Darrere d'una mirada cansada, però encuriosida i d'un mig somriure sorneguer, però compassiu s'amaga la personalitat de l'únic català que el món (acadèmic) es mira, en mig del procés que acompanya des de fa anys les nostres vides.
Tot i que ell ho nega, molta gent pensa que Andreu Mas-Colell hauria pogut ser Premi Nobel d'Economia, però que, en canvi, va decidir tornar a casa per impulsar una recerca d'alt nivell internacional, va acabar assumint responsabilitats polítiques dins del govern i ara s'enfronta al risc de quedar mig arruïnat després "d'haver estat el conseller més ric d'Artur Mas", a causa de la persecució del Tribunal de Cuentas. Un fet que cap mitjà de comunicació antiindependentista ha gosat encara d'atribuir a una seva suposada falta de criteri, però que sembla surar a la tesitura implícita dels seus textos, tanmateix respectuosos amb la seva figura.
Per què, és possible no respectar la figura d'un "espanyol" que és capaç de rebre la solidaritat de 53 economistes de reconeguda excel·lència internacional, entre els quals figuren 30 Premis Nobel? És possible no fer-ho amb un científic que abandona en plena esplendor de la seva carrera universitària una càtedra a Harvard per venir a ajudar el país a recuperar el seu talent expatriat?
Amat: "El professor Mas-Colell és la persona més intel·ligent que he conegut mai"
Segons Oriol Amat, actual rector de la Universitat Pompeu Fabra, el professor Mas-Colell "és la persona més intel·ligent que he conegut mai". Una intel·ligència que es va començar a desvetllar en ple franquisme, quan tot universitari mínimament compromès militava al PSUC, partit comunista català de referència, o hi col·laborava a títol personal o en nom d'alguna altra organització minoritària d'oposició al Régimen. Cal recordar que Convergència Democràtica no va ser fundada fins al 17 de novembre de 1974, i el PSC (PSC-PSOE), fins al 16 de juliol de 1978. Esquerra Republicana i Unió Democràtica existien, però vivien sota mínims.
A més del PSUC, Andreu Mas-Colell també va militar al Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on va adquirir un major protagonisme, però també una major visibilitat a ulls de la Brigada Político Social de la Policia franquista, a conseqüència de la qual va ser expedientat i expulsat de la Universitat de Barcelona, havent d'acabar la carrera a Bilbao.
Passats els anys, aquell jove grenyut d'aspecte descurat i tendència hippy, coherent amb els cànons universitaris de l'època, mostra un currículum envejable en tant que un dels més respectats titulars de la càtedra d'Economia Louis Berkman de la Universitat de Harvard; editor d'Economètrica, que és una de les principals revistes científiques d'economia del món; exsecretari general del Consell Europeu de la Recerca, i sobretot coautor de Microeconomic Theory, escrita amb els professors Michael Whinston i Jerry Green, que ara és un manual de referència a totes les universitats del món.
Mas-Colell va ingressar a la Universitat barcelonina de finals dels anys 60 amb tantes ganes, o més, de fer activisme polític com d'estudiar Econòmiques
I també és membre de la National Academy of Sciences, membre estranger electe de l'American Economics Association i doctor honoris causa per la Universitat de Chicago. Entre els seus nombrosos premis, hi figura el Rei Joan Carles I d'Economia de l'any 1998. L'any 2005 va passar a ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. També ha estat membre del consell assessor de la Fundació d'Estudis Jordi Pujol i el juliol de 2021 va ser nomenat vicepresident de l'associació Barcelona Global.
Els anys d'activisme universitari
De fet, Mas-Colell va ingressar a la Universitat barcelonina de finals dels anys 60 amb tantes ganes, o més, de fer activisme polític com d'estudiar Econòmiques. Fill únic d'un empresari d'èxit, apolític, i d'una mare molt polititzada, el futur conseller s'adormia sentint-li explicar la història de Catalunya en comptes dels contes que la resta de mares del món llegeixen als seus menuts. Una senyora conservadora i molt catalanista que de jove havia treballat a l'Institut de la Dona i que després de la guerra va haver de treballar envoltada de falangistes a la Junta de Obras del Puerto, als qui va tenir el consol de sentir dir que "Companys se había enfrentado a la muerte con mucha dignidad".
