Amb el xef Fermí Puig, el col·lectiu La Milanesa de Messi inicia les entrevistes mensuals a VIA Empresa amb un personatge vinculat al Futbol Club Barcelona, sigui membre de l'anomenat entorn, hagi tingut responsabilitats a l'entitat o, simplement, es tracti d'una veu autoritzada i amb criteri propi que resulti interessant de compartir amb els lectors. La conversa amb Puig, celebrada com serà habitual al restaurant Fishhh! d'en Lluís de Buen, va discórrer al voltant del delicat moment que travessa el club. Amb un número de soci del Barça situat vora el 7.000, Fermí Puig és un professional de prestigi i llarg recorregut al sector de la restauració catalana que coneix de ben a prop l'actualitat del seu estimat equip, rep molta informació i mostra des de sempre un criteri tan ferm com interessant i vàlid a l'hora d'avaluar les contingències del "més que un club".
Com veu la situació del Barça? Sembla que el club torna a una certa ortodòxia cruyffista amb la incorporació de Xavi Hernández a la banqueta.
Soc molt conscient que les circumstàncies actuals del Barça són nefastes pel llegat rebut i que encara no coneixem ni la meitat de la desfeta, però l'únic que em reca del fitxatge de Xavi és no haver-lo fet a començaments de temporada en lloc d'ara. Koeman ja no devia haver començat el curs. Amb tots els elogis que se li puguin dedicar a Ronald per la valentia d'agafar la plantilla en un moment tan delicat, aquesta temporada precisava foc nou i la gent ho hauria entès. Jo no tenia cap dubte que havia de ser Xavi, com a guardià de les essències, perquè les opcions que es manegaven em semblaven inversemblants i, algunes, amb contracte en vigor. Només m'ha sorprès que s'hagi trigat tant. Ara, en primer lloc, a Xavi se li ha de donar un marge de confiança gran i, a canvi, ell ha de proveir el barcelonisme d'una tranquil·litat d'esperit. La gent tindrà paciència, els culers li donaran temps. Koeman també el va tenir, però el problema és que no estava a l’altura i tothom era conscient de les seves mancances.
Allò de proclamar "això és el que hi ha" se li va girar en contra, realment.
Qualsevol veia que aquests jugadors, per pansits i tristos que estiguessin, podien rendir millor. Aquesta frase no la podia verbalitzar, de cap manera. Ara s'entreveu que, si hi ha també una mica de paciència i encert en els fitxatges que es puguin fer quan toqui, amb les peces noves s'albira la base d'un equip per construir que primer ha de conèixer el mètode, l'estil, la manera de jugar que ha fet el Barça gran, inspirada per Cruyff, perfeccionada per Guardiola, elaborada per un munt de gent, de bons professionals, que han treballat al futbol base. Tota aquesta gent ha escrit la metodologia, la partitura, la música i el solfeig que comenta sempre Ramon Besa, i els nanos l'aprenen a estimar des de petits, saben com han de jugar, on s'han de moure i actuar, a tenir una tècnica, a perfeccionar-la. Amb això vam aconseguir ser el club més admirat del món durant uns anys, justament gràcies a una colla de gent petita, sense gaire capacitat física, érem capaços de practicar un futbol excels. Si confirmem que l'elecció de l'entrenador és correcta i als despatxos es treballa bé, aleshores podrem anunciar el començament de la reconstrucció.
"Amb el panorama que hi ha al club, em resulta ben difícil criticar Laporta"
És una qüestió de fe en Xavi pel seu coneixement del model?
A ulls clucs. Fixa't en la Premier ara mateix. Amb l'excepció de Luis Enrique i algun altre, els millors entrenadors d'Europa són a Anglaterra i no veig viable que cap volgués venir al Barça a trobar-se amb una sabata i una espardenya, desconeixent a sobre el model i la manera de fer del club. Per tant, l'opció de Xavi és la correcta. Només, insisteixo, hauria hagut de començar la temporada.
