A la primera part d'aquesta entrevista, Malm ha parlat de les implicacions històriques de l'extracció de combustibles fòssils, i com aquestes es relacionen amb l'acumulació com un dels mecanismes centrals del desenvolupament capitalista. En aquesta segona entrega, el sociòleg tracta el procés polític i social que necessita acompanyar la lluita contra el canvi climàtic; imaginació i utopies; i com pot ser la societat que sorgeixi de la "complicada i turbulenta" transició ecològica.
En el seu anterior llibre parla d'un projecte de Comunisme ecològic de guerra. Com es concreta, això?
La idea del comunisme ecològic de guerra, que vaig dibuixar a grans trets a Corona, Climate, Chronic Emergency, està en diàleg amb una analogia amb la Segona Guerra Mundial molt comú en les discussions climàtiques a l'esfera angloparlant. La idea és que, igual que el govern nord-americà va posar tots els seus esforços en derrotar Hitler a la guerra, transformant tota la producció industrial en manufactura d'equipament militar; hauríem de posar el focus en derrotar l'amenaça de la catàstrofe climàtica total i dedicar tota la producció a aquest objectiu.
És una analogia útil, però té les seves debilitats. La mobilització productiva dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial no intentava deposar una important fracció de la classe dominant. Les empreses automobilístiques reconvertides, de fet, van treure grans beneficis de la guerra i de l'expansió del poder global nord-americà. L'actual és una situació en què ens enfrontem a una profunda emergència climàtica, però també a un interès central de la classe capitalista compromesa amb continuar amb el business as usual. El nostre període té, potser, més a veure amb la situació de comunisme de guerra a Rússia abans de la revolució, quan calien canvis fonamentals en les relacions de propietat o la nacionalització d'indústries per posar-les al servei de la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població.
Els exemples ens serveixen com una metàfora per la nostra situació, en la que ens trobem en una emergència que es fa cada cop més gran, i necessitem que l'estat s'apropiï de les capacitats productives de la societat per enfrontar-s'hi d'una manera radical que, amb molta seguretat, haurà d'incloure processos de nacionalitzacions d'emergència.
"La transició ecològica serà un procés increïblement multifacètic, ple d'antagonismes"
Això suposaria un gran shock per l'organització mateixa del capitalisme. Podria un cop així d'important donar lloc a un nou mode de producció?
Possiblement. Podem imaginar aquest tipus d'escenaris. El millor recurs que tinc per pensar en aquesta qüestió és una novel·la anomenada The Ministry for the Future, de Kim Stanley Robinson. Mostra com la transició ecològica – si es portés a terme aquest segle – serà problemàtica, turbulenta i plena de contradiccions; però també que probablement ens portarà més enllà del capitalisme com el coneixem, cap a alguna cosa semblant a un nou mode de producció. Aquest serà un procés increïblement multifacètic, ple d'antagonismes
Aquest nou mode de producció seria diferent del capitalisme. I del projecte tradicional del socialisme?
També, absolutament. La situació econòmica i social és tan diferent de l'era del sorgiment del socialisme clàssic que és obvi que el que sorgeixi d'aquí serà diferent. No hi ha un moviment de classe, amb partits de la classe treballadora organitzada com durant les primeres dècades del segle XX, i la dinàmica global serà molt diferent. La gran diferència és que els aixecaments socials de llavors no tenien res a veure amb la crisi ecològica.
Comenta que no hi ha un moviment obrer, però pot el moviment ecologista aspirar a esdevenir un subjecte en si mateix? Quelcom com una classe treballadora climàtica?
Aquesta és la gran pregunta: quin és el subjecte polític de la transició ecològica. Una classe treballadora climàtica sona molt bé, però no veig exactament com s'articularia. Hem parlat de conversió industrial, però en general molts treballadors de la indústria dels combustibles fòssils volen mantenir els seus llocs de feina i les seves fàbriques. No s'estan articulant en un subjecte climàtic. És difícil de veure.
Un subjecte climàtic al Nord global podria estar basat en el coneixement sobre la crisi climàtica; en l'experiència de l'impacte dels canvis al clima; en la solidaritat amb el Sud global... O possiblement tindrà a veure amb interessos materials més directes. No és impossible una convergència entre aquests factors que esdevingui més efectiva en els propers anys, i que doni lloc a quelcom semblant com un subjecte polític en la lluita contra la crisi climàtica.
¿Ha d'inserir el moviment ecologista les seves demandes en lluites contra altres fonts de desigualtat?
Sí, sí. Absolutament. La lluita contra l'emergència climàtica no es pot guanyar si és només contra la crisi climàtica. El moviment ha d'unir-se amb altres lluites socials. Sense això, no hi ha futur.
"La lluita contra l'emergència climàtica no es pot guanyar si és només contra l'emergència climàtica"
No està d'acord, en general, amb posicions tecno-optimistes de l'estil Fully automated luxury communism. Quin és el rol de la tecnologia en aquesta transició?
Estic contra el tipus de corrents tecno-optimistes que aplaudeixen qualsevol desenvolupament tecnològic, però tampoc estic d'acord amb una posició que plantegi la tecnologia en si mateixa com un problema. Algunes tecnologies són dolentes, i hauríem d'abandonar-les, però en necessitem d'altres – les energies renovables, o dispositius dedicats a la neteja de l'atmosfera. Penso que hem de ser conscients dels perills extrems que suposen alguns tipus de tecnologia, però no fer-ne un rebuig general. Si volem restaurar el clima, necessitem algunes de les més avançades tecnologies per fer-ho.
Ha estat molt vocal contra la noció d'Antropocè. Quin és el motiu? Troba que pugui estar relacionada amb el creixement de tendències eco-feixistes?
La meva crítica a la narrativa de l'antropocè és que la idea que la humanitat en si mateixa és un problema implica que el problema és el nombre d'humans en aquest planeta. Això porta a un següent pas, que és afirmar que la crisi climàtica és provocada per la sobrepoblació al sud global, i el següent és defensar que hi hagi menys gent en els països més pobres. Aquest és un camí molt perillós, que, efectivament, pot constituir un enllaç amb el feixisme ecològic. El problema amb la noció d'antropocè no és el concepte en si mateix, doncs, sinó la narrativa que s'hi associa, que suggereix que la humanitat és la causa de la crisi.
Jo estic més d'acord amb la narrativa que acompanya el concepte de capitalocè, que penso com una inversió en esperança per una humanitat diferent. Si diem que el problema no és la humanitat en si mateixa, sinó una forma específica d'organitzar les nostres relacions amb la resta de la natura mitjançant el capital, mantenim l'esperança en organitzar-nos d'una manera diferent.