Ara fa un any i pocs dies que en aquest mateix mitjà vam publicar un article que es titulava La voladura d’un club, on s’explicava el procés de desballestament a què estava essent sotmès el FC Barcelona per part de l’administració Bartomeu, qui n'havia tingut prou amb cinc anys -els que van des de la seva reelecció fins a 2020- per col·locar l’entitat blaugrana en una situació gairebé irreversible. És bastant probable, però, que la reeixida moció de censura que el va fer caure el passat mes d’octubre hagi evitat -tot i els esforços en contra de Carles Tusquets- arribar al punt de no retorn.
En aquell article de fa 12 mesos, posàvem de manifest l’extrema dificultat de fer una gestió tan negligent sense tenir una voluntat prèvia de malmetre el club, una hipòtesi que pot sorprendre, però que encaixa com un guant davant determinades circumstàncies que han envoltat els qui han dirigit els destins del club des de 2010. Enmig d’un clima enrarit al país, on alguns partits amb molt de pes parlamentari semblen estranyament alineats amb els interessos de l’Estat, tot pot ser possible. Per una banda, tenim les relacions espúries de Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell amb determinats aparells o pseudoaparells de l’Estat, que inclouen un obscur pacte amb la Fiscalia de l’Estat pel cas Neymar i un inversemblant flux de diners entre el club i entitats vinculades a la plataforma catalanòfoba Societat Civil Catalana. Per una altra, l’aspiració rosellista a desmutualitzar el club i transformar-lo en una societat anònima, un afany que el 2010 ja semblava voltar pel cap de Rosell i que és patent en el seu entorn personal. Sobre l’assumpte de l’eventual transformació del Barça en societat anònima, en parlarem més endavant en aquest mateix article perquè serà un dels temes estel·lars de la vida blaugrana en els propers temps.
Sembla ja de domini públic que l’administració Laporta agafa un club en una situació tan greu que ni la forma jurídica -club propietat dels socis- ni la seva supervivència -risc real de concurs de creditors- estan garantides i, per tant, caldrà que hi hagi paciència, imaginació i la capacitat d’execució del cirurgià amb millor pols del món. En la roda de premsa que el president va oferir fa cosa d’una setmana, va actualitzar algunes de les dades de balanç de tancament a final de la temporada 20/21 i que amb total seguretat podrem conèixer de manera més detallada quan arribi l’assemblea de socis del proper octubre. A grans trets, les xifres de què va parlar Laporta van ser el deute, la massa salarial relativa i les pèrdues de l’exercici. Pel que fa al deute, a un servidor no li va quedar clar si la xifra s’enfilava als 1.482 milions d’euros o als 1.350, però tant se val, la magnitud en tots dos casos és monstruosa i molt difícil de pagar atenent al volum d’ingressos del club i, sobretot, a la seva incapacitat per generar beneficis. Un altre dels paràmetres rellevants que va desvelar Laporta va ser la massa salarial, que en relació als ingressos estava per sobre del 100%, amb la conseqüència immediata de deixar lligats de mans i peus els administradors de l’entitat. Finalment, la xifra que més va espaordir la concurrència va ser la de les pèrdues, que se situaven en una xifra rècord de 481 milions, però en certa manera previsible per la prevalença de l’anomenat “escut covid” durant la temporada 20/21 (les pèrdues no computen a efectes d’avals), una protecció que possiblement no existirà en el següent tancament comptable. En aquesta tessitura, és molt raonable que la junta de Laporta hagi volgut netejar el balanç fins al límit de les seves possibilitats per afrontar el proper tancament amb millors perspectives. Un aspecte més tècnic del balanç, però no menys infernal, és la situació dels fons propis, que presenten una rang negatiu de 451 milions d’euros, propis d’una empresa que flirteja amb la liquidació.
Com s’ha insistit ja de manera recurrent, les mesures imprescindibles que la nova junta ha d’executar són la reestructuració del deute, per intentar tenir oxigen en el curt termini; i la reducció de despeses, que de manera inevitable passa per retallar salaris del primer equip de futbol. En el primer dels reptes, el del deute, recentment hem tingut bones notícies, perquè el club ha aconseguit un nou crèdit amb Goldman Sachs per un import de 595 milions d’euros per un termini de 10 anys a un tipus d’interès molt competitiu (s’ha publicat que estarà per sota del 2% anual), i que a més és ampliable en 70 milions més. Aquests diners han de servir per alleugerir la càrrega de deute i pagaments del curt termini, veritable espasa de Dàmocles que amenaça la continuïtat del club. Com diu l’analista Marc Ciria, es tracta d’una operació one shot a la qual també podríem anomenar “bala de plata” per la seva naturalesa de recurs de darrera instància. La consecució d’un preu tan competitiu (com dèiem, per sota del 2%) guarda relació directa amb l’obtenció de la qualificació BBB- per al deute blaugrana que recentment ha atorgat l’agència de qualificació Fitch.
Les mesures imprescindibles que la nova junta ha d'executar són la reestructuració del deute i la reducció de despeses
En el segon dels capítols pendents, el de la reducció de la massa salarial, sembla que les coses van més a poc a poc que en el cas de les fonts de finançament, amb un nucli de jugadors refractaris a sortir del club o rebaixar-se el salari, de manera que de moment els èxits han estat minsos (sembla que només Gerard Piqué i Jordi Alba han accedit a rebaixar-se el sou, tot i que en realitat podria tractar-se d’una reestructuració dels pagaments). Darrerament s’ha obert la porta a una sortida no amistosa de Samuel Umtiti, que podria significar una via per explorar en casos de jugadors que, com ell, no s’avenen a negociar alhora que exhibeixen un rendiment inacceptable causat per negligències pròpies.