Amb aquest bagatge, a primer d'Econòmiques, quan tot just tenia 18 anys, Mas-Colell ja militava al PSUC, on l'editor Xavier Folch el va tutelar, sempre pendent de no perdre cap curs per poder acabar la carrera com més aviat millor i anar-se'n a formar en alguna Universitat anglosaxona, com per exemple, Londres. Però finalment, el seu destí no va ser Londres sinó Minnesota, a l'estat nord-americà de Wisconsin, on va coincidir amb altres estudiants catalans i espanyols, els "minessotos", amb els que encara manté una bona relació. Abans d'anar-hi, i sense poder fer milícies a causa del seu expedient policial, va haver de fer dos anys de mili al cos de Marina, que com tothom sap té la seva seu principal a Madrid. Una "tasca" que compaginava amb la cátedra del profesor Ángel Rojo, on passava les tardes aprenent i treballant.
Arribat als Estats Units, Mas-Colell es va convertir en un immigrant d'aquells que s'enyoren tothora de la terra deixada enrere i es va casar amb Esther Silberstein, una estudiant xilena de Berkeley, amb qui organitzava trobades periòdiques al saló i al jardí de casa seva, amb estudiants catalans i espanyols que l'ajudaven a mantenir el contacte amb la realitat del país que havia deixat enrere. Entre ells, el professor Jordi Galí, actual director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) vinculat a la Pompeu Fabra, que encara recorda aquell dia que se'l va trobar casualment en un carrer de Cambridge. Galí duia un exemplar de The Economist sota el braç, el professor sabia que el diari havia publicat una entrevista amb Jordi Pujol, el diari va canviar de mans i l'estudiant va haver d'esperar deu minuts a peu dret a què el professor acabés de llegir-la i tornés a la realitat. "Sempre va tenir molt interès per la política", assegura. "Però jo penso que el vam perdre massa d'hora per l'Economia".
Quan Mas-Colell va aterrar a California, la societat yankee estava intentant metabolitzar moviments com els dels Black Panthers o els Chicago Seven. I mentre els revoltats del maig francès encara buscaven la platja sota les llambordes, els estudiants de Berkeley -autèntic bressol de la contracultura i del moviment hippy internacional- llegien Hal Draper, John Kerouac o Allen Ginsberg, impulsaven el Free Speech Movement, omplien l'espai públic de protestes contra la guerra del Vietnam, o celebraven eleccions presidencials amb el porquet "Pigasus, l'immortal", especialment convidat a Chicago per ser proclamat primer mandatari del país. Va ser en plena convenció del Partit Demòcrata americà de l'any 1968.
D'aquella època californiana, Mas-Colell recorda sobretot, una manifestació davant del consolat espanyol de San Francisco amb motiu de l'execució de Salvador Puig Antich, organitzada a mitges amb Manuel Castells, actual ministre d'Universitats del Govern espanyol, que llavors també feia de professor a Berkeley, i l'organització d'un concert d'en Joan Manuel Serrat, que en aquella època vivia exiliat a Mèxic, en una església de San Francisco plena de gom a gom d'activistes de tota mena. Amb la recaptació obtinguda, ell i la seva dona fan fer dues piles: una per ajudar als represaliats de Xile i l'altra per enviar directament a la guardiola de resistència de Comissions Obreres de Catalunya.
