Quan el BBVA ha anunciat que es venia la seva filial als Estats Units per un import equivalent a la meitat de l'actual valor en borsa de la matriu espanyola, els títols que més han pujat són... els del Banc Sabadell. Els inversors han interpretat que el BBVA es disposa a fer calaix per finançar l'absorció del Sabadell i la cotització borsària d'aquest, encara més depauperada que les de la resta de la banca espanyola, va ser la màxima beneficiària de la jornada.
De fet, era una absorció llargament esperada després del tret de sortida que havia significat la de Bankia per Caixabank. En l'entremig s'havia fet córrer el nom del Santander com a possible comprador del Banc Sabadell. Estratègicament era l'operació més racional a causa de la limitada presència del banc dels Botín a Catalunya, que és on encara rau el gros de l'activitat del Sabadell. La complementarietat era evident i els costos socials més reduïts.
Però precisament per això, l'absorció del Banc Sabadell pel BBVA estimula especialment els mercats perquè la important presència d'aquesta a Catalunya augura importants retallades de costos a causa de la duplicitat d'oficines i de personal. Retallades que impliquen més rendibilitat i, suposadament, més viabilitat de futur.
Encara es parlà -en una altra presumpta maniobra de distracció- per part del Banc Sabadell de l'absorció dels hereus de les caixes d'estalvis basques, la Kutxabank. Aquí sí que hi havia complementarietat i racionalitat estratègica, però no curtterminisme financer. En tot cas, com a molt hagués servit per millorar la posició del Banc Sabadell a l'hora de negociar la seva absorció.
Potser, per tot plegat, no hi ha hagut una comunicació oficial conjunta ni quasi simultània -com feren Bankia i Caixabank fa poques setmanes- i aquesta ha anat en exclusiva a càrrec del BBVA. De fet, aquest mateix matí, el conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, ha intentat treure's pressió de sobre dient que «només hi ha converses, sense decisions preses".
L'ascens del BancOliu
El Banc Sabadell actual és obra quasi en exclusiva d'un sol personatge, Josep Oliu i Creus. L'històric banc impulsat pels industrials de la llana sabadellencs és l'únic que encara restava de la llarga plèiade de bancs catalans d'orígens similars. Quan el 1999 el pare Oliu va demanar al seu fill que assumís la direcció, aquest no tenia cap experiència en el sector bancari i diuen que va respondre: "Però si jo no en sé gens de banca". Tanmateix, Oliu fill ha engrandit i conduït la nau, amb grans encerts i també importants fracassos, fins aquí.
Fa trenta anys era costum parlar dels set grans bancs espanyols i dels deu mitjans. Dels grans, només n'han quedat Santander i BBVA. Dels mitjans -que incloïen noms ja mig perduts en la memòria col·lectiva- només en resta el Sabadell. Precisament, en l'anomenada banca mitjana, el BS trobà la veta per al seu creixement: Banco Herrero, Atlántico, Urquijo, Transatlántico, Guipuzcoano entre altres. I més recentment, arran la crisi financera que afectà especialment les caixes d'estalvis, adquirí la CAM i la xarxa de Caixa Penedès -tercera caixa catalana- a Catalunya i l'Aragó.
Oliu ha estat també l'artífex de l'entrada i la sortida d'importants accionistes al banc, més enllà de les famílies llaneres tradicionals. Al cap d'un any havia aconseguit que la Caixa de Pensions entrés al capital del banc, amb un 15% del capital total, per estabilitzar l'entitat vallesana. Era aquella època en què semblava que la Caixa optava per un model renà de capitalisme financer, amb forta implicació en la resta del teixit industrial i productiu del país i adquirí participacions a empreses líders en els respectius sectors com Caprabo o Edicions 62, per no parlar de les inversions en empreses energètiques i d'infraestructures. De tot arreu n'ha acabat plegant.
Final inexorable per a una cursa desesperada
També l'any 2000, el Sabadell inicià l'expansió internacional a Portugal, amb un intercanvi td'accions amb el BCP . El Sabadell entrà a borsa l'any següent i en només tres anys més s'incorporà al selecte club de l'IBEX35. Ja en plena crisi financera, als inicis de la segona dècada del segle Oliu tingué l'habilitat d'incorporar com accionistes alguns dels principals industrials i primeres fortunes de Catalunya, com ara José Manuel Lara -Planeta-, Sol Daurella -Cobega-, Isak Andic -Mango- o Joaquim Folch -Titán.