Creu que la gent blaugrana, així, a l'engròs, és plenament conscient de la magnitud de la crisi actual en tots els seus aspectes i vessants?
Pel que fa a les xifres econòmiques, segur que no perquè normalment no entres en el detall. Intueixes que les coses van pel pedregar, molt malament, de fa dos anys, quan comences a veure aquells moviments per quadrar comptes, tipus el bescanvi de Cillessen i Neto, l'últim dia de juny, de pressa i corrents, operacions que són grotesques des del punt de vista financer. També, quan veus que es fitxa gent per 160 milions i es pacten unes variables ridícules, que pagues un extra perquè es posi simplement la samarreta... En fi, resulta una broma de mal gust, una manera pèssima de gestionar. Per tant, ja vèiem tots que no anàvem bé.
El xef Fermí Puig | Carolina Santos
I quan situa el començament d'aquesta deriva?
El meu punt de vista és ben clar: des del 2010, quan arriba Sandro Rosell, entra gent amb desig d'inculpar els predecessors, una directiva que havia estat d'èxit. Jo sempre penso que tothom es regeix per la bona intenció, però aleshores vaig veure que volien fer un mal esgarrifós, inculpant excompanys amb qui havien compartit junta. I ho van fer a través de l'acció de responsabilitat. A partir d'aquí, hi ha episodis que tots hauríem de recordar: quan Cruyff torna la presidència d'honor, quan a Guardiola li diuen Dalai Lama o declaren que no queda un ral al club, que s'han de fer les fotocòpies en blanc i negre... Aleshores, vivim un seguit d'episodis en molt poc temps que defineixen com serà el camí. Exhibien un nivell de maldat realment formidable. A partir d'aquell moment comença la decadència del Barça perquè és gent que no creu ni ha cregut mai en el mètode, en l'estil, en la manera de guanyar. És allò que deia Cruyff de "no saben per què guanyaven ni saben per què perdien". I aquest podria ser, just, el lema d'una directiva que comença amb Rosell i acaba amb Bartomeu. Entre les coses més còmiques que hem viscut, hi ha Joan Gaspart reivindicant-se encara com el pitjor president de la història després del paper que ha fet Bartomeu. En fi...
En tot cas, una llarga decadència, segons veu.
Sí, i és una decadència esportiva, moral, institucional i, fins i tot, ètica. Nosaltres, que som gent de bé, som socis d'una institució que ha estat sancionada per delicte fiscal, justament per dues persones, Bartomeu i Rosell, que es lliuren d'una sentència contra ells a costa de condemnar el Barça. Això ha passat i han passat moltes altres coses, com el desmantellament de l'estructura del futbol base, amb sanció inclosa de la FIFA. Les van organitzar de tots colors i, pitjor encara, en el nostre nom, en nom de tots els barcelonistes. I ho van fer dues persones que només van aguantar tant de temps al càrrec perquè es van trobar un equip extraordinari. Rosell i Bartomeu han estat dos personatges molt nocius per a la història del Barça i això són paraules majors.
"Durant l'última dècada, el Barça ha viscut una llarga decadència en molts sentits"
Com a coneixedor dels -ismes, creu que els adversaris de Laporta el deixaran fer en pau, que donaran cert marge d'actuació a Xavi, per començar?
Xavi tindrà corda, n'estic segur. Se'l deixarà fer i actuar. En aquest sentit, no pateixo. Ara bé, serem capaços d'entendre quin és l'objectiu esportiu immediat? Perquè és un que ni l'entrenador ni el president poden verbalitzar: només aspirem a entrar en la propera Champions, res més. I mirar que ens fotin al carrer enguany d'Europa sense causar-nos gaire mal...
Pot fer una valoració dels primers mesos de la nova presidència de Joan Laporta?
