Si preguntem a algú de certa edat què li transmet la paraula “Basilea” és molt probable que ens respongui alguna cosa relativa al Barça, perquè aquesta ciutat suïssa estarà vinculada a l’univers culer pels segles dels segles després d’aquella victòria del 1979 davant del Fortuna Düsseldorf, a la final de la Copa d’Europa de Campions de Copa. El desplaçament de 30.000 culers per animar al Barça en aquella final va resultar una fita impossible d’oblidar. Però si li preguntem a algú de banca què li suggereix “Basilea”, probablement ens contesti que és la causa dels seus malsons. Després veurem per què.
Avui volem parlar d’aquesta segona accepció de Basilea, la relacionada amb la banca, perquè explicarem els detalls d’una entitat molt poc coneguda pel gran públic anomenada Banc de Pagaments Internacionals, o en anglès, Bank for International Settlements (BIS). Com diem al títol, és el “banc de bancs”, una entitat de caràcter privat, però amb accionistes públics que té com a missió ajudar els bancs centrals a mantenir l’estabilitat tant monetària com financera a partir de fomentar la cooperació internacional. Les quatre potes amb les quals actua són: fòrum de diàleg i cooperació, plataforma d’innovació responsable i per compartir coneixements, anàlisi en profunditat i serveis financers.
La propietat del BIS és pública, i els seus accionistes són precisament els bancs centrals d’arreu del món, actualment 63
Hem dit que la propietat del BIS és pública, i és que els seus accionistes són precisament els bancs centrals d’arreu del món, actualment seixanta-tres. Entre els propietaris també figuren d’altres autoritats monetàries que no són ben bé bancs centrals. Pel que fa a la Unió Europea, els titulars són els bancs centrals de cada país, però també el Banc Central Europeu. Lògicament, la Reserva Federal dels Estats Units també n’és un dels accionistes. Fins a l’any 2000 encara podíem trobar alguns accionistes privats, però des d’aleshores el capital ha quedat restringit a les entitats amb el perfil esmentat. Dilluns 11 de setembre del 2000, el BIS va excloure de cotització totes les accions en mans d’inversors privats, que suposaven gairebé el 14% del capital. Un cop excloses de les dues borses on cotitzaven, París i Zúric, les va recomprar a canvi de 16.000 francs suïssos per títol (aproximadament el doble del darrer preu negociat).
El sistema de governança del BIS té com a principals elements un consell d’administració i un equip gestor. Al consell s’hi asseuen els sis representants dels bancs centrals de Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit i els Estats Units. A més, també hi és actualment Christine Lagarde, com a presidenta del Banc Central Europeu. La resta de cadires fins a completar un màxim de 18, s’assignen a altres representants de bancs centrals, ara mateix Brasil, Índia, Suïssa, Països Baixos, Canadà, Xina, Corea del Sud, Mèxic, Suècia i Japó. El president del consell és el representant de França, François Villeroy de Galhau (1959), un cognom que potser els sona perquè és membre la família propietària de la firma Villeroy & Boch, dedicada des del 1748 als productes ceràmics (sobretot vaixelles, però també banys). L’oficina central per a la península Ibèrica d’aquesta firma és a Barcelona, al carrer Numància, molt a prop de l’antic Up & Down.
Com dèiem, per sota del consell d’administració hi ha la capa de l’equip gestor, que està encapçalada per Agustín Carstens Carstens (1958), procedent del Banc Central de Mèxic. També hi ha un executiu amb passat al Banc d’Espanya, com és el cas de Fernando Restoy Lozano (1961), que és el responsable de l’Institut d’Estabilitat Financera del BIS.
