“Espero que t’agradi, m’han dit que està molt bé. I com que a tu t’agrada tot això de la filosofia ecològica…”. La Cèlia sempre fa bons regals. A més, em coneix tan bé que sap que m’agraden els llibres curts, en català, i que tinguin una portada maca. Siguem sinceres: si la portada és maca, gastar-se diners en un llibre sap menys greu. Em passa una mica com amb els vins i el logotip. El cas és que a principis de maig vaig anar a Barcelona per motius que ara només lamentaríem i vaig aprofitar per passar temps amb les meves amigues, ja que baixava. Per Sant Jordi sempre regalo roses i llibres al meu cercle més proper. Aquest any, però, com que vaig ser lluny, alguns intercanvis van haver d’esperar. I aquest va ser el cas de Bruno Latour i la nova adaptació que Arcàdia ha fet d’una de les seves últimes entrevistes, col·lectades sota el títol Habitar la Terra.
A vegades son circumstàncies casuals les que ens acosten a autors que, de manera inesperada, articulen una sèrie de pensaments desconnectats que ens rondaven pel cap des de fa temps. “No pot ser que ningú a la història de la humanitat hagi reflexionat sobre la vessant filosòfica de l’ecologia”, pensava abans de descobrir autors com Panikkar, Haraway o, el més recent, Latour. Hi ha regals que son molt més que una bona lectura, que representen una obertura a un món de coneixement i reflexions que fins ara només prenien la forma de sospita. Bruno Latour ha estat una de les ments del pensament ecològic més importants de l’últim segle. La seva trajectòria ha culminat amb l’obtenció de premis tan prestigiosos com la Legió d’Honor l’any 2012, el Premi Holberg l’any 2013, el Premi Spinoza l’any 2020 o el Premi Kyoto el 2021, alguns dels reconeixements més rellevants per una carrera brillant en l’ecologia social.
“No pot ser que ningú a la història de la humanitat hagi reflexionat sobre la vessant filosòfica de l’ecologia”
Latour dubta, en moltes ocasions, entre si realment és filòsof o sociòleg. Com diu al llibre, “la raó per la qual no sé si soc sociòleg o filòsof és perquè m’interesso pels modes d’existència per entendre el social” (p. 103). En aquest sentit, definirà la sociologia no com la ciència del social, sinó com la ciència de les associacions. I, al mateix temps, veurà la filosofia com una pràctica vital en el moment que travessem, que permet “petits procediments subtils per detectar els errors de categoria”. Per Latour la filosofia és, per sobre de tot, una pràctica. Una pràctica modesta, que també depèn d’esbossos d’escriptura, però que és indispensable. La filosofia, així, pot ressonar en totes les modalitats, i es pot transmetre o conèixer de moltes maneres i per molts mitjans diferents. En una societat feta de fragments, podem tenir diverses menes de veritats incompatibles les unes amb les altres. I per això, la política és vital: no només procura impulsar, sinó també recuperar el pensament i articular dispositius col·lectius per acompanyar en la composició d’un món comú. La filosofia canvia de sentit i pregunta per la veritat, però també n’accepta de diverses sense caure al parany del relativisme.
El filòsof i ecòleg arriba a l’ecologia a partir de la pregunta com es fa la ciència. Un laboratori és un espai on l’objectivitat té quelcom de produït i fabricat, on la veritat científica s’imposa com una constructora de fets per ordres de la societat. Latour és conscient que una cosa tècnicament bona no és necessàriament científicament correcta (p.101), i que cal entendre que la veritat tècnica pot ser molt més problemàtica a causa de la impunitat a la qual l’hem sotmès en els últims anys. Una altra de les grans temàtiques de la seva reflexió filosòfica és la modernitat. Latour sol preguntar-se: per a què ha servit, el segle XX? La modernitat encega i ha representat una gran regressió, no només en termes ecològics sinó també socials. La modernització ha estat una font de destrucció. Davant d’això, