A l’informe mensual de "la Caixa" de l’octubre del 2008, emès quan s’encetava la gran tempesta financera destinada a canviar el món, l’entitat d’estalvi catalana presumia de tenir 5.480 oficines, un veritable exèrcit situat sobretot a territori conquerit, és a dir, fora de Catalunya i Balears. Avui, més de tres lustres després, el banc hereu de “la Caixa”, CaixaBank, disposa només de 3.618 oficines, tot i haver engolit un altre monstre com era Bankia (antiga CajaMadrid). La cursa embogida de les entitats bancàries -especialment de CaixaBank- per tancar oficines a tort i a dret, s’ha saldat el 2023 amb 200 sucursals tancades per part de l’entitat catalana.
Si els bancs van ser rescatats és perquè, a més de ser un negoci privat, són el sistema financer de l’economia, de la mateixa manera que la decisió de tancar oficines hauria de ser quelcom consensuat amb la societat perquè la seva funció va molt més enllà que la de ser botigues d’un negoci privat. Ara detallarem per què. Però abans, cal dir que la coberta d’aquell informe del ja llunyà octubre del 2008 destacava com a principal titular la frase Convulsió en el sistema financer, i duia com a subtítol un text premonitori: “La crisi iniciada l’estiu del 2007, lluny d’haver-se resolt, amenaça de ser la pitjor des del 1929”.
Havíem començat a dir que les oficines bancàries tenen una funció que va més enllà del simple negoci de les entitats de crèdit, i és que fa algunes dècades -els lectors de certa edat encara ho recordaran- algú va prendre la decisió que els bancs assumirien tota una sèrie de serveis que fins a la data estaven del tot diversificats. Sens dubte, el més habitual és el cobrament de rebuts, que serveix perquè les entitats que ens subministren tota mena de serveis (aigua, llum, gas o internet) ens cobrin precisament a través del banc. Això avui dia està del tot interioritzat, però no sempre ha estat així. Fins i tot, anant més lluny en el temps, les empreses pagaven la nòmina in situ als treballadors, una pràctica ja del tot oblidada.
En tot aquest procés de bancarització de pagaments, l’usuari no ha tingut res a dir, i molt menys se li ha conferit la possibilitat d’oposar-s’hi. Per tant, algú va decidir en el seu moment que els bancs serien part de les nostres vides i quan aquest procés s’ha consolidat, les entitats bancàries han iniciat un replegament pel que fa als punts de venda. En altres paraules, s’ha obligat els ciutadans a seguir unes dinàmiques que no van demanar i ara la contrapart, els bancs, els giren l’esquena. És per això que dèiem que el tancament massiu d’oficines no hauria de ser una decisió única -com ho ha estat fins ara- dels mateixos bancs, sinó que caldria consensuar-la amb qui sigui que representi a la societat.
En tot el procés de bancarització de pagaments, l’usuari no ha tingut res a dir, i molt menys se li ha conferit la possibilitat d’oposar-s’hi
Un problema diferent, però estretament lligat a aquest és l’escassa competència al sector. El procés de fusions entre entitats de crèdit -formalment anomenat consolidació bancària- ha deixat un panorama del tot oligopolístic on unes poques entitats (bàsicament Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i algun altre de més petit) es reparteixen el mercat amb tots aquells perjudicis per als clients que ja sabem que es donen quan la competència es restringeix. Del mal servei als clients ja fa anys que n’acumulem demostracions, però la pujada de tipus d’interès dels darrers temps ha posat sobre la taula un altre dels efectes inevitables de la manca de competència, perquè els bancs han aconseguit obrir una bretxa insòlita entre el tipus creditor i el tipus deutor, és a dir, entre els interessos que cobren pels préstecs i els que apliquen a retribuir l’estalvi dels impositors.
Els més de 26.000 milions de beneficis que el sector bancari ha generat el 2023, a banda de ser gairebé un 30% superiors als de l’any anterior, tenen la característica d’haver-se aconseguit amb la meitat dels treballadors i un 60% menys d’oficines que abans de la crisi del 2008. La principal explicació de l’increment de benefici dels darrers anys cal buscar-la -com dèiem abans- al fet que els tipus d’interès del crèdit bancari han seguit ràpidament a les pujades de tipus del Banc Central Europeu, mentre que els interessos per retribuir el passiu bancari -els estalvis dels clients- estan mostrant una mandra anòmala a l’hora d’escalar. Cal dir que aquest fenomen és eminentment peninsular perquè a l’altra banda del Pirineu sí que sembla que els bancs estan començant a pagar d’una manera digna i d’acord amb la corba de tipus els dipòsits dels impositors.
Els més de 26.000 milions de beneficis del sector bancari s'han assolit amb la meitat dels treballadors i un 60% menys d'oficines que abans de la crisi del 2008
Hi ha un altre factor que està permetent que els bancs, en els darrers temps, hagin esgarrapat algunes dècimes de rendibilitat i té relació directa amb la manca d’efectius humans i l’empitjorament del servei: és allò que tècnicament s’anomena “digitalització del negoci”, que en termes col·loquials vol dir “deixo de fer part de la feina i ja se la farà el client”. Tenint en compte que els bancs espanyols continuen cobrant als seus clients una llarga llista de comissions -en general, per serveis que no presten- l’assumpte de la digitalització ha resultat un gran negoci. Com vam explicar en aquest article sobre neobancs, és del tot comprensible que aquestes noves entitats basades en internet estiguin aconseguint creixements rellevants any rere any.