies per envair els Alts del Golan.
L’aigua, la seva falta, més aviat, ha estat motiu de guerres i disputes entre gent i països. En el cas d’Israel podríem dir que la seva supervivència hídrica depèn dels Alts del Golan. Hi ha projectes nous, com ara dessalinitzar i enviar l’aigua al llac Tiberíades. I com que Israel aprovisiona d’aigua Jordània -forma part dels acords de pau-, el projecte ha agafat una volada interessant. La visió dels experts és optimista pel que fa a l’aigua en el món. Dessalar aigua del mar costa molta energia. Moltíssima. Però en el moment que l’energia sigui barata -i aquest horitzó és perfectament visible avui dia- els problemes d’aigua s’hauran acabat. La font és, pràcticament, inesgotable.
Síria tenia un pla per tallar l’entrada d’aigua al territori d’Israel i deixar-la seca. Israel va conèixer aquests plans gràcies als serveis d’espionatge, i va decidir que amb això no s’hi jugava
Ara, si tot això farà que un dia Israel perdi la por a qui gestiona els Alts del Golan, ho dubto. De moment la nostra preocupació hauria de ser qui gestiona l’aigua catalana. Ja tenim prou problemes.