He vist un parell de detalls interessants. Primer, aprenent de la seva experiència, ha triat una directiva de fidels. Coneix els seus antecedents i no vol que li torni a passar el que va succeir aquells primers set anys, quan va tenir Sandro Rosell fent la contra i no el podia cessar, òbviament. Ara tant li fa que els seus acompanyants siguin barcelonistes més o menys reconeguts. Són gent fidel, de pedra picada i els vol al seu costat. Com que són càrrecs representatius, també necessita executius solvents i és el que ha buscat. La tercera derivada tampoc no es pot negligir: per primera vegada, el president i la junta del Barça han hagut de presentar 125 milions en avals, poca broma. No solament has de gestionar el desastre de club que t'has trobat, sinó que has de passar comptes amb la gent que t'ha ajudat posant-hi els seus quartos. Per tant, alguns dels fets que han succeït aquests primers mesos tenen a veure amb els avals, no ets prou lliure. Només li puc retreure a Laporta que no nomenés, com he dit, Xavi en lloc de Koeman per començar la temporada. Tothom ho hauria entès.
"Xavi ha de donar tranquil·litat d'esperit al barcelonisme"
Aleshores, no creu que Laporta improvisi...
No, ben diferent és que trobi novetats desagradables a cada cantonada i penso en la due dilligence. No sabem si s'han produït fets suposadament delictius i m'agradaria saber si algun dia els coneixerem. Sé que la voluntat de Joan Laporta, justament per haver-la sofert, no passa per posar una acció de responsabilitat als predecessors. No farà patir gent que ho ha fet horrorosament, però tampoc no es pot permetre que uns panxacontentes que han enfonsat el club en la misèria facin comunicats i passegin amb el cap ben alt quan haurien d'anar capcots pels carrers, desitjant passar d'incògnit i que no els veiés ningú. Si han de perdre la condició de soci? No ho sé. Al final és un tema de vergonya personal. Si encara tenen ganes de vantar-se'n, de fer-se el milhomes, jo soc d'una època en la qual quan vèiem un pocavergonya així, canviàvem de vorera...
Com explicaria el paper de la massa social barcelonista en aquesta dècada? Al cap i a la fi, van elegir Bartomeu el 2015 amb majoria aclaparadora.
Aquesta pregunta també té derivada: és possible deixar el club en mans tan maldestres? Doncs ho ha estat. No diré que el desgavell final hagi obeït a una estratègia premeditada, però resulta que molta de la gent que ha donat suport a les dues últimes directives és la que es mostra a favor de convertir el Barça en societat anònima esportiva, model Bayern Munich o el que sigui.
Fermí Puig al restaurant Fishhh! | Carolina Santos
Encara és "més que un club"?
No, és el que hauríem de ser. El que mai no hauríem d'haver deixat de ser, però fa molt de temps que s'ha anat aigualint aquest concepte, per obra de Bartomeu i Rosell, haig d'insistir. Fins a extrems on mai no s'havia atrevit el president Núñez. La gent no té memòria, però el primer cop que taquem la samarreta ho fem amb el nom d'Unicef, una operació d'imatge extraordinària. El primer que passa quan entra Rosell és que tenim Qatar. També ara ens trobem amb decisions incongruents, com proclamar fidelitat als drets humans i fer un amistós a l'Aràbia Saudita. Tornant a Unicef, durant uns anys vam creure que iniciatives així feien revifar la idea de ser diferents. La situació és irreversible? Segur que no, però no val a badar. S'ha de treballar per la idea del "més que un club"i evitar el canvi de model de club essent conscients del risc que patim.
Creu que l'únic salvavides, ara mateix, és la promoció dels joves?
Home, els jovenets de La Masia ho han estat sempre, d'imprescindibles! El meu model ideal de Barça passa per tres, quatre o cinc figures internacionals indiscutibles i la resta, gent de casa. Fa anys i panys d'això, de parlar d'aquesta combinació ideal.
"Ara mateix només aspirem a entrar a la propera Champions, res més"
Com es forma el seu criteri quan pensa en el Barça? Periodisme, amics, clients del restaurant, collita pròpia?
