L’Ajuntament de Barcelona controlarà aquest estiu la densitat de banyistes a les platges de la ciutat mitjançant càmeres que en monitoraran la seva ocupació en directe. Cada cinc minuts les càmeres enviaran imatges de la platja als sistemes de Telefónica que mesuraran el nombre de persones que hi ha per metre quadrat i si es respecten les distàncies de seguretat entre tovalloles.
La connexió és encriptada punt a punt, el sistema no fa reconeixement facial ni identifica persones per la seva signatura biomètrica i les fotos no es guarden als servidors de Telefónica, només es guarden els paràmetres de la imatge que són rellevants per a la presa de decisions dels algorismes. El sistema aplica tècniques d’intel·ligència artificial i està basat en una xarxa neuronal. Però tot això és anecdòtic.
"En base a les decisions de la xarxa neuronal de Telefónica, les autoritats de Barcelona decidiran si obrir o tancar l’accés a una platja"
En base a les decisions de la xarxa neuronal de Telefónica, les autoritats de Barcelona decidiran si obrir o tancar l’accés a una platja. El responsable municipal del projecte ha explicat que la informació que la xarxa neuronal derivi de les dades que li proporcionen les càmeres es complementarà amb la d’informadors humans situats a les platges. Un cop consolidada aquestes dades serviran de base per a la presa de decisions.
Aquest és un cas particular de la ciutat intel·ligent. La invisible i alhora omnipresent capa digital que s’estén per damunt de la malla urbana se’n va a la platja aquest estiu. Si ens hi fixem bé la ciutat actua com un gran gestor de recursos que cada cop són més digitals. Les dades que genera la nostra activitat a la ciutat ja no en són un producte derivat sinó que, cada cop més, és la nostra activitat qui és un producte derivat de les dades. Posem posar el cas de les platges —si hi ha prou distància i estan per sota l’aforament, hi podem anar—, o com la nostra activitat ha estat condicionada per les dades en el període de confinament que ara s’escola.
Fixeu-vos la similitud d’una ciutat intel·ligent amb un sistema operatiu, posem per cas el del vostre mòbil, que també té càmeres i sensors. El sistema operatiu no és més que un programa que controla el funcionament d'un ordinador: s’encarrega de transferir informació d’una banda a l’altra, de comunicar-se amb els perifèrics, de detectar errors, de donar prioritats, d’optimitzar recursos i d’atorgar privilegis d’accés a les aplicacions. El sistema operatiu és qui decideix en tot moment quina aplicació pot accedir a la càmera i quina pot accedir al GPS, per exemple.
"És fonamental quin sistema operatiu volem per Barcelona i ja que hi som, pel món; quin tipus de gestió dels recursos, dels errors, dels privilegis d’accés, i de la transferència d’informació d’un grup a un altre"
I de sistemes operatius n’hi ha de molt tipus: de codi obert, de propietaris, mixtes, de molt segurs, de molt restrictius o bé n’hi ha que tenen forats de seguretat per on entren virus i troians a doll. És fonamental quin sistema operatiu volem per Barcelona —i ja que hi som, pel món—; quin tipus de gestió dels recursos, dels errors, dels privilegis d’accés, i de la transferència d’informació d’un grup a un altre volem.