El president del Barça va decidir jugar-s’ho tot a una carta, probablement aconsellat pel seu fidel assessor Jaume Masferrer Voltas, qui s’ha revelat en aquest temps com a un estrateg nefast. L’aposta consistia a considerar que el Govern de la Generalitat s’arronsaria davant de les amenaces de l’administració Bartomeu, en el sentit que concedirien un ajornament per organitzar el vot de censura. Però el Govern es va mostrar inflexible respecte la data prevista de celebració, de manera que les circumstàncies van deixar el president blaugrana arraconat al carreró sense sortida que ell i el seu entorn havien anat dibuixant en les darreres setmanes, fruit de la inconsciència que ha caracteritzat tot el seu mandat.
Així doncs, el 27 d’octubre el pitjor president de la història del club abandonava la cadira que havia ocupat durant els últims sis anys i donava pas a un procés electoral per triar-ne un de nou de trinca. El discurs de comiat, lluny d’apuntar alguna espurna d’autocrítica, culpava al Govern català de la impossibilitat de celebrar el vot de censura i resumia el mandat a partir d’una combinació de mitges veritats i mentides completes que empenyien qualsevol espectador mitjanament informat cap a uns nivells de vergonya aliena vistos poques vegades.
Enmig de retrets a tercers i versions edulcorades de la realitat, Bartomeu va anunciar que la junta directiva havia aprovat un projecte que seria la salvació del club durant els pròxims anys. Aquest projecte tan engrescador no era una altra cosa que la participació de l’entitat a una futura “superlliga europea de clubs de futbol”, una entelèquia de la qual fa dècades que es parla, però que es resisteix a esdevenir realitat.
Tebas: "Bartomeu estava dirigit per Florentino"
L’anunci no va agradar gens al president de la patronal del futbol espanyol, Javier Tebas, que pocs minuts més tard es va afanyar a declarar “desafortunat Bartomeu, anunciant l’últim dia la participació en una competició fantasma que seria la ruïna per al FC Barcelona, i ratifica la seva ignorància de la indústria del futbol. Trist final d’un president que va tenir encerts i darrerament errors”, per acabar afegint “Bartomeu estava dirigit per Florentino”. Tot plegat, un discurs exculpatori salpebrat amb expressions que semblaven sortides de la boca del mateix Josep Lluís Núñez, tals com “se’ns ha faltat el respecte, se m’ha insultat i amenaçat”, donant la raó -si més no, estètica- a tots aquells qui qualificaven les juntes de Rosell i Bartomeu com a “neonunyistes”.
La junta gestora
Consumada la dimissió del president i la seva junta directiva, la responsabilitat de la gestió passava a mans de la junta gestora, encarregada de manera gairebé monogràfica de convocar les noves eleccions, que haurien de tenir lloc en un termini no superior als noranta dies, si és que la conjuntura pandèmica ho permet.
Segons indiquen els estatuts del FC Barcelona, el càrrec de president de la junta gestora recau en el president de la comissió econòmica del club -Carles Tusquets Trias de Bes (1951)- que ha escollit la resta de membres juntament amb el Síndic del Soci, que en el moment de la dimissió de Bartomeu era Joan Manuel Trayter. Feta la selecció, els agraciats han estat Joan Ramon Ramos Raich (vicepresident), Joan Lluís Garcia Jobal (tresorer), Josep Maria Mir Padulles (secretari), Miquel Lladó Casadevall (vocal), Josep Maria Xercavins Lluch (vocal), Àlex Tintoré Espuny (vocal) i Sònia Cano Fernández (vocal), a més del president Carles Tusquets.
La nissaga de Tusquets i Trias de Bes
No podem considerar en absolut a Tusquets un nouvingut als mecanismes de poder del club perquè la seva primera experiència com a dirigent de l’entitat es va produir ja fa més de quaranta anys, quan va exercir de tresorer a la primera junta directiva de Josep Lluís Núñez, el 1978. Posteriorment, ha orbitat a dins l’univers blaugrana i va arribar a encapçalar el 1999 la plataforma opositora -una de les moltes que es fan i desfan constantment al voltant del club- anomenada “Força Blaugrana”, on Tusquets es va fer acompanyar per un bon de grapat de burgesos rellevants com ell.
"Tusquets va encapçalar "Força Blaugrana" amb Uriach, Tomàs, Costafreda, Bonet, Rosell, Rodés i Martínez-Rovira"
Allà hi havia Joan Uriach, Jaume Tomàs, Albert Costafreda, Josep Lluís Bonet, Joan Rosell, Leopoldo Rodés i Josep Martínez-Rovira. Les arrels il·lustres de Tusquets són evidents a primera vista, perquè tant el seu primer cognom com el segon procedeixen de famílies burgeses ben reconegudes. Per banda paterna, els Tusquets havien estat banquers ja des del segle XIX i ell no va poder fugir del destí i va acabar muntant un altre banc, Fibanc, aquest destinat a la gestió de patrimonis.
Amb els anys, la firma va acabar essent venuda a Silvio Berlusconi, que la va integrar dins la seva marca Mediolanum. Avui la seu és al palauet Abadal, a la cruïlla entre la Diagonal i el carrer Capità Arenas. Els promotors de l’editorial Tusquets (avui un segell de Planeta) són família seva, com també ho són l’arquitecte Óscar Tusquets Guillén i l’escriptora Milena Busquets Tusquets. Aquesta branca de la família prové del mateix nucli que Joan Tusquets Tarrats, capellà ultracatòlic ideòleg del franquisme en allò del contuberni judeo-maçònic.
Però la banda materna de la família de Carles Tusquets no es queda enrere, perquè els Trias de Bes són una de les nissagues medul·lars de la burgesia catalana, juristes de prestigi des del segle XIX. L’expolític Josep Maria Trias de Bes Serra és cosí germà de Carles Tusquets, com Xabier Añoveros Trias de Bes, prestigiós advocat que va estar casat amb Julia García-Valdecasas Salgado, que fou delegada del govern espanyol a Catalunya entre 1996 i 2003. Altres membres de la família són el ginecòleg Santiago Dexeus Trias de Bes i l’economista i autor de llibres d’autoajuda Fernando Trias de Bes Mingot.
Tusquets: “És més fàcil que l’Alcorcón guanyi la Champions League que no pas que Catalunya sigui independent”
Amb aquests antecedents no és pas estrany que Carles Tusquets hagi tingut relació estreta amb les entitats clau de la societat civil catalana, i per exemple va ser president del Cercle d’Economia i candidat a la presidència de la Cambra de Comerç. I del que no hi ha dubte és de la seva militància en contra de l’independentisme, perquè el 2013 va declarar que “és més fàcil que l’Alcorcón guanyi la Champions League que no pas que Catalunya sigui independent”.
Amb tot, la dimissió de Bartomeu i la constitució de la junta gestora no ens ha de fer oblidar que malgrat que ja hem entrat al mes de novembre, encara no coneixem els números amb detall de la temporada passada, la 2019/20, que es va tancar comptablement el passat 30 de juny. La compareixença de Moix per explicar les xifres del club -que, per cert, ja sembla prehistòrica- va deixar algunes incògnites clau, com per exemple el volum total del passiu de l’entitat, que amb tota seguretat s’enfilarà fins a magnituds mai vistes.
I el que s’albira ara a l’horitzó són unes eleccions per a les quals encara no hi ha data i que han de servir per triar qui governarà el club durant els pròxim sis anys. Entre candidats folklòrics, candidats confirmats i candidats possibles, ja hi ha un bon grapat de noms sobre la taula. Tindrem temps de parlar d’ells.