La roda de premsa de Laporta també va servir perquè el president respongués a una carta que hores abans havia fet pública l’expresident Bartomeu, un document on pretenia -sense gaire èxit, per cert- defensar la seva gestió al capdavant del club. Com a mers observadors, l’únic enfocament possible que podem donar a una acció tan grotesca és considerar-ho poc més que una anècdota sàdico-humorística pròpia de la complexa sociologia blaugrana, i només explicable si al darrere hi havia alguna voluntat de descàrrec per quan toqui declarar davant d’una toga. No mereix més comentari.
Un trauma futbolístic
La xarxa penyística del club també ha estat protagonista de les primeres decisions de la nova junta per l’esporgada que s’ha planejat aplicar-li. Ha de quedar ben clar que qualsevol mesura que contribueixi a netejar racons de corrupció al perímetre del club hauria de ser ben vista per la massa social barcelonista.
Per descomptat, no podem oblidar que la temporada actual comença amb un trauma dels forts per la sortida de Messi del club, enmig d’un escenari kafkià on totes les parts implicades volien la seva continuïtat, però que la situació financerament dramàtica de l’entitat ha canalitzat el desenllaç cap a una situació on tothom perd, una versió singular i a l’altra banda del mirall del famós win-win dels estrategues empresarials. Ningú no pot dubtar que l’únic culpable de la marxa de l’astre argentí és l’expresident Bartomeu, i si hem d’imputar alguna responsabilitat a Laporta seria la de no ser del tot conscient que el futbol ha canviat molt des de la seva primera etapa i que avui dia els criteris financers estan per sobre dels esportius i dels emocionals, i també que la figura del president ja no és la cúspide de la piràmide. El seu aprenentatge accelerat ha tingut un cost elevat tant per a la seva imatge d’home amb estrella com per a l’estat d’ànim dels seguidors barcelonistes, que en gran mesura van entrar en estat de xoc en conèixer la inesperada notícia. En tot cas, no calia escudar-se en el límit salarial de la Liga de Fútbol Profesional (LFP) quan les raons eren força més estructurals. La imatge de Messi apostant per reconstruir el club des de zero hagués estat un reclam comercial de valor incalculable, com ho és en sentit invers la seva sortida quan ningú no ho pretenia. Per tancar aquest assumpte, cal afegir que no deixa de ser curiós que les baixades de salari d’alguns jugadors hagin arribat o estiguin a punt d’arribar un cop l’argentí és fora del Camp Nou.
Els socis del Barça aviat sentiran cants de sirenes sobre suposats benefactors disposats a injectar els calers que calgui per tal que el club recuperi l'estabilitat financera, amb el 'petit' detall que a canvi voldran transformar-lo en societat anònima
Tornant a la situació financera del club i recuperant un fil que hem obert al començament d’aquest article, cal posar sobre la taula que un panorama tan extremadament delicat provocarà, sens dubte, que els depredadors financers que sovint es llancen sobre les seves preses quan oloren la sang comencin a sobrevolar en cercles l’esplanada d'Aristides Maillol. En aquest sentit, els socis del Barça ben aviat començaran a sentir cants de sirenes sobre suposats benefactors disposats a injectar els calers que calgui per tal que el club recuperi la seva estabilitat financera i patrimonial, amb el petit detall que a canvi voldran una transformació en societat anònima i apropiar-se d’una part significativa del capital. Es pot intuir ja que la pressió serà de moltes atmosferes per la quantitat d’interessos creuats existents a la ciutat en aquest sentit.
En l’embat ens trobarem molt probablement tres bàndols: els defensors de la naturalesa mutual del club -entre els quals s’hi compta un servidor-; els partidaris d’una transformació hard, és a dir, la pèrdua total de control per part dels socis en benefici d’un fons d’inversió d’aquí o de fora; i, finalment, els partidaris de la transformació soft, que posaran el FC Bayern com a model a seguir. Qualsevol proposta que signifiqui un canvi de forma jurídica enfocat a esdevenir una SAD hauria de ser considerada una traïció a les essències del club, sense més pal·liatius. Sentirem les bondats del “model Bayern” com a solució màgica per al Barça, però diguin el diguin no serà més que una pèrdua de la titularitat del club per part dels seus propietaris històrics, els socis. Perquè tothom se’n pugui fer una idea, el club bavarès va desmutualitzar el seu primer equip de futbol (l’equip professional, el que genera negoci), mantenint intacta la resta de l’estructura de l’entitat. Un cop realitzada aquesta transformació, els accionistes van passar a ser el mateix club (el dels socis), amb un 75% del capital, mentre que l’altre 25% va quedar repartit a parts iguals en el nucli dur format per tres gran empreses locals, com són Allianz, Adidas i Audi.
De cara a aplicar aquest sistema a Can Barça, hi ha un munt de consideracions que conviden a rebutjar-lo, i el primer d’aquests és que és un moviment irreversible, en el sentit que un cop executat és gairebé impossible tornar enrere, i també que al país no disposem d’empreses d’aquest perfil que puguin constituir-se en accionistes forts alhora que confiables. En tot cas, caldrà estar preparats per suportar la pluja fina que intentarà dur els socis cap a aquest escenari. Tindrem temps de parlar-ne.