Em vaig comprometre molt amb la primera època de Laporta, abans i tot de les eleccions, per un seguit de motius. Veníem del desastre Gaspart i, des del punt de vista generacional, m'hi trobava identificat malgrat que sigui una mica més gran que ells. Aquella candidatura engrescava i hi tenia moltes amistats. Ara, en canvi, fa anys que estic molt allunyat de l'entorn institucional de Can Barça en tant que soc una persona que té un restaurant on tothom ha de ser benvingut. Aquesta és la primera norma d'or en el meu ofici i procuro que tothom s'hi senti bé. Tothom sap de quin peu calço i en les últimes eleccions, per exemple, tenia el corazón partío entre Font, que és de Granollers i amic de la família, de gruix en els fonaments, i Laporta, que és una persona que m'enlluerna.
Encara l'enlluerna, Laporta?
Sí. El temps passa per a tothom, però les circumstàncies que s'ha trobat són ben perilloses. Amb el panorama que hi ha al club, no em resulta gens fàcil criticar-lo en res. Tornem als avals. Quan tens al costat un grup de gent que es juga els seus diners, no deu ser senzill prendre decisions. I és lògic que sigui així. És important que ens desempalleguem de tota aquesta problemàtica. Anys enrere, Laporta em va dir que Florentino no ho volia, preferia mantenir el 15% del pressupost per interès propi, per ser l'autèntic amo del seu club. Ara, però, ha variat el panorama i el sentit democràtic de la mesura inicial s'ha tornat falsa, ja que impedeix que qualsevol soci es pugui presentar a president perquè topa amb aquest mur dels avals.
Canviem de tema: l'Espai Barça. Vol dir que no serà una obra de la Seu, d'aquelles que no s'acaben mai?
He tingut la sort de viatjar amb l'equip i veure altres estadis del món. Podrem convenir que el Camp Nou encara impacta, però té uns dèficits formidables. Se'ns ha quedat antic i rònec. Entenc que el nou estadi ha de servir per captar nous ingressos, però no crec que hagi de tenir més capacitat quan la gent tendeix a veure el futbol còmodament per televisió i els estadis corren el risc de convertir-se en virtuals. Ara mateix, còmode, l'Estadi, no ho és, però faré la gran pregunta dels catalans: s'ha de fer, però això, qui ho paga? Anem amb retard, fa set anys que es va aprovar un referèndum. Què coi ha fet Bartomeu en aquest temps? En conclusió, d'una manera o altra, el camp s'ha d'arranjar, deixem-nos d'orgues.
"El Barça ha de continuar sent una gran eina d'integració social per als nous immigrants"
Quin és el paper dels mitjans de comunicació en relació amb el Barça?
En són captius i ho han estat sempre. L'atracció que desperta el club és tan bèstia que tot gira al seu voltant. A Catalunya, la premsa esportiva té una dependència del Barça que no es limita a la informació, sinó que és econòmica per la força del marxandatge, com hem vist durant anys: que si la manta del Barça, les sabatilles... A partir d'aquí, l'esperit crític de la premsa esportiva, o de la premsa en general, es troba sensiblement condicionat pel poder, sigui del Barça, dels bancs, de les corporacions, de tot plegat. És allò de Gramsci que allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer. La vida dels diaris està condicionada, deixem-ho aquí. Amb el soci, o amb aquell que llegeix diaris o s'informa, arribes a la conclusió que és un creient dels Reis d'Orient, que porten molts fitxatges a la gent malgrat que estiguem en fallida...
Anem cap a la recta final d'aquesta entrevista, plantejada com una reflexió del seu barcelonisme. Hem parlat de model, de catalanitat, dels signes d'identitat característics del club. Creu que es pot renunciar a algun d'aquests?
