Aquests dies hem vist escenes d’acaparament massiu a les botigues de queviures enfront a un hipotètic risc de desabastament. Alhora, hem sentit parlar de tancament de fronteres, algunes reals, altres possibles. Són imatges que no tenen precedents a casa nostra des de la postguerra. Des de llavors, mai ens havíem plantejat la possibilitat que no tinguéssim prou aliments a la botiga. Tanmateix, el coronavirus ha trastocat sobtadament el nostre confort i ha evidenciat les nostres fragilitats, sobretot pel que fa a la salut però també en relació al proveïment d’un producte essencial com són els aliments. En aquest sentit, des del sector agroalimentari s’ha estat reclamant una reflexió estratègica sobre les millors opcions per garantir l’imprescindible proveïment alimentari i sobre la necesitat de reforçar-ne el grau d’autoproveïment. És a dir, sobre la importància d’incrementar la capacitat per obtenir els aliments que precisem amb els propis recursos de l’agricultura, pastures, boscos i pesca. El sobrevingut escenari de crisi dóna nova actualitat a aquest objectiu estratègic.
"El coronavirus ha trastocat sobtadament el nostre confort i ha evidenciat les nostres fragilitats, sobretot pel que fa a la salut i al proveïment dels aliments"
Catalunya compta amb un grau d’autoproveïment agrícola baix (d'entre el 40% i el 50%). Les característiques físiques de Catalunya, amb una orografia molt complicada (el 50,5% del territori té més d’un 20% de pendent) i una part del seu territori semiàrid, la defineixen com una agricultura en dificultat. Però, precisament, aquestes febleses han obligat a afinar l’enginy.
Actualment el nostre país, malgrat la dificultat, compta amb una balança de comerç exterior agroalimentari equilibrada a partir del valor afegit que aporta la seva indústria de transformació. Semblen dades contradictòries però no ho son. Comprem a fora (Brasil, EEUU, Argentina, França, Ucraïna...) uns aliments pel bestiar pels quals nosaltres no disposem d’aigua per produir-los i venem productes que hem produït aquí amb molt més valor afegit. Avui, l’agroalimentació catalana és el primer sector productiu de Catalunya i un dels principals clústers agroalimentaris d’Europa. És el tercer sector exportador, amb dades sorprenents de creixement i penetració en els mercats globals, sens dubte, el millor indicador de competitivitat. Durant la greu crisi econòmica passada el rol anticíclic d’aquest sector, que en cap moment va reduir la seva producció (mentre altres sectors sofrien severs retrocessos), va ser el puntal més sòlid de la recuperació econòmica. És un sistema alimentari basat en part en els potencials propis de regadiu però també i sobretot en la ramaderia intensiva i la transformació càrnia. Es un model, però, molt dependent del mercat global pel proveïment d’aliments pel bestiar, dependència que un entorn internacional complicat li podria provocar desabastament de primeres matèries
Aquesta reflexió sobre el proveïment alimentari, també guanya oportunitat en un moment en que un conjunt de vectors d’abast global estan modificant severament l’escenari i impacten directament sobre el model productiu establert. S’obren grans desafiaments per a fer front a les tensions en l’àmbit mediambiental (canvi climàtic, biodiversitat etc) energia, aigua i proveïment alimentari. Es tracta de reptes globals que han propiciat un reforçament de la coordinació a nivell mundial amb fites tan destacables com els acords de Paris contra el canvi climàtic i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’agenda 2030 de les Nacions Unides. En aquest context, la FAO insisteix en la necessitat d’incrementar la producció d’aliments si bé de manera sostenible (“intensificació sostenible” és el seu lema). I la mateixa Unió Europea està reorientant la producció agrària vers formes més sostenibles sense perdre de vista la suficiència de proveïment alimentari. En aquest compromís de sostenibilitat i proveïment hi està plenament implicat el conjunt del sector agroalimentari català. I, concretant-ho en aquests dies, la seva aportació està sent especialment decisiva per aconseguir que -més enllà de la salut- el confinament no esdevingui un problema inabastable.
Tanmateix, les preocupacions pel nou escenari del segle XXI ha tingut una particular lectura en alguns àmbits influents de base urbana a Catalunya. Des d’aquesta mirada urbana es postula un món idealitzat que criminalitza sovint l’agricultura moderna, la que aporta més del 90% de la producció, una agricultura que, per cert, segueix escrupolosament les línies legislatives marcades per la Unió Europea. Des d’aquesta visió estètica i alhora utòpica es dirigeixen embats contra els pilars del nostre autoproveïment alimentari: regadiu, integració, intensiu, etc., fins i tot institucions essencials com Mercabarna o empreses alimentàries clau són paraules prohibides per aquest imaginari, és a dir, aquelles que ens permeten produir aliments suficients, sostenir la població al territori i distribuir els aliments de manera eficient. L’agricultura ecològica ha de tenir un paper creixent a l’agroalimentació catalana però no és l’única opció possible ni és avui una opció globalment generalitzable. Tampoc es pot basar el nostre proveïment alimentari només en petites explotacions. Produir i portar els aliments a la nostra taula és una funció especialment complexa, la societat hauria de fer un esforç per conèixer-la i valorar-la. En qualsevol cas, els pagesos i les empreses alimentàries segueixen treballant malgrat el confinament. Tanmateix, durant aquests dies de crisi i acaparament d’aliments, poques veus s’han sentit d’agraïment als qui realment fan possible que es pugui seguir menjant cada dia. Molta gent encara segueix pensant que els aliments surten de la nevera.
"Els pagesos i les empreses alimentàries segueixen treballant malgrat el confinament... Poques veus s'han sentit d'agraïment i molta gent encara segueix pensant que els aliments surten de la nevera"
Els desafiaments del segle XXI requereixen responsabilitat i una visió holística amb la mirada posada en el llarg termini. Països desenvolupats però amb dificultat per a una agricultura competitiva han entès el valor estratègic de disposar d’un grau rellevant d’autoproveïment alimentari. Així Suïssa, Noruega, Islàndia, Japó i Corea del Sud, tots ells amb dificultat per una agricultura competitiva, són els cinc països de la OCDE que aporten més recursos per a la seva agricultura. Fins i tot, Suïssa va realitzar no fa massa anys un referèndum sobre si s’havien de destinar recursos a aquesta finalitat, el resultat del qual va ser positiu. Què hauríem contestat a Catalunya?
Un país que creu en si mateix ha de donar valor i potenciar les seves pròpies energies al si d’una visió estratègica. Al contrari, des d’una visió a curt termini, sempre pensant en les pròximes eleccions, no es construeix el futur de cap país. Les utopies són boniques, perfectes i fàcils de vendre. La realitat sempre és més complexa, imperfecta i sovint de mal vendre. Però els camins del futur han de trepitjar per la realitat sense esperar que altres resolguin màgicament els nostres problemes. No obstant això, sempre podrem donar la culpa als pagesos.