Bon Preu va obrir el primer supermercat d'autoservei el 1974 a Manlleu. Allà on s'hi venien arengades, olives i bacallà es va gestar la principal gran empresa de distribució catalana. Quasi mig segle després, el Grup Bon Preu gestiona més de 200 establiments, té una plantilla de 9.000 treballadors i va facturar 1.625 milions d'euros durant l'any 2020. La inversió prevista per al 2021 és de 150 milions d'euros i el seu objectiu de quota de mercat es troba entre el 20% i el 22%.
Quin és el secret de l'èxit? Pregunta el company Bernat Bella en una conversa per aquest mitjà amb Joan Font, el president de Bon Preu, que ho té molt clar: entendre i respondre allò que volen els ciutadans, tenir un assortit de marques de referència i professionalitat de les seccions de fresc o de quilòmetre zero i ser competitius amb els preus.
Font: "El català no és una decisió en absolut de tipus polític, és una decisió empresarial"
Font no té cap mena de por a l'hora de competir amb gegants com Mercadona o Carrefour i reivindica la política lingüística i l'ús del català com una de les seves grans banderes: "No és una decisió en absolut de tipus polític, és una decisió empresarial... És un dels elements que els ciutadans valoren més, tenir empreses de servei properes, que els atenguin en la nostra llengua".
A l'hemeroteca del diari hi trobem aquest rànquing sobre els millors supermercats arreu d'Espanya: Bon Preu, Plusfresc, Bon Àrea, Esclat i Consum. Els quatre primers són catalans i el cinquè és valencià. Roger Vinton ha analitzat aquesta setmana a la secció El Laberint del Poder quina és "la classe mitjana" dels supermercats catalans, entre els quals també s'hi troben HD Covalco, Sorli, Plusfresc, Valvi, Ametller, La Sirena o Veritas.
A VIA Empresa vam explicar en exclusiva que el Grup Bon Preu encapçalat per Joan Font i la seva filla Anna Font estava negociant la compra de Caprabo. Una gran operació entre supermercats que finalment es va trencar per "la disparitat de criteris sobre el plantejament" i el desacord en les expectatives econòmiques.
Algunes preguntes han quedat, però, sobre la taula: Per què Bon Preu volia comprar Caprabo? Quina era aquesta "disparitat de criteris"? La sortida és definitiva o tàctica?
"Volíem integrar Caprabo a Bon Preu"
En una conversa amb aquest mitjà que publicarem molt aviat, Joan Font explica que l'operació Caprabo fa més d'una dècada que es cou a foc lent i que des de Bon Preu estan convençuts que el seu grup és "qui millor podria remuntar la seva baixada de competitivitat i posar en valor la seva xarxa". "Volíem integrar Caprabo a Bon Preu", assegura.
Ara bé, no hi ha hagut acord econòmic i les principals diferències han sigut sobretot de model empresarial i estructura de l'operació. "No descartem cap altra operació corporativa", apunta Font.
Font: "No descartem cap altra operació corporativa"
Bon Preu vol comprar, però en cap cas ser comprada: "No perdem gaire el temps amb grups inversors potents i no es vendrà cap acció a cap preu". Eroski volia vendre Caprabo i el magnat txec Daniel Kretinsk que també té el mític AC Sparta va adquirir el 50% de la cadena de supermercats a través del hòlding inversor EP Corporate Group.
Bon Preu i Caprabo enmig de la voràgine. Així titulava l'economista Enric Llarch un article on posava de manifest que "Caprabo ha anat perdent pistonada, amb productes de marca blanca Eroski -que han deixat d'estar preferentment etiquetats en català, com feia l'antic Caprabo per passar a un quatrilingüisme poc funcional i sotmès al castellà. Caprabo, que havia rebut un dels premis anuals de la Plataforma de la Llengua pel seu ús del català, anà perdent aquest senyal d'identitat i, amb ell, bona part de la fidelitat dels seus compradors a una marca que ja no era de país".
Alhora, Bon Preu ha anat escalant posicions i fent camí cap a la seva particular independència amb productes de quilòmetre zero on la catalanitat hi és totalment implícita. El grup presidit per Font no s'ha plantejat créixer fora de Catalunya i de moment, ja ocupa aquí la segona posició de lideratge després de Mercadona.
Tota pregunta acaba tenint resposta, tard o d'hora. Com també va passar amb el divorci empresarial entre els germans Joan i Josep Font per Bon Preu. El litigi va començar el 15 de desembre de 2017 i el motiu va ser la política retributiva i de dividend. El 12 de juliol de 2019, el titular era el següent: "Joan Font comprarà a Josep el seu 50%" per 300 milions d'euros: 60 milions en metàl·lic, 40 milions en immobles llogats a tercers i 25 milions anuals fins a 2027.
Aquells que el coneixen diuen que a Joan Font li agradaria ser recordat com un empresari que compleix els seus deures, fa les coses bé i genera riquesa per a Catalunya. Un desig? "Que el seu país tiri endavant i sigui un país de qualitat i cohesionat". Seva és la gran decisió catalana i en català de Bon Preu.