No és nou el debat sobre la banca pública. Es tracta d'una reivindicació històrica de l'esquerra de la qual es posa en relleu la seva necessitat a mesura que les crisis financeres i econòmiques assoten la societat. Quan la crisi de Lehman Brothers del 2008 va fer tremolar els fonaments de l'economia mundial, molts van plantejar una revisió del sistema.
L'expresident francès Nicolas Sarkozy va proposar "refundar el capitalisme" i els socis del G20 van suggerir intensificar la intervenció de l'Estat en els mercats. A Espanya, Podemos va plantejar utilitzar les eines que l'Estat tenia a la seva disposició per crear banca pública, a través de la seva participació a Bankia o de l'Institut Oficial de Crèdit (ICO). L'assumpte de la intervenció estatal en matèria bancària no és, doncs, res de nou. A Europa hi ha diversos exemples.
França i la tradició intervencionista
Si a Europa hi ha un Estat pioner en la filosofia de la intervenció estatal és França, bressol del "colbertisme". Aquesta doctrina del segle XVII promou la creació de companyies públiques per part de l'Estat, protegint-les de la competència. El ministre de finances del rei Lluís XIV, Jean-Baptiste Colbert, va ser l'encarregat de llançar la doctrina que, amb matisos, ha tingut un gran impacte en la política econòmica francesa, fins avui.
François Mitterand va nacionalitzar la major part de la banca francesa però tres anys després va rectificar
Els seus exponents més destacats del segle XX van ser Charles De Gaulle i François Mitterrand. Aquest últim, tot just va arribar a l'Elisi el 1981, va posar en marxa una dura política de nacionalització i va estatalitzar gairebé totes les entitats financeres. Tot i això, aquesta decisió va portar a un empitjorament de les finances públiques, i Mitterrand es va veure obligat a retrocedir el 1984. Si bé la postura favorable a la intervenció de l'Estat es va afeblir, no va desaparèixer del tot i segueix sent evident.
Un exemple d'això ha estat la nacionalització de l'empresa EDF (Électricité de France), anunciada pel president de la República, Emmanuel Macron, el juliol del 2022. L'Estat francès ja té participacions en grans companyies cotitzades com Air France, Orange, Renault , PSA, Airbus... I també és propietari d'empreses no cotitzades, entre elles la BPI Banque Públique d'Investissement, principal instrument financer de l'Estat. El BPI porta a terme diversos programes de finançament i d'inversió per reactivar l'economia francesa i donar suport a les empreses. El 2020, per exemple, va crear un fons d'inversió perquè els petits estalviadors poguessin invertir a les pimes franceses. El ministre d'Economia, Bruno Le Maire, va assegurar que el fons tenia com a objectiu fomentar el "patriotisme econòmic". Actualment el BPI ofereix a les seves empreses diverses línies de suport i finançament amb objectius com l'emprenedoria, la transició energètica i la internacionalització.
La Banque Postale i Livret A
A l'àmbit de la banca detallista, França també compta amb una eina pública: la Banque Postale, constituïda el 2006 i sisè banc més important de França. Tot i això, la intervenció governamental va més enllà de La Banque Postale, i l'exemple més significatiu són les llibretes d'estalvi Livret A i LEP (Livret d'Epargne Populaire), que es poden contractar a qualsevol banc.
Livret A és una llibreta creada pel rei Lluís XVIII el 1818 per recaptar fons per pagar els deutes de les guerres napoleòniques. És l'Estat qui estableix la rendibilitat de la llibreta d'estalvi. De fet, des de l'1 de febrer paga un tipus del 3%. La llibreta d'estalvi LEP és un compte per a persones amb ingressos baixos, amb una rendibilitat actual del 6,1%.
La Unió Europea va establir una legislació per evitar l'exclusió financera de les persones vulnerables
Tot i això, França no és l'únic Estat que ha regulat el compte d'estalvi per a persones amb escassos ingressos. El 2014, la Unió Europea va establir una legislació per evitar l'exclusió financera de les persones vulnerables. Actualment, la qüestió bancària és imprescindible per rebre diversos serveis, per la qual cosa Europa va decidir intervenir. Així, tots els bancs tenen l'obligació d'oferir un compte bàsic als seus clients, i el govern té legalment establertes les comissions que podrà cobrar el banc.
Tot i que a Espanya l'opció del compte base està en vigor des del 2014, no ha tingut gaire èxit perquè els bancs no l'ofereixen proactivament. Fa dues setmanes, l'1 de febrer, el govern ha rebaixat les condicions per poder demanar una qüestió bàsica perquè més persones puguin sol·licitar-lo. Així mateix, el Consell de Ministres va aprovar el 21 de novembre del 2022 les ajudes als hipotecats per respondre a les dificultats de les famílies per fer front als préstecs derivats de l'augment dels tipus d'interès.
