Les tensions geopolítiques i els canvis en l’economia mundial van sempre de la mà. Actualment ho estem veient amb la disputa comercial entre els Estats Units i la Xina. En aquest context de canvi un dels temes que més ha cridat l’atenció en els darrers mesos ha sigut la Belt and Road (en català la Franja i la Ruta). Aquesta és la gran aposta geopolítica llançada l’any 2013 pel president Xi Jinping que cerca connectar per terra i mar el continent Euroasiàtic. Tot just fa un mes, s’aplegaren a Beijing 37 caps d’estat i de govern que formen part de la iniciativa, entre ells països europeus com Itàlia (país del G7 i tercera economia de la zona euro), Luxemburg o Suïssa.
En aquest sentit veiem com la Franja i la Ruta, tot i que en un principi són projectes d’infraestructura, que fins ara n’han centrat l’atenció, va acompanyada d’una agenda molt més ambiciosa que te com a objectiu no només una connexió física del continent, sinó la integració de mercats, idees i tecnologia. És a dir, orientar les dinàmiques econòmiques globals entorn a la centralitat d’Euràsia.
En aquest nou tauler, certament, Beijing s’imagina amb la posició preeminent, però seria una errada considerar que la connexió euroasiàtica és una aposta només de la Xina. Països com Japó, l’Índia, o fins hi tot la Unió Europea en menor mesura, estan treballant en els seus propis plans d’integració entre Àsia i Europa. També dins els mateixos països participants de la Franja i la Ruta hi ha diferents posicions, i en aquest sentit l’acord entre Suïssa i la Xina, en el que el país alpí tindrà un paper més important impulsant projectes en tercers països, pot obrir la porta a una descentralització de la nova ruta de la seda.
A la tercera globalització no hi ha lloc per als espectadors. El món asiàtic la lidera, i per estar situats a l’extrem més occidental d’Euràsia, ens hauria de fer entendre la rellevància de la posició geogràfica de Barcelona i Catalunya i com això hauria de ser l’element a tenir en compte en qualsevol visió per la nostra economia en els propers anys. Hi ha tres raons fonamentals que fan de la qüestió de com encarem aquestes transformacions geopolítiques i econòmiques una pregunta cabdal per al nostre futur.
"En un context cada cop més competitiu deixar-se endur per la inèrcia i el que marquin d’altres no és una decisió prudent"
La primera, és que ja en formen part. Països del nostre àmbit geogràfic immediat com Portugal, Grècia i Itàlia ja han signat memoràndums d'entesa amb la Xina. El Nord d’Àfrica, amb el Marroc i Egipte al capdavant s’estan convertint en punts calents d’una sèrie d’inversions xineses que s’estenen pel Mediterrani. Tant el port de València com el de Barcelona estan en mans de capital xinès. El govern valencià en aquest sentit ha portat la capdavantera i ha fet una bona tasca de branding i la ciutat ja apareix en els mapes de la Franja i la Ruta. A nivell europeu la manca d’un interès comú fa difícil una postura unida i tothom està fent els seus càlculs, també França i Alemanya. En un context cada cop més competitiu deixar-se endur per la inèrcia i el que marquin d’altres no és una decisió prudent.
Segona, perquè Euràsia ha vingut per quedar-se. Més enllà de l’èxit o fracàs concret de la Franja i la Ruta, hi ha dos elements que es mantindran. El primer és que en el proper segle la Xina serà un actor que tindrà influència directa en l’ordenació política i econòmica del món. El segon és que modernitat i occidentalització ja no són sinònims. Els països d’Àsia que han entrat en la seva pròpia modernitat i no deixaran aquest rumb. En els propers anys començarem a sentir més a parlar sobre països com Vietnam, Tailàndia o Indonèsia.
La tercera raó és apostar per l’espai euroasiàtic, perquè això permetria revitalitzar Barcelona i desenvolupar una estratègia a llarg termini per reintegrar-la amb la seva àrea natural d’influència, el Mediterrani. Un dels riscos que presenta actualment la Belt and Road és que d’altres ciutats i ports competidors al sud d’Europa ja s’hi estan posicionant, però si la iniciativa pot ajudar a revifar les rutes comercials del Mediterrani, aquesta no és una oportunitat que es pugui deixar passar.
Posar Barcelona en la ruta de la seda
Però, com Barcelona podria participar i quina connexió amb Euràsia hauríem de defensar? Actualment, no existeix una visió única del que ha de ser Euràsia. Precisament la competència entre diferents propostes de connexió euroasiàtica és el que està fent realment realitat aquest espai geopolític. Ni tant sols el projecte xinès és un projecte tancat. Sovint s’interpreta, però, la Nova Ruta de la Seda com una connexió entre els punts A i B, la Xina i Europa. Ara bé, el que realment pot fer reeixir la Franja i la Ruta com a projecte, no és una visió focalitzada en els seus punts d’arribada, sinó la que treballi per la dinamització del que hi ha entre ells, la connexió entre les desenes de grans ciutats que es troben entre un extrem i l’altre d’Euràsia.
"Poques ciutats compten com Barcelona amb una posició geogràfica que la fa una intersecció entre les rutes que venen d’Àsia, el Nord d’Àfrica i Europa"
És aquí on Barcelona, entenent Euràsia com com una xarxa de nuclis urbans connectada a través dels seus mercats, empreses i persones, pot trobar el seu espai en un projecte de llarga durada. Poques ciutats compten com Barcelona amb una posició geogràfica que la fa una intersecció entre les rutes que venen d’Àsia, el Nord d’Àfrica i Europa; amb el seu ecosistema econòmic i d’innovació; la seva bona qualitat de vida, i l’opció de potenciar-se si la seva àrea metropolitana es vertebra adequadament.
Aquestes línies no s’han d’entendre com una aposta centrada en cercar mecanismes de participació formal del projecte de la Franja i la Ruta impulsat per la Xina. Amb el seu status actual no hi ha mecanismes formals pels que Catalunya ni Barcelona podrien formar-ne part, tot i que si una cosa caracteritza el projecte de la Franja i la Ruta és la seva flexibilitat. Seria una errada també reduir aquesta connexió als projectes impulsats per la Xina. On sí que hi ha marge de treball és en l’elaboració d’una estratègia de relacions comercials i de diplomàcia global, integrada en un programa que aposti per dirigir esforços a augmentar les relacions econòmiques, inversions i intercanvis als països de la Franja i la Ruta.
Per a tothom és prou clar que el context econòmic i polític dels propers anys és incert, i el procés de connexió econòmica d’Euràsia no serà senzill. Però els reptes, riscos i incerteses que puguin derivar-se d’aquest escenari ja els tenim sobre la taula. S’ha acabat el temps en què ens podíem permetre deixar aquesta mena de qüestions en mans d’uns altres, i cal com a mínim començar a pensar-hi.