Quan el 26 juny de 2016 els britànics van votar la sortida de la Unió Europea en el referèndum del Brexit, les primeres reaccions, d'estupor i sorpresa, van ser seguides ben prompte en diferents països de la UE, i molt particularment a Espanya, per actituds que barrejaven el desdeny i la condescendència respecte a la decisió que havien adoptat els ciutadans britànics. En resum, era com si s'haguessin obert a si mateixos les portes de l'infern. I realment, s'obria un camí ple d'incerteses que, ni tan sols ara s'ha esclarit plenament, un cop les diferents parts han arribat a un acord per la sortida ordenada del Regne Unit de la UE.
El recurs més popularitzat per explicar el resultat britànic fou el populisme xenòfob d'una part important de la societat britànica, alarmada davant el gran influx migratori que l'ampliació de la UE cap a l'Est en la dècada passada havia propiciat. I no en faltaven motius, si es té en compte les posicions públiques d'eminents defensors del Brexit com el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) i el seu líder Nigel Farage. A això se li afegia el fet que el vot favorable a la sortida de la UE havia estat majoritari entre els sectors de menor formació i nivell educatiu al Regne Unit, una característica semblant a la de l'electorat de Donald Trump als EUA. Per cert, caldria anar en compte amb desautoritzar l'electorat pel seu nivell de formació reglada, que després aquí a casa passa el que passa i ja no és tan pertinent portar-ho a la discussió.
Tanmateix, sempre em va semblar que aquesta condescendència i desdeny respecte a l'actitud de la societat britànica a les urnes en el referèndum estava fora de lloc. Al cap, la tradició i cultura democràtica al Regne Unit és molt superior a la de la resta de països de la UE, amb la possible excepció d'Holanda i els països escandinaus. Negligir això ha portat a subestimar el paper d'altres elements importants en la decisió britànica de sortir de la UE. Un primer és la diferent percepció de beneficis i costos de la pertinença la UE en diferents sectors socials i territoris del Regne Unit. Això indica el fet que la posició favorable a la permanència fos molt majoritària en el Gran Londres, única regió anglesa on va ser majoritària. Per molt britànics els beneficis de la UE s'han concentrat al voltant de la City Financera i tot el moviment econòmic que aquesta ha comportat, i que no s'han estès de la mateixa forma a la resta d'Anglaterra i Gal·les. La permanència també va guanyar a Irlanda del Nord, on l'eliminació de la frontera amb la República d'Irlanda va provocar uns beneficis socials i econòmics de gran magnitud. Queda el cas d'Escòcia, el sistema polític de la qual fa temps que divergit del de la resta del Regne Unit.
A part de les qüestions de l'àmbit econòmic i social, hi ha un altre factor sense el qual no s'entén completament el resultat del referèndum: la cultura democràtica anglosaxona porta molt més malament que la dels països continentals la distància entre les decisions dels governs i la legitimitat i el control democràtic pels ciutadans. I aquesta distància ha esdevingut molt gran, massa, entre les institucions de la Unió Europea i les societats dels Estats que en són membres. Això, que ha provocat desafecció arreu de la UE, ho ha fet de forma més intensa en una societat com la britànica.
Si s'haguessin entès aquestes qüestions, no s'hagués especulat tant amb la idea d'un segon referèndum al Regne Unit (sembla que un referèndum és dolent, però un segon referèndum és bo si el primer no ha donat el resultat desitjat...), quelcom que contradiria l'esperit democràtic britànic, sense que es pugui descartar qualsevol resultat de la votació en el parlament britànic l'11 de Desembre, un parlament menys controlat per l'Executiu i pels aparells dels partits polítics del que ho són molts parlaments continentals. I de fet, si el Parlament britànic rebutja l'acord assolit, doncs hauran de buscar noves vies. Perquè em sembla que -amb independència de l'acord final de Brexit- la majoria de britànics ja fa temps que han sortit de les institucions de la UE.
Em sembla que la majoria de britànics ja fa temps que han sortit de les institucions de la Unió Europea
Tampoc s'haguessin fent tantes cabòries amb un desastre econòmic com a conseqüència de la sortida de la UE. Aquests pronòstics de desastres futurs són habituals durant els processos en què les societats prenen decisions de canvis tan profunds com la sortida d'ús espai polític i econòmic en el que porten molt de temps inserides. Però, tenen un problema que els economistes anomenem d'"inconsistència temporal".
Els mals auguris i les amenaces no sobreviuen al canvi, si aquest s'arriba a produir -i d'això en dóna testimoni regular la Història- en el nou escenari (en aquest cas la sortida del Regne Unit de la UE). És així perquè en la nova situació les parts busquen minimitzar els danys i maximitzar les oportunitats, tot preservant els seus respectius interessos. Per això, després de tantes giragonses la UE i el Regne Unit han arribat a un acord, que les respectives parts ratificaran...o no; i si no és aquest, serà un altre.
Noves dinàmiques seguiran a partir d'ara, amb la inevitable interdependència del món global, però sense la concurrència en les institucions de governança comunes que fins ara compartien. I una de les qüestions més problemàtiques pels que ens quedem a la UE que comporta el nou escenari de la UE sense el Regne Unit és el debilitament dels principis de qualitat democràtica i d'actitud oberta de la UE al món. Són reptes importants, als que convindrà fer-ne cas en el futur.