La petjada del SDEUB: de l'estudi a la gestió
Un cop acabada la carrera de Ciències Econòmiques, el futur professor se'n va anar a fer el doctorat a la Universitat de Minnesota i va treballar com a professor a Berkeley (Califòrnia), entre 1972 i 1981, i a Harvard (Massachusetts), fins que l'any 1995 va tornar a casa per fer de professor a la Universitat Pompeu Fabra, de la qual en va ser membre de la primera comissió gestora. Aquell nomenament va tenir el seu origen en un article publicat a La Vanguardia en el que Mas-Colell expressava des dels Estats Units la necessitat de crear una nova Universitat pública enfocada a la recerca i la transferència de coneixement. Un article que havia llegit amb força interès el professor Enric Argullol, futur primer rector de la UPF, que el va posar en contacte amb en Jordi Pujol. L'amistat d'Argullol i Mas-Colell data de la seva militància compartida al SDEUB i de la seva participació conjunta a la cèlebre Caputxinada de 1966.
Amant dels barrets, i gran bevedor de cafè i coca-cola amb gel, creu amb fermesa que el futur només serà possible si aconseguim un bon ecosistema social
Però què hi fa un professor de Berkeley (i Harvard) dels anys 70 a l'administració pública catalana del segle XXI? Els orígens estudiantils de Barcelona a partir de finals dels anys 60 i començament dels 70, es van desenvolupar en un ambient molt més repressiu, però tant o més revolucionari que a la Sorbona francesa, els campus universitaris americans o la plaça de les Cultures de la ciutat de Mèxic, on els joves revolucionaris buscaven un nou ordre allunyat de les convencions i perversions de l'Establishment i de la hipocresia social.
Segons Mas-Colell, per tornar a casa, un immigrant ha de tenir un propòsit i complir tres requisits. El propòsit va consistir a voler passar de la teoria a la pràctica i de l'estudi a la gestió. Per fer-ho, calia que la família hi estigués d'acord, tenir un projecte clar de futur i tenir la vida mínimament assegurada. Tres condicions que, amb una dona tant o més independentista que ell, uns fills absolutament cosmopolites i un raconet guanyat a pols, afegit a l'herència rebuda del pare, van fer que el retorn fos possible.
El seu salt a l'administració pública va ser el mes d'abril de 1999, quan tenia 54 anys i va ser nomenat Comissionat per a Universitats i Recerca. Una responsabilitat que va assolir el grau de conseller, quan l'abril de l'any 2000 el president Pujol Ii va encomanar el Departament d'Universitats, Recerca i Societat. Càrrec que repetiria l'any 2010, quan Artur Mas el va nomenar conseller d'Economia, Recerca i Societat del Coneixement del Consell Executiu de la Generalitat, en un moment en què el país i el món, passaven una de les pitjors recessions econòmiques de les darreres dècades. S'hi va estar fins a gener del 2016. Un període de temps que el Tribunal de Cuentas investiga per tal de recuperar uns hipotètics diners públics "malversats" per la Generalitat en la promoció internacional del procés entre 2011 i 2017.
Amant dels barrets, i gran bevedor de cafè i coca-cola amb gel (no suporta que li preguntin si el cafè el vol "sol"), creu amb fermesa que el futur només serà possible si aconseguim un bon ecosistema social en el qual la Recerca, la Universitat i l'Empresa disposin d'una bona xarxa de vasos comunicants que els permeti crear i transferir coneixements per avançar cap al futur. De fet, una formulació un xic més desenvolupada que la vella "col·laboració publicoprivada" que durant anys i panys han estat proclamant els nostres líders socials i polítics.
Les eines del professor
Tot va començar l'any 2001, amb la fundació de la Institució Catalana d'Investigació i Estudis Avançats (ICREA) impulsada per Andreu Mas-Colell, que s'havia marcat la missió d'atraure talent internacional als centres d'excel·lència en matèria de recerca que pretenia crear. Un parell d'anys abans, el president Pujol l'havia nomenat Comissionat d'Universitats i Recerca. i avui dia, Catalunya està reconeguda com una potència científica, amb grans universitats i centres de recerca, com el Barcelona Supercomputing Center o el sincrotrón ALBA, on treballen investigadors d'elit reconeguts internacionalment i el país ocupa la quarta posició, darrere de Suïssa, Israel i Holanda, en matèria de captació d'ajudes del Consell Europeu d'Investigació, havent aconseguit el 56,6% del total de subvencions concedides a tot Espanya.
