Tindria sentit econòmic i seria legal que el Banc Central Europeu (BCE) condonés sense més el deute que té sobre els països? En qüestions de deute, de qui és la culpa, del que s'endeuta per gastar reiteradament més del que pugui o de qui el finança? Podrà pagar Espanya el seu voluminós deute públic? Per què tant deute? Caldrà perpetuar deute sobirà, és a dir, reconvertir una part en deute perpetu, amb venciment in saecula saeculorum?
Condonar a la brava el deute amb el BCE no només posaria contra les cordes la seva estabilitat i la seva comptabilitat, també la seva reputació, credibilitat i independència com a banc central. I el prestigi de països amb deute condonat, a l'estil república bananera, quedaria a l'altura del betum. Però el deute s'està convertint en un polvorí, màxim, el públic, el dels governs, que de vegades amb frivolitat tiren d'aquest per sufragar despesa ociosa.
A Espanya, del 2008 al 2019, els passius en circulació de les Administracions Públiques han augmentat en 1,3 bilions d'euros, mentre que el deute estrictament computable a l'efecte del Protocol de Dèficit excessiu que el 2008 sumava 439.771 milions d'euros, al novembre del 2020 s'eleva a 1.312.590 milions, incrementant-se en aquests anys en 872.819 milions.
"Mentre les societats no financeres i les famílies entre el 2008 i el 2020 han fet excel·lentment els deures en qüestió d'endeutament, el sector públic s'ha obstinat a incrementar el deute públic"
És xocant, si més no, i paradoxal que mentre les societats no financeres i les famílies entre el 2008 i el 2020 han fet excel·lentment els deures en qüestió d'endeutament, el sector públic, els governs de torn, s'hagin obstinat, fins i tot en els anys bons per a l'economia mundial, europea i espanyola, que podem concretar entre el 2015 i el 2019, a incrementar el deute públic.
De fet, les famílies, el deute de les quals al tancament del maleït any 2008, quan va esclatar la crisi financera, sumava 912.816 milions d'euros, en finalitzar el 2020, amb crisi derivada de la pandèmia, han retallat els seus compromisos a 696.509 milions, cosa que significa reduir els seus deutes en 216.307 milions d'euros.
La dura travessia
Per part de les empreses, o societats no financeres, el seu endeutament de 31 de desembre del 2008, 1.261.105 milions d'euros, es redueix a 31 de desembre del 2020 a 942.405 milions, cosa amb què la poda d'obligacions de pagament, pandèmia i crisi és de 318.700 milions. En conjunt, doncs, famílies i empreses han estat capaces en aquests anys de dura travessia, d'ajustos econòmics i de plaga vírica, d'ajustar els seus passius en 535.007 milions d'euros.
El BCE s'ha erigit des del 2012, quan el seu llavors president i avui flamant primer ministre italià, Mario Draghi, va llançar tota la resta, en el sant protector de l'Europa de l'euro. El 2012, el balanç del BCE lluïa un actiu total de 207.286 milions d'euros, amb 22.055 milions de valors emesos a l'efecte de política monetària. El 2019, abans que el BCE deixés anar quantitats industrials d'armament monetari per la crisi, el seu actiu ascendia a 4,7 bilions d'euros, incloent 2,8 bilions de valors emesos amb finalitats de política monetària i 624.000 milions de préstecs a entitats de crèdit. Avui, l'actiu del BCE supera els 7 bilions d'euros.
"Què seria d'Espanya sense el BCE ni Christine Lagarde ni Mario Draghi?"
El BCE cobreix al tancament del 2020 el 65% del nostre PIB: 730.000 milions d'euros, dels quals 470.000 milions corresponen a deute públic. A més, el BCE manté els tipus d'interès amb perfil pla. Què seria d'Espanya sense el BCE ni Christine Lagarde ni Mario Draghi?
Al marge que pertànyer a la Zona Euro i comptar amb la santa protecció del BCE, sobretot amb la que està caient, no només és bo, sinó que és el nostre salvavides, hi ha qui pensa que des de la crisi financera del 2008 la pertinença d'una sèrie de països a la divisa comuna, i que serien, a més d'Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre, els ha fet perdre competitivitat davant les economies del nord d'Europa.
Pal·liar el monumental dèficit públic
Si ens cenyim als resultats i a la marxa econòmica d'aquests països, exceptuant Irlanda, l'evolució dels quals és paradigmàtica, s'entén aquesta opinió negativa sobre determinades economies europees innates en l'euro.
El BCE s'ha vist obligat, en el seu afany d'anar rescatant les anomenades economies perifèriques de les seves febleses, a subministrar liquiditat a tipus molt baixos per pal·liar els seus engruixats dèficits públics i rebaixar els interessos dels seus monumentals deutes públics. Aquesta orientació de la política monetària del BCE perjudica els estalviadors dels països no necessitats de les injeccions de diners del BCE, com és el cas d'Alemanya i els denominats frugals, així com les repúbliques bàltiques.
"La xarxa protectora del BCE constitueix una garantia perquè Espanya pugui recaptar fons als mercats i mantenir la prima de risc a nivells més o menys acceptables"
Aquest any 2021, Espanya emetrà 100.000 milions d'euros de nou deute, almenys, i altres 190.000 milions per finançar venciments de deute vell. Així que, en total, sortirem als mercats financers el 2021 sol·licitant, en el millor dels casos, uns 300.000 milions d'euros. Qui prestarà al nostre país tants milers de milions d'euros, conscients que el quadre clínic de la nostra economia és molt preocupant?
Lògicament, la xarxa protectora del BCE constitueix una garantia perquè Espanya pugui recaptar fons als mercats i mantenir la prima de risc a nivells més o menys acceptables. Però Espanya exhibeix un deute públic segons el Protocol de Dèficit Excessiu d'1,3 bilions d'euros, amb uns passius en circulació d'1,9 bilions d'euros i un deute extern brut de 2,2 bilions. Exigint condonacions de deute amb el BCE, es guanya adeptes per a la causa dels tan gastats 140.000 milions d'euros dels fons europeus que com mannà vindrien des de Brussel·les o, en canvi, es proporcionen més ressentiments i arguments en contra als qui, a Europa, no veuen amb bons ulls que Espanya s'aprofiti de tan quantiosa xifra, dubtant que els diners s'administrin correctament?