Mentre la concurrència blaugrana està distreta amb els equilibris de la juntadirectiva, que fa mans i mànigues per mirar d’inscriure nous jugadors, i a l’espera que els càlculs esotèrics de l’anomenat límit salarial ens donin una sorpresa com ja va passar amb la inscripció de Xavi i tot el seu estol d’ajudants quan semblava que seria del tot impossible, en un altre àmbit estan passant coses ben gruixudes. Lluny dels focus i dels jocs de mans comptables, a sis-cents quilòmetres de Barcelona s’acaba d’aprovar un canvi llampec en la legislació estatal en virtut del qual els famosos avals necessaris per accedir a la presidència del Barça (i de qualsevol altre club professional que no sigui SAD) acaben de desaparèixer i, a més, amb efectes immediats. Aquesta modificació que, inexplicablement no sembla ocupar als mitjans l’espai que mereix, té conseqüències molt rellevants de les quals convé parlar en profunditat. Però anem a pams.
La modificació del sistema d’avals per presidir clubs que no són SAD no ocupa l’espai que mereix als mitjans
En el consell de ministres del 17 de desembre, es va aprovar un avantprojecte de Llei de l’Esport que, si supera els tràmits parlamentaris, substituirà la Llei 10/1990 de l’Esport, és a dir, aquella tradicionalment coneguda com Ley del Deporte i que va ser la que va posar en funcionament el sistema d’avals dels clubs de futbol. Quan entri en vigor, la nova disposició deixarà en mans dels clubs la fixació de la xifra dels avals, que actualment és del 15% del pressupost anual. I per si això no fos prou revolució, resulta, a més, que no caldrà esperar que la norma sigui aprovada, perquè a la Llei 22/2021, del 28 de desembre (!), de pressupostos generals de l'Estat per al 2022, s’hi inclou una disposició transitòria, la setena, que al seu tercer punt diu: “Tret que els estatuts prevegin una altra cosa, els avals no executats atorgats per a la temporada 2021/22 (...) podran ser cancel·lats pels membres de les Juntes Directives dels clubs avalats des de la data d’entrada en vigor de la present Llei”. Per cert, la traducció al català és nostra, perquè a mitjan any passat el BOE va deixar de publicar-se en català, la llengua comuna de vuit milions de contribuents espanyols, en una mostra flagrant de la importància que l’Estat confereix a les cultures no castellanes. Tornant al que ens ocupa: els avals poden ser retirats de manera immediata i, per tant, el malson de Laporta i els seus companys de viatge està a punt d’esvair-se.
La llei de l’esport “antiga” va entrar en vigor el 1990, quan s’acumulaven ja moltes temporades de mala gestió de gran part dels clubs de futbol
Rebobinem en el temps i recordem què és això dels avals i per què han existit durant trenta anys. L’esmentada llei de l’esport “antiga” va entrar en vigor el 1990, quan s’acumulaven ja moltes temporades de mala gestió de gran part dels clubs de futbol, amb el resultat de deutes desbocats i directius que deixaven els clubs empantanegats, sense que assumissin cap mena de responsabilitat per la seva gestió, en molts casos deficient. Un primer pla de sanejament, el 1985, no va donar els fruits esperats, de manera que el 1990 es van prendre mesures definitives: transformació dels clubs en societats anònimes (sota una nova figura anomenada en castellà Sociedad Anónima Deportiva, o SAD) i a partir d’aquell moment a seguir les normes convencionals del món mercantil. Però quatre clubs van ser exempts de fer la transformació societària: Barça, Athletic, Real Madrid i Osasuna. El preu que van pagar per mantenir l’estructura associativa va ser el fet de sotmetre’s al sistema d’avals que fins fa uns dies encara estava vigent. Aquest mecanisme implicava que la junta directiva del club havia de constituir un aval pel 15% del pressupost (en realitat, de la part de despeses del pressupost) del club en la temporada en curs. En aquell moment va semblar una manera eficient d’oferir una garantia de bona gestió prou robusta per acceptar la seva no conversió en SAD, però trenta anys després el procediment havia quedat del tot desfasat per una sèrie de raons molt concretes, entre les que sobresurt la inflació desmesurada de les xifres del futbol professional.