Oliu ha estat també l'artífex de l'entrada i la sortida d'importants accionistes al banc, més enllà de les famílies llaneres tradicionals
Tots, però, sigui per desendeutar-se o per dedicar-se al totxo, han acabat sortint de l'entitat, alguns amb pèrdues importants per la cotització a la baixa de les accions del banc. Aleshores, i enmig de les contínues adquisicions i ampliacions de capital per finançar-les, hagué de recórrer al capital llatinoamericà. El colombià Jaime Gilinski i el mexicà Martínez Guzmán van arribar a assolir el primer i segon lloc com accionistes individuals del banc.
L'aventura internacional del Sabadell, com la de la Caixa, no ha estat gaire reeixida i aquesta ha estat és una de les seves febleses. A banda de la connexió portuguesa comentada més amunt, el BS adquireix el banc britànic TSB el 2015 i entra a Mèxic el 2016 de la mà de Martínez Guzmán. Gilinski es ven la seva participació i Martínez Cuzmán no acudeix a la darrera ampliació de capital. El TSB, amb el Brexit i la crisi britànica, l'any passat ja havia perdut la meitat del seu capital i ara acabava d'anunciar l'acomiadament de 900 empleats.
Mentrestant, les accions del Sabadell són les més perjudicades dins la gran banca els darrers mesos de crisi per la Covid. Quan el Banc Central Europeu sentencia que calen concentracions, Caixabank passa al davant del BS amb l'absorció de Bankia i l'eventual fusió amb una entitat de mida similar, que li hagués permès mantenir una quota de poder important, es frustra definitivament. Des d'aquell dia, els mercats només esperaven si se'l quedaria el Santander o el BBVA, com sembla que finalment serà.
Recordem que el BBVA històricament ja s'implantà amb força a Catalunya a través de la compra, per part del banc Biscaia, del grup Banca Catalana. I que, recentment, s'ha quedat sis de les deu caixes catalanes absorbides, amb Catalunya Caixa com la més important.
Pèrdua de catalanitat i impacte a Catalunya
De res no li ha servit a Oliu, doncs, impulsar "un Podemos de dretes" i esdevenir el gran avalador i procurador de finançament de Ciudadanos. Tampoc no li ha servit actuar amb tanta diligència com el seu rival Fainé a l'hora d'endur-se la seu de l'entitat fora de Catalunya. La retirada de dipòsits de les grans empreses i organismes públics que s'encetà el dia després del referèndum, i que el mateix Oliu mai no s'ha atrevit a negar, fou el xantatge que patí de l'Estat tot i els serveis prestats. De fet, la catalanitat del banc no es va posar en qüestió amb el canvi de seu sinó en la recerca desesperada de capital forà per continuar una cursa expansiva que al final ha resultat infructuosa.
La retirada de dipòsits de les grans empreses i organismes públics que s'encetà el dia després del referèndum, i que el mateix Oliu mai no s'ha atrevit a negar, fou el xantatge que patí de l'Estat
L'absorció del Banc Sabadell no és una bona notícia per a Catalunya. Probablement és menys dolenta que fa quinze o vint anys a causa del desenvolupament de mecanismes de finançament alternatius, tot i que la seva especialitat tradicional han estat les pimes, encara molt dependents de la banca.
D'altra banda, malgrat el trasllat de la seu a Alacant, els serveis centrals continuaven aquí, a l'edifici de la B-30 a Sant Cugat, ciutat, per cert, on el banc històric obrí la primera oficina fora de Sabadell. Són aquests llocs de treball més qualificats, els serveis externs que requereixen i el tancament de sucursals i l'acomiadament d'empleats el que més mal farà.
El nou Caixabank ja ha parlat de 8.000 o 10.000 acomiadaments. El Santander, de 4.000. El Sabadell primer digué que acomiadaria 3.000 empleats i fa poc dies els rebaixà a 1.800. El BBVA no n'havia dit res. Ara, lamentablement, les xifres dels dos darrers bancs quedaran obsoletes.