Treure rendiment de la diàspora, és a dir, d'aquelles persones que, per una raó o una altra, decideixen deixar el seu país d'origen per establir-se a un altre país, és una tendència creixent. Molts governs i responsables públics i privats estan potenciant la relació amb les seves comunitats a l'exterior per aprofitar la seva aportació de nous coneixements i de les xarxes professionals que ofereixen.
Catalunya, tot i ser un país que tradicionalment ha estat receptor de ciutadans d'altres indrets, en el passat, ha estat molt hàbil en aprofitar les seves xarxes professionals a l'estranger per promoure el creixement econòmic. Per exemple, l'historiador sirià Yom Tov Assis, que fou especialista en història del judaisme a la península Ibèrica, ens informa als seus estudis sobre com, a la Catalunya dels segles XIII i XIV, la Corona i els mercaders catalans van saber aprofitar els coneixements i les connexions de la comunitat jueva catalana per bastir xarxes professionals i obrir nous mercats a ultramar. Aquest model era senzill i efectiu. L'intermediari jueu que vivia a terres musulmanes pagava al mercader jueu català després d'haver venut el gènere a les zones de l'interior dels territoris musulmans. Pràctiques com aquesta van consolidar el model dels Consolats de Mar, que enguany celebren el seu 750è aniversari. Fou aquesta una expansió econòmica i mercantil que va contribuir a la creació del Llibre del Consolat del Mar, la primera obra que recopilà els costums i les lleis marítimes d'origen català, fins llavors disperses. El llibre va ser traduït a una gran quantitat de llengües i va esdevenir el codi de dret marítim vigent a tota la Mediterrània, almenys fins al segle XVII. A més, ha esdevingut la base legal per a les posteriors legislacions marítimes.
Aquesta manera de fer, que posà Catalunya al capdavant del comerç marítim internacional de l'època, encara hauria de continuar ben vigent. En un article meu anterior, titulat Brexit, una oportunitat per a Catalunya, poso un exemple de com la diàspora catalana podria ajudar a captar inversions per a Catalunya gràcies als coneixements i els contactes d'aquests catalans que viuen a l'exterior.
Catalunya té una diàspora professional rellevant, que ha crescut considerablement d'ençà de la crisi econòmica del 2008. Segons les dades de l'Idescat, només l'any 2021 es van registrar 111.331 emigracions a l'estranger. Catalunya no és un cas aïllat en aquest procés d'èxode. Els líders de molts països viuen amb preocupació creixent l'impacte econòmic que suposa perdre els seus ciutadans, molts d'ells altament qualificats gràcies a les inversions públiques que varen rebre en educació. Recordem que la universitat pública a Catalunya està subvencionada pel capital públic en una mesura molt superior a la d'altres països occidentals. És un repte per al país, per tant, que tot aquest talent marxi a causa de les millors oportunitats laborals que troben disponibles en països que mai han invertit en la seva formació. La paradoxa és que els països receptors reben els beneficis de la inversió en educació que fa el país emissor. Aquest fenomen es coneix popularment com a "fugida de cervells" o brain drain, en anglès, i fa referència a la fugida d'habilitats, capacitats i característiques del país que acabaran esdevenint un actiu pels països receptors.
Als catalans ens cal passar d'un brain drain a un brain gain. És a dir, intentar aprofitar l'experiència, les xarxes i els coneixements de la diàspora catalana per aportar una major prosperitat al nostre país, transformant aquesta fugida de cervells en un procés favorable.
Aconseguir el brain gain requereix una estratègia de país que, en aquests moments, Catalunya no té del tot configurada. Les bones notícies són que no partim de zero. La Generalitat fa anys que manté delegacions a l'exterior que coordinen i donen suport a les comunitats catalanes a l'estranger. A més, el govern català ha establert lligams amb la diàspora catalana, fins i tot en països on encara no tenim delegacions. Algunes universitats catalanes, tant públiques com privades, tenen o estan en procés d'establir chapters d'exalumnes a l'exterior. La Universitat Pompeu Fabra, l'IESE o ESADE en són bons exemples. En definitiva, hauríem de mirar d'expandir aquest model a la resta d'universitats i organitzacions empresarials com, per exemple, les cambres de comerç.
També caldria fer extensiva la diàspora tant als catalans que han marxat com als seus fills nascuts a l'estranger. I per aconseguir-ho és necessari facilitar que els fills dels catalans emigrats no perdin els seus lligams amb Catalunya. L'Escola Catalana de Londres és un bon exemple en aquest sentit. Aquesta recent iniciativa privada, que es dedica a ensenyar la llengua i la cultura catalana a la capital anglesa, ja compta amb vora 80 alumnes d'entre dos i quinze anys. És crític potenciar aquest model d'institució a altres ciutats del Regne Unit i, evidentment, també a països de tot el món, per tal de bastir ponts entre Catalunya i la creixent comunitat de catalans nascuts a l'estranger.
Un altre col·lectiu clau a tenir molt en compte són els estrangers que, en algun moment de la seva vida, han viscut, treballat o estudiat a Catalunya i que han establert llaços afectius o sinergies amb el nostre país. Com em va dir una vegada un ministre d'empresa escocès, Catalunya és molt atractiva pels estudiants i empresaris internacionals i hauria de saber aprofitar aquestes connexions. Els alts directius tendeixen a invertir en països que coneixen de primera mà i Catalunya està ben posicionada en aquest àmbit gràcies a les seves universitats de negocis, als programes d'Erasmus i a la gran quantitat d'empreses internacionals que operen al Principat. Només cal saber com aprofitar de manera convenient aquestes connexions humanes. Irlanda va esdevenir "el tigre celta" aprofitant la seva diàspora. Israel també n'ha sabut treure un bon profit. Ara hauria de ser el nostre torn.