Parlem d’una competició de vela que per aquestes contrades arrossega una mala fama immerescuda provinent de l’època de la València de RitaBarberà (alcaldessa entre 1991 i 2015), PacoCamps (president entre 2003 i 2011) i tot l’estol de freaks que els envoltaven en aquell ecosistema de corrupció i mal gust de la primera dècada del segle XXI al País Valencià. Just a l’inrevés que el Rei Mides, tot el que tocava aquella cort es transformava en sèptic, tal com va passar també amb la Formula 1 i amb tants i tants d’altres projectes que van néixer i morir durant aquell temps a la capital del Túria. Però, en realitat, l’America’s Cup és molt més que el seu ús impropi per part de polítics avesats al negoci alimentat amb calers públics.
Per començar, la denominació amb què popularment es coneix el trofeu aquí és erroni, perquè és fruit d’una mala traducció: no és pas la Copa Amèrica, sinó la Copa de l’Amèrica, en referència a un vaixell - una goleta - que va guanyar una regata l’any 1851 amb motiu de l’Exposició Internacional de Londres. Amb el pas del temps, els propietaris de l’embarcació (el New York Yatch Club) van decidir que cedirien el seu trofeu perquè anés passant per les mans de tots els successius guanyadors dels desafiaments que en el futur s’anessin plantejant. Més de 170 anys després de la creació d’aquesta gerra de plata, la competició arribarà per primer cop a Catalunya, que serà seu de totes les regates la tardor del 2024. Serà la trenta-setena edició de la que està considerada com a competició esportiva internacional més antiga del món.
A diferència d’altres esdeveniments convencionals, el cost no està destinat al pagament d’un cànon als organitzadors, sinó que servirà per cobrir les despeses i les inversions
A diferència de la candidatura catalana per acollir uns Jocs Olímpics d’hivern el 2030, que és un procés de llarg recorregut i present ja a l’imaginari col·lectiu tant de defensors com de detractors, la possibilitat d’acollir el desafiament de l’America’s Cup ha arribat de sobte, sense que fos un assumpte que s’hagués instal·lat als titulars dels mitjans abans d’hora perquè els promotors han actuat amb una discreció extrema i només han obert la boca quan tot plegat semblava ben a prop de tancar-se. Aquesta discreció total ha anat en detriment de la informació de la que es disposa sobre l’esdeveniment, sobretot la referent als diners. Segons s’ha anat fent públic amb comptagotes, la Generalitat desemborsarà 15 milions d’euros, el mateix que l’Estat, mentre que l’Ajuntament hi posarà 10 i el consorci Turisme de Barcelona i la Diputació, 5 milions d'euros addicionals. Cal pensar que els 25 MEUR que manquen per cobrir els 70 de cost estimat sortiran de promotors privats, tot i que això no ha estat confirmat de manera explícita. A diferència d’altres esdeveniments convencionals, com campionats del món de natació o d’atletisme, per posar dos exemples, el cost no està destinat al pagament d’un cànon als organitzadors, sinó que servirà per cobrir les despeses i les inversions que calgui fer.
Abans d’entrar a analitzar amb detall quin és el lobby empresarial que més ha empès per aconseguir l’organització de la competició, cal saber com s’organitza aquest esdeveniment esportiu tan singular i amb tant de prestigi. El primer factor a tenir en compte és que l’elecció de Barcelona com a seu no ha vingut donada per cap estament o comitè organitzador, sinó que ha estat el club de vela defensor del títol qui ho ha escollit; el motiu és que el guanyador de la regata aconsegueix també que l’edició següent a la de la seva victòria se celebri al seu territori, i en aquest cas havia de ser Nova Zelanda. Però les restriccions econòmiques imposades arreu a partir de la pandèmia han transformat Wellington en una ubicació excessivament onerosa, tenint en compte que la majoria de tripulacions i embarcacions tenen la base a l’hemisferi nord. En aquesta tessitura, el CEO del Team New Zealand, GrantDalton, ha decidit que la millor opció per dur a terme el desafiament serien les aigües de la ciutat de Barcelona, descartant la lucrativa oferta de Màlaga, a Andalusia. Temps enrere hi havia hagut dues ciutats finalistes per acollir l’esdeveniment, però cap de les dues (Jedda, a Aràbia Saudita i Cork, a Irlanda) va satisfer els implicats i el concurs va quedar desert. L’eventualitat de viure un període post-pandèmia en què l’economia no està per fer grans alegries és la que ha permès que Barcelona sigui la seu de la competició, però aquesta no és l’única possibilitat d’acollir aquest esdeveniment, perquè al llarg de la història de la regata s’han donat alguns casos en què l’embarcació guanyadora pertanyia a un país sense mar, el que va obligar a buscar una seu a l’estranger per dur a terme el desafiament. Aquesta circumstància és la que va permetre a València convertir-se en la seu els anys 2007 i 2010, atès que l’embarcació guanyadora a les edicions 2003 i 2007 pertanyia a la Société Nautique de Genève, de Suïssa.