Catalunya ha pogut així dotar-se de centres d'excel·lència com l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB) o l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ)
Avui dia, ICREA, una institució destinada a superar les limitacions laborals i burocràtiques de l'administració i situar el país a l'avantguarda de l'R+D+I europeu, ha aconseguit que al voltant del 60% dels recursos europeus concedits a tot Espanya siguin per projectes catalans i que la recerca catalana hagi assolit la condició d'excel·lent a ulls del món universitari internacional. Cosa que es concreta en el fet d'haver atret i retingut 250 investigadors de primer nivell, dels quals hi ha un 60% d'estrangers majoritàriament repatriats dels Estats Units.
El tipus de contracte que ofereix és indefinit, però està sotmès a avaluacions periòdiques, cada tres o cinc anys, que ofereixen millores salarials associades a aquestes valoracions, basades en el sistema anglosaxó de l'accountability (compromís, proactivitat i responsabilitat). Això fa que l'Institut funcioni per objectius, de manera més àgil i molt diferent de com s'organitzen les administracions públiques, però també demana el risc de fer una inversió econòmica real, estimada en uns 20 milions d'euros anuals en salaris, no tan exagerada com podria semblar si tenim en compte que serveix per captar-ne 60 en les convocatòries europees per fer investigació.
D'aquesta manera, Catalunya ha pogut dotar-se de centres d'excel·lència com l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB) o l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ), que funcionen amb finançament públic, però com ho farien les empreses privades més avançades. Un model d'èxit que els països de l'est miren d'imitar, seguint els consells de la mateixa OCDE. Un model que, segons explica el director de l'IRB, Joan Guinovart, permet a Catalunya superar els esquemes dels centres espanyols del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), de funcionament més rígid, l'escalafó i el Boletín Oficial del Estado (BOE). Un sistema públic protegit i basat en la igualtat d'oportunitats, la meritocràcia, el lideratge i l'excel·lència professional, més que no pas en els triennis i les oposicions. Un sistema, finançat al 100% per la Generalitat de Catalunya, que considera els fons que manega com una inversió i no com una despesa.
Un sociovergent al país que no sap ploure
Políticament, Mas-Colell, que en el fons es considera sociovergent, va iniciar-se com independent a l'administració i fins i tot al Govern català, i sosté la teoria, ja expressada per Raimon en una de les seves cançons més conegudes, que diu que:
Al meu país la pluja no sap ploure
O plou poc o plou massa
Si plou poc és la sequera
Si plou massa és la catàstrofe
Un pensament ja inclòs a l'anecdotari d'en Josep Pla, quan es queixava del fred que feia a Barcelona, i invocat, molts segles abans, concretament al segle XV, quan el cronista Melcior Miralles parlava de "les espantables aigües" que van caure a València entre desembre de 1475 i gener de 1476. Amb la diferència que Mas-Colell ha canviat el concepte "pluja" pel concepte "política". "El meu país no sap fer política" es resigna, tot lamentant les lluites intestines entre partits independentistes i la incapacitat dels catalans per aturar-se i pensar una mica i sense càrregues emocionals, sobre el que ha passat, el que està passant i el que pot arribar a passar.
Partidari de negociar amb el partit socialista i d'ajudar-lo a seguir governant Espanya, Mas-Colell també destaca per no haver estat atacat pels fonamentalistes més radicals del seu entorn, tal vegada paralitzats pel mateix motiu que els unionistes: perquè a un senyor catedràtic, forjat a les batalles del 68 i admirat per 30 premis Nobel que li donen suport, i forjador d'una política científica capaç de resistir canvis de govern com el del Tripartit respecte a la llarga marxa pujolista, no se li pot venir amb "collonades".
Com diria Pla, aquell que deia tot allò de la pluja.