Abans d’entrar a analitzar els diversos escenaris que s’obren davant d’aquesta nova conjuntura, cal fer una reflexió prèvia: a ningú no se li escapa els mars de llàgrimes que ha vessat el barcelonisme durant els darrers anys davant de l’obstacle, cada cop més difícil de salvar, que suposava l’obligació de constituir uns avals multimilionaris. Era del tot cert que aquesta eina de control minvava el caràcter democràtic del club i impedia l’accés a la presidència al 99% dels socis, però també resulta irrefutable que el club i el país han estat anys i panys instal·lats en la queixa per una mesura tan discriminatòria sense fer ni un gest per eliminar-la. I ara veiem que quan els bascos s’hi han posat - tot sembla indicar que és el PNB qui més han empès per dinamitar el sistema d’avals- resulta que la mesura no era tan difícil de modificar, n’hi havia prou amb seure a negociar i saber a quins ressorts de Madrid calia posar pressió. Ni tan sols Florentino Pérez, a qui sovint se citava com a obstacle inamovible, ha suposat un problema. Segons la interpretació que en fan algunes fonts, l’executiu socialista i Javier Tebas han vist la possibilitat d’alinear els seus interessos per anar anorreant el pes de l’empresari madrileny dins de l’univers futbolístic, fins a deixar-lo en total fora de joc. Sembla que la manera com Pérez ha gestionat el projecte de Superlliga europea ha molestat en determinades instàncies - la guerra amb Tebas és pública- i aquestes malden perquè no li surti de franc.
Escenaris de futur
La primera conseqüència immediata de la desaparició dels avals és que el president Laporta s’haurà alliberat de la cotilla dels avaladors (Elías i Romeu, entre d’altres) i, per tant, serà difícil que algú de la junta o de la perifèria de la junta trobi arguments suficients per frenar les seves decisions, com sí que va succeir amb els casos Messi i CVC. Implicarà això que la gestió del club tornarà a ser del tot presidencialista? Perdrà poder executiu el CEO del club, Ferran Reverter? Què passarà amb els principals avaladors, Elías i Romeu? Si la vicepresidència econòmica del club estava en mans de Romeu només pel fet que la gent d’Audax s’hi jugava molts diners, com queda ara la seva situació? Plegarà?
La primera conseqüència immediata de la desaparició dels avals és que el president Laporta s’haurà alliberat de la cotilla dels avaladors (Elías i Romeu, entre d’altres)
A les incògnites de curt termini, cal afegir-hi els nous escenaris que es dibuixaran de cara a pròximes eleccions, un cop l’assemblea de compromissaris fixi, a proposta de la Junta, un percentatge del pressupost com a nou aval. A hores d'ara és impossible pronosticar per on aniran els trets, però una de les opcions és que aquest percentatge sigui zero, amb la qual cosa assistiríem a la defunció definitiva del sistema d’avals. En tot cas, la bombolla de possibles candidats que s’havia anat fent petita en els darrers anys pel requisit dels avals fins a deixar només tres perfils possibles (candidats exempts per pertànyer a una junta anterior, candidats rics amb capacitat per avalar i socis carismàtics disposats a llançar-se a la piscina esperant que soni la flauta) ha esclatat i permetrà, a falta de veure quin és percentatge que tria el club, obrir les portes a nous perfils. En altres paraules, oxigen i democratització.
Sembla que les imatges èpiques viscudes el març del 2021 a la notaria d’Ariel Sultán quedaran com el record d’una època en què per ser investit president del Barça el principal escull no eren pas els vots dels socis. I acabem aquestes línies com les començàvem, mostrant la nostra perplexitat per l’allau de suposats fitxatges - caríssims, la majoria- que veiem als mitjans, amb el soci del tot aliè al canvi d’escenari que acabem d’explicar i com si aquí no hagués passat res i el Barça no estigués flirtejant amb la fallida o amb la conversió en SAD.