Però el BIS no deixa de ser un banc i, en conseqüència, té actiu i passiu. Si mirem el seu balanç, comprovarem que tenen actius per valor de gairebé 380.000 milions d’SDRs (un 35% en deute públic i un 30% en títols amb pacte de recompra, com a principals magnituds) i passius (exceptuant el net patrimonial) per valor de 354.000 milions d’SDRs (més del 90% corresponent a dipòsits en diferents divises dels bancs centrals). Observant aquest balanç, es comprova ben de pressa que la principal funció del BIS és fer de banc dels bancs centrals, ja que és allà on aparquen els seus excedents. Lògicament, el BIS també té compte de resultats, i aquest està format per uns ingressos de 1.200 milions d’SDRs i unes despeses de 375 milions, el que desemboca en un benefici net d’uns 830 milions d’SDRs (compte de resultats del primer trimestre del 2024).
Per cert, hauran comprovat que tots els volums monetaris estan mesurats en milions d’SDRs, però aquesta codificació no correspon a cap divisa coneguda. Per tant, què és un SDR? El nom complet és Special Drawing Rights i no és pas una divisa, sinó una cistella de divises formada per dòlar, euro, lliura, ien i renminbi (moneda oficial de la Xina, el valor de la qual es quantifica en iuans... és una mica complicat d’entendre). Va ser creat pel Fons Monetari Internacional el 1969, quan encara existia el patró or, i es va modificar el 1973 quan van desaparèixer els tipus de canvi fixos. Com que les divises fluctuen diàriament, l’SDR també ho fa, però per fer-nos-en una idea podem dir que la seva valoració actual és d’1,48 dòlars americans.
El compte de resultats del BIS està format per uns ingressos de 1.200 milions d’SDRs i unes despeses de 375 milions
Si mirem enrere en el temps, veurem que el BIS va ser fundat fa gairebé un segle, l’any 1930, en certa manera com a ressaca de la Primera Guerra Mundial, perquè va néixer per gestionar de manera ordenada els pagaments que encara havia de fer Alemanya com a resultat del Tractat de Versalles. Els països fundadors són majoritàriament els que tenen un lloc fix al consell d’administració (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit i el Japó) més Suïssa, com a país amfitrió de les converses relatives al Pla Young (creat mesos abans, a la Conferència de la Haia per establir els pagaments definitius dels alemanys).
Malgrat tot, els plans de tothom se’n van anar en orris amb l’arribada de la Gran Depressió, situació en què els venciments es van haver d’ajornar (de fet, no va ser fins al 3 d’octubre del 2010, amb Angela Merkel al govern, que els alemanys van fer el darrer pagament de les sancions imposades al Tractat de Versalles, mitjançant una transferència emesa pel Bundesbank per un import de 94 milions de dòlars). Va ser en aquella dècada dels anys trenta que el BIS va abandonar el seu propòsit inicial i es va enfocar a oferir suport tècnic per a la col·laboració entre bancs centrals, una funció que encara realitza.
Al començament hem dit que Basilea podia significar també els pitjors malsons dels banquers i dels treballadors de la banca, i és que tota la nova normativa de solvència sorgida a la darrera dècada porta per nom “Basilea”, amb els numerals II i III, segons l’evolució. L’entitat responsable d’aquesta normativa és el Comitè de Basilea de Supervisió Bancària, un dels braços operatius del BIS. El primer pas es va donar l’any 2004, en una època en què els mercats financers s’havien sofisticat molt des de les primeres regles de solvència establertes el 1974. Aquell Basilea II basat en tres pilars (requisits de capital ajustat al risc dels actius, supervisió de la gestió dels fons propis i disciplina de mercat) va quedar esmicolat només quatre anys més tard, amb l’arribada de la crisi immobiliària que va resultar devastadora per a les entitats bancàries. En aquesta tessitura va caldre renovar els Acords de Basilea, passant immediatament a Basilea III, que establia uns models de càlcul de capital ajustat al risc molt més complexos tècnicament i difícils de complir. Durant la seva aplicació els bancs han reduït de manera dràstica les seves inversions industrials, per la penalització que suposava en forma de nivell exigit de fons propis calculats amb aquesta normativa.