“Mentre jo siga la responsable, faré tot el possible perquè pugues conciliar la vida personal amb la laboral. Tot i que estem en un sector on majoritàriament treballem dones, sempre hem estat per sota tant en càrrecs com en condicions i ja és hora que canvie perquè som iguals. Si un dia necessites anar-te’n a casa per problemes que els homes no tenen, com dolors menstruals, ho demanes”. Aquestes són les paraules que, acompanyant a les condicions del lloc de treball, va dir la responsable d’una empresa de cosmètics valenciana en l’entrevista laboral a qui hui és la tècnica de planificació i logística, Leila Castelló.
Un missatge inspirador i encoratjador que, malauradament, no és encara la tònica habitual en les empreses. Abans havia passat per una altra entrevista en el mateix sector on demanaven molta disponibilitat per viatjar i li van preguntar, directament, si estava casada i tenia fills. “Això també ho pregunten als homes?”, es qüestiona, indignada. La seua experiència laboral ha estat tacada, com la d’altres treballadores, per episodis lamentables. Recorda que, quan treballava en la comptabilitat d’una cooperativa agrària d’Alacant, va descobrir que el seu company de taula cobrava més que ella perquè se li aplicava el conveni de les persones que estaven en manipulació, fent càrrega i descàrrega (tots homes). Es va queixar al superior i li va respondre: “Tu cobres igual que les dones i ell, igual que els homes”. “Però en l’oficina fèiem la mateixa feina”, li retreu.
Un home cobra 2,34 euros més per hora que una dona
Aquesta anècdota és una de les tantes que s’amaguen darrere del 29% de la bretxa salarial que hi ha en Espanya entre homes i dones. L’hora d’un home és més valuosa que la d’una dona: ell cobra una mitjana de 15,94 euros per hora i una dona, 13,60 euros. Si ens centrem en l’Arc Mediterrani, la desigualtat salarial més gran la trobem al Principat, on hi ha una diferència de 2,74 euros en funció del sexe; a mig camí està el País Valencià (2,13) i les Illes Balears presenten la menor escletxa (1,42 euros). Ho reflecteixen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que daten de 2016 i que ens permeten afirmar que hui, Dia Internacional per la Igualtat Salarial, encara queden moltes coses per reivindicar.
Blasco: "Fa 10 anys la bretxa era del 22% i ara estem per damunt. No es perceben millores. Hi ha hagut anys d’empitjorament per la crisi, que ens ha colpejat com a col·lectiu”
Més fonts que ens ajuden a dibuixar la desigualtat. L’últim informe sobre la bretxa salarial del sindicat de tècnics d’Hisenda (GESTHA) deia que en 2016 el salari de les dones era un 29,1% inferior al dels homes. Al Principat s’eixamplava fins al 29,9%: més a la província de Tarragona (34,3%), seguit de Barcelona (31,2%), Girona (23,5%) i Lleida (19,8%). El País Valencià està un poc per sota de la mitjana espanyola, amb una diferència del 28%, que creix de forma preocupant a Castelló, on arriba al 39,2%, i li segueix València (28,2%) i Alacant (23,4%). Per últim, les Illes Balears presenten una escletxa del 21,4%.
“Desafortunadament les xifres i les estadístiques són tossudes i la bretxa salarial, lluny de corregir-se, continua augmentant a Espanya, on estem 17 punts per damunt de la mitjana europea”, sosté María Belén Cardona, catedràtica de Dret del Treball i la Seguretat Social de la Universitat de València, i ara secretària autonòmica de Transparència a la Generalitat Valenciana. Amb tot, assenyala com a aspecte positiu haver “aconseguit situar i mantenir la qüestió de la bretxa salarial en l’agenda social i política”.
En la mateixa línia es pronuncia la presidenta de l’Associació d’Empresàries i Professionals de València (EVAP), Eva Blasco: “Els indicadors no són els més òptims. Fa 10 anys estàvem en una bretxa del 22% i ara estem per damunt. No es perceben millores. Hi ha hagut anys d’empitjorament per la crisi, que ens ha colpejat com a col·lectiu”.
Elles cobren menys, independentment del càrrec
Continuem bussejant per les dades de l’INE. El 64,25% dels assalariats amb guany baix en l’Estat espanyol són dones, és a dir, cobren l’hora per sota dels dos terços del guany mitjà. En tots els sectors analitzats, elles cobren menys: des de la indústria manufacturera, fins al transport, informació i comunicacions o educació. I no s’explica –només- perquè elles ocupen càrrecs inferiors, perquè amb similars estatus segueixen ingressant menys: els directors i gerents cobren una mitjana de 54.000 euros anuals i elles, 43.000; els empleats d’oficina que atenen al públic, guanyen 21.000 euros i les dones, 17.000; els treballadors no qualificats en serveis, obtenen 16.000 euros, i quan el gènere és femení, baixa als 11.000. Uns pocs exemples que es repeteixen en totes les ocupacions.