Préstecs ICO
A Espanya també va existir una entitat financera pública vinculada al servei postal. Va ser fundada el 1909 pel Govern com a caixa d'estalvis. El 1991 el Govern va decidir fusionar els bancs públics que depenien de l'Estat -Banc Exterior d'Espanya, Caixa Postal d'Estalvis, Banc Hipotecari d'Espanya, Banc de Crèdit Local d'Espanya, Banc de Crèdit Agrari i Banc de Crèdit Industrial- en una única entitat financera, creant Argentaria. Entre el 1993 i el 1998 els governs de Felipe González i José María Aznar van culminar el procés de privatització d'Argentaria i el 1999 es va fusionar amb el banc biscaí BBV, creant el BBVA. Argentaria va ser el darrer banc públic que va tenir l'Estat.
No obstant, el Govern compta amb un altre instrument d'influència econòmica: l'Institut Oficial de Crèdit (ICO). L'ICO ha posat a disposició d'empreses i autònoms diverses línies de finançament, especialment les relacionades amb els camps de la internacionalització i la innovació. L'Institut Oficial de Crèdit, però, va jugar un paper crucial per fer front als efectes de les restriccions imposades pel govern durant la pandèmia de la Covid-19. La majoria d'empreses i negocis van haver de parar la seva activitat, i l'ICO va posar en marxa el programa de garanties més gran de la seva història per fer front a possibles problemes de liquiditat.
Ara cal veure a quants préstecs impagats de l'ICO haurà de fer front l'Estat
L'Estat va garantir fins al 80% de l'import dels préstecs sol·licitats per empreses i autònoms a bancs. L'objectiu del programa era que la banca no interrompés el flux de finançament, i en total l'ICO va aconseguir gestionar un finançament de 302.000 milions d'euros, la xifra més alta de la història. Cal veure, en canvi, si empreses i autònoms seran capaços de pagar tots els préstecs sol·licitats. Amb l'Estat com a garant dels préstecs, és possible que haguem de pagar les quantitats avalades als bancs, provocant un gran forat a la hisenda pública. Segons un estudi publicat per l'asseguradora HIscox, el 45% de les pimes que va sol·licitar el préstec ICO podrien tenir problemes per tornar els préstecs.
L'oportunidad perduda de Bankia
La crisi financera del 2008 va causar ferides molt profundes en un sistema financer espanyol, que semblava sòlid. La crisi internacional, provocada per la fallida de Lehman Brothers, va deixar en dubte la solvència de diversos bancs i, principalment, de les caixes d'estalvi. Aquestes últimes van optar inicialment per la fusió, amb canvis importants en el paisatge financer. En va ser un exemple la Caja de Ahorros de Navarra, que al principi va participar en la fusió de Banca Cívica però, finalment, va acabar engolida per CaixaBank. El Govern va adoptar dues mesures per evitar la desconfiança sobre el sistema financer i protegir els estalviadors. D'una banda, va augmentar la quantitat garantida pel Fons de garantia de dipòsits. D'altra banda, va posar en marxa un pla de rescat per a bancs i caixes a través de la creació de dos instruments principals: el FROB, per injectar fons per evitar la fallida bancària, i la SAREB, per adquirir actius immobiliaris tòxics dels bancs.
A través del FROB es van destinar 66.577 milions d'euros al rescat de bancs i caixes
Segons les dades aportades pel Tribunal de Comptes espanyol, a través del FROB es van destinar 66.577 milions d'euros pel rescat de bancs i caixes. Bankia va ser la que més diners va rebre. Bankia va ser constituïda com a conseqüència de la fusió de diverses caixes d'estalvi, entre les quals hi ha la Caja de Ahorros de Madrid. Arran del rescat, l'Estat va aconseguir més del 60% de les accions de Bankia. Tot i que el Govern va expressar la intenció de vendre les accions, els partits d'esquerra van instar a mantenir Bankia com a banc públic per poder influir així en l'economia. El 2020 CaixaBank va aconseguir Bankia mitjançant una operació de fusió en què el Govern espanyol va adquirir el 16% de les accions de CaixaBank. Actualment, aquesta participació s'eleva al 18%. Tot i que no hi ha intenció de vendre accions a curt termini, el govern ha explicat clarament que podria vendre la participació en funció de l'evolució de la cotització de les accions per recuperar els diners perduts en el rescat bancari.
Més exemples
A Europa és habitual que els estats controlin la banca o bé que hi participin. El primer banc europeu copejat per la crisi financera del 2008 va ser el Royal Bank of Scotland, actualment integrat al NatWest Group, el quart banc més gran del Regne Unit. El Govern britànic va haver de rescatar-lo el 2008 i encara controla prop del 58% de les accions. El Govern el vol privatitzar per al 2024, però no vol vendre accions a baix preu i la borsa està pendent de l'evolució dels mercats.
El Commerzbank alemany també va haver de ser rescatat
El Govern alemany també va haver de rescatar Commerzbank el 2008 i va ingressar 8.000 milions d'euros, i actualment és propietari del 15% de les accions. A Holanda, l'Estat va haver de rescatar ABN Amro, el tercer banc més important del país. Si bé ha venut part de les accions, encara en controla més del 50%. A Bèlgica i Itàlia també hi ha exemples de bancs en què hi participa l'Estat, com Belfius i Monte Dei Paschi.