No, a cap. Per exemple, el caràcter poliesportiu. Em vaig adonar que el Benfica encara tenia més seccions que el Barça i és just al que hauríem d'aspirar, i fer-ho com a eina d'integració. Un exemple, es van carregar el beisbol per quatre rals quan podria ésser de gran ajut per apropar al club un grapat d'immigrants de certs països centre-americans. O s'hauria de plantejar si es crea una secció de criquet, pensant en els hindús i pakistanesos que han vingut a viure entre nosaltres. Això no és un club mercantil, estem parlant d'una associació esportiva que, a partir d'uns trets de personalitat amables, entra en el teixit de la societat i mira de fer-se el més visible que pot, molt més enllà de l'estricte rendiment econòmic.
En un moment en què els catalans hem viscut un gruix d'immigració considerable, el Barça ha de continuar essent una gran eina d'integració social i ajustar-se a les noves realitats. No parlo d'utopies, sinó d'anticipar-se a la realitat que ens envolta. Hem de ser poliesportius i després ja debatrem a quin esport dediquem els recursos o com els maneguem, si calen nous patrocinadors, si han de ser seccions només adherides, etcètera. Més enllà de ser competitius esportivament, cal atendre la feina de penetració social, d'integració, de representar el màxim possible de la societat. Jo vull aquest Barça, aquest és el meu Barça i n'hi hauria prou amb aixecar el dit i plantejar-s'ho, veure com pot ser viable per responsabilitat social.
Acabem per on havíem d'acabar, amb l'adeu de Leo Messi.
El tema ha estat ben dolorós. Vaig tenir l'ocasió d'expressar-me públicament quan Messi va enviar el burofax a Bartomeu. Just va coincidir amb una piulada d'un excandidat a la presidència del Barça, de qui m’estalvio dir el nom, en la qual escrivia "que vingui algú amb 700 milions i se l'emporti". Home, no! Sempre he pensat que la felicitat que ha donat Messi al Barça impedia que mai de la vida el club es pogués plantejar fer negoci amb ell. Ho pensava aleshores i ho penso ara. Algun dia trauré l'entrellat de què coi va passar a l'estiu, si es va fer el possible o no per tal de retenir-lo. Mai ho he plantejat en termes econòmics, de pensar que generava més del doble d'ingressos del que costava, no és això el més important. O pitjor encara: quan sento gent que pensa a les meves antípodes, que s'exalta cridant que és un desagraït, que li vam pagar les injeccions de creixement, em ve al cap que no sé ben bé què faig formant part del mateix club... Doncs bé, soc soci perquè ho he estat sempre i perquè ja no pots estripar el carnet, que ara és de plàstic.
Al final, no m'ha agradat com s'ho han manegat i com ha marxat. Sempre recordaré la roda de premsa de Guardiola a Wembley, després de guanyar el Manchester per 3-1 a la final de Champions amb aquell recital de bellesa, de joc grandiós, quan va dir, acomiadant-se del càrrec gairebé, que la clau de l'èxit radicava a envoltar Messi de bons jugadors i mantenir-lo feliç, que ell s'encarregaria de fer-nos feliços als culers. Ara et diré per on plorava la criatura: aprofitant que teníem la millor fornada de futbolistes de la història, arriba un president com Rosell, convençut que en sabia més de futbol que el mateix Cruyff, que ja és creure, i acaba portant el Tata Martino.... A partir d'aquí, tot es va mantenir gràcies a la qualitat extraordinària dels nostres jugadors, però la degradació era evident en qualsevol àmbit. Funcionàvem per inèrcia i per la voluntat d'uns directius que volien deixar la seva petjada a canvi d'esborrar qualsevol rastre anterior, per meravellós que hagués estat. Ells pensaven"mentre tinguem Messi, rai". Doncs miri, no. Al final hi ha una gent que t'agradarà més o menys, però s'han guanyat el respecte mundial: Guardiola, Luis Enrique, Messi i la resta de noms que la gran majoria tenim al cap. Per començar, també els hem de respectar nosaltres, els que ens anomenem culers.