Cardona: "En espais de poder masculinitzats es prenen decisions sobre promoció, sense supervisió sindical ni subjectes a regulació"
La catedràtica Cardona assenyala que “existeix una construcció social de què els càrrecs d’alta responsabilitat impliquen o comporten una àmplia disponibilitat de la qual es presumeix que els treballadors homes i no les dones, la qual cosa dificulta el seu accés”. “Els espais de poder encara són espais molt masculinitzats que imposen les seues pròpies regles”, afegeix, i explica que allà és on es prenen les decisions sobre la promoció, “habitualment adoptades per homes, més informals, menys reglades, més opaques i unilaterals, sense submissió a la supervisió sindical i no subjectes a la regulació convencional”.
Blasco apunta una altra causa: que les dones ocupen càrrecs directius de seccions “amb funcions que es consideren menys rellevants i amb menys retribució” com Recursos Humans, enfront del control econòmic financer, “on hi ha una proporció més gran d’homes”. No obstant això, fa una crida a què les dones reivindiquen més els salaris: “Quan se’ns ofereix una promoció, habitualment donem les gràcies per l’oportunitat i diem que demostrarem que ho mereixem, però no acostumem a preguntar pel nou sou ni per les noves condicions, quan és de les primeres coses que pregunta un home. Potser ve d’eixa educació cristiana on no queda bé parlar dels diners. Hem d’agrair, però també reivindicar els nostres drets”.
Els últims espeternecs del Govern de Pedro Sánchez aprovarà, aquest divendres, un decret llei de transparència salarial que fixarà l’obligació a les empreses de crear un registre amb la mitjana dels salaris i complements de la plantilla, per sexe, grups i categories professionals, com ja fan altres països com Alemanya o Noruega. Blasco valora “positivament” la mesura i creu que “és una bona forma d’evidenciar les diferències”.
Les dones treballen més hores... però no remunerades
Altres variables interessants que ajuden a comprendre la desigualtat salarial entre homes i dones és el nombre d’hores que treballen. Segons l’Enquesta Nacional de Condicions de Treball del Ministeri d’Ocupació de 2015, les dones treballen menys hores que els seus companys masculins i això repercuteix directament, com és obvi, en els seus guanys: el 20% de les dones treballa menys de 20 hores enfront del 9% dels homes; i el 17% de les dones, entre 21 i 34 hores, cosa que fa només el 7% dels treballadors masculins.
El sindicat CCOO assenyala que les dones sofreixen una “doble discriminació en el mercat laboral”: un salari mitjà inferior i més contractació parcial. Segons dades publicades a l’informe ‘Trencar la bretxa salarial, una qüestió de justícia’, el 74,6% de les persones amb eixe tipus de contracte eren dones, enfront del 25,4% dels homes; per a gran part d’elles és una situació “involuntària” i va de la mà d’un salari menor i una cotització més baixa.
Blasco: "Les dones que arriben a alts càrrecs tenen una obligació moral de visibilitzar-se perquè és important de cara a altres dones perquè facen el pas”
Aquestes dades no signifiquen que les dones estiguen més ocioses. Més aviat el contrari: són elles les que acumulen més hores de feina al dia, perquè hem de sumar les 25 hores setmanals que dediquen a activitats no remunerades (labors domèstiques i cura de familiars), enfront de les 14 hores que destinen els seus companys. La secretària confederal de Dones i Igualtat de CCOO, Elena Blasco, ha criticat que encara existeix la “falsa idea” que el salari de la dona “funciona com un complement dins de la unitat econòmica familiar”.
Per altra banda, el 22,3% de les dones que sí volen voluntàriament el contracte parcial és per raons de conciliació, un motiu que només demanen el 3% dels homes. Quant a les excedències, el 80% de les concedides en 2017 per a cures de fills o familiars foren per a dones. L’informe afegeix que el 63% de les dones que abandonen el mercat laboral és per no poder costejar els serveis de cura. La carrera professional de les dones és, doncs, sempre la gran perjudicada.
“La discriminació directa està prohibida, però el fet que hi haja més dones a temps parcial, més baixes per maternitat o que els sectors feminitzats tinguen un nivell retributiu més baix crea un sostre de vidre”, apunta la presidenta d’EVAP.
Donar exemple i crear referents
Un raig d’esperança, com el que donava la responsable de la contractació de Leila Castelló al principi del reportatge. Les dones que s’obren pas en les empreses trenquen els vidres i això ajuda a les que venen darrere perquè aplanen el camí i perquè els donen la mà. “Cada vegada més, les dones que aconsegueixen posicions rellevants en la societat (empreses, administració, cultura, política...) són proclius a adoptar un compromís amb altres dones en el sentit de potenciar i facilitar les seues carreres professionals. És un bon exemple de sororitat”, subratlla María Belén Cardona.
Eva Blasco defensa que “les dones que arriben” a alts càrrecs “tenen una obligació moral de visibilitzar-se perquè és important de cara a altres dones perquè facen el pas”. “Un dels punts que frena a les dones és no tenir referents. Hem de crear-los i que grans executives, directives i empresàries demostres que sí que es pot. És una qüestió d’equilibrar i organitzar-se, no de triar entre vida personal o vida professional”, sentencia.