El sistema de competició és d’aquells en què el vigent guanyador s’ha d’ocupar només de la defensa del títol, és a dir, no ha de competir contra tots els rivals, sinó que s’enfronta només a l’aspirant, que sorgeix de la competició prèvia on hi ha tots els contendents. Per tant, a Barcelona s’hi disputaran tant les regates prèvies, com la final entre defensor del títol i aspirant. El cert és que en el 85% dels casos qui venç és precisament qui té el títol en vigor. El gran dominador al llarg de la història de la competició és el New York Yacht Club, amb 25 victòries i que són, a més, els creadors de la competició.
Els membres de Barcelona Global són tant empreses com persones físiques, i el cert és que a jutjar per la nòmina d’associats es pot dir que hi és tothom qui pertany als cercles de poder
Tornem a les entranyes de la candidatura barcelonesa per analitzar qui hi ha al darrere de la plataforma empresarial que ha fet possible que l’esdeveniment arribi a Catalunya. Es tracta d’un lobby poc conegut entre la població general anomenat BarcelonaGlobal. Es defineixen com a associació sense ànim de lucre, privada i independent. Els seus membres són tant empreses com persones físiques, i el cert és que a jutjar per la nòmina d’associats es pot dir que hi és tothom...vaja, tothom qui pertany als cercles de poder. La presidenta actual és AuroraCatàSala, que té passat a empreses com el Bank of America, Nissan, RTVE o Planeta. Entre els seus vicepresidents destaquen Andreu Mas-Colell i LluísTorner, aquest darrer físic de renom i principal responsable de l’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques de Catalunya). Més revelador encara és el quadre de presidents honoraris, que agrupa cognoms de les teranyines de tota la vida com Cuatrecasas, Guardans Cambó, Puig, Reig o Rodés. També hi ha un consell de supervisió on s’hi apleguen personatges com José Adell Duacastella (accionista de l’empresa de transports Julià), Ramon Agenjo Bosch (accionista de Damm i descendent d’August Damm, fundador de la firma), Isak Andic Ermay (propietari de Mango), Tatxo Benet Ferran (accionista de Mediapro), Josep Lluís Bonet Ferrer (de la família dels fundadors de Freixenet), Artur Carulla Font (de la família dels propietaris d’Agrolimen-Gallina Blanca), Manel Cerqueda Donadeu (accionista d’Andbank), entre molts d’altres, en bona part protagonistes de La gran teranyina. Els membres protectors (10.000 euros anuals de quota) són algunes de les firmes més conegudes del país, entre les que podem esmentar Abertis, Accenture, Agbar, Agrolimen, Banc Sabadell, CaixaBank, o Cuatrecasas. Hi ha un segon nivell de membres empresarials que resulta més assequible, a raó de 2.000 euros anuals. El col·lectiu més nombrós és el de membres individuals, que a canvi de 300 euros anuals (1.000 euros, en el cas dels membres protectors) poden formar part de l’organització. En total, més de vuit-cents professionals enfocats a la promoció de la ciutat.
L’activitat de Barcelona Global es canalitza a través de tres vectors principals, la plataforma de pensament estratègic, la plataforma d’acció i la plataforma per la mobilització, mentre que els objectius també són tres: generar, atreure i retenir talent. Tot això costa diners, en concret dos milions d’euros anuals, que es financen gairebé a parts iguals entre quotes dels membres i ingressos generats pels projectes, amb una petita participació (7%) de sponsors i donacions. Veurem si la gran aposta feta per l’America’s Cup acaba resultant el seu èxit més reconegut pel gran públic.
Per cert, a l’anunci oficial de la selecció de ciutat per a la 37a edició de l’America’s Cup la frase que apareix al primer paràgraf, en anglès, és “ens plau d’anunciar Barcelona, a la regió de Catalunya, com a seu per a la 37a America’s Cup, que tindrà lloc el setembre i octubre del 2024”. És a dir, la paraula “Espanya” no hi apareix per enlloc, una circumstància que de ben segur farà sonar les alarmes als guardians de la unitat d’Espanya, com per exemple aquell artefacte anomenat Marca España, ara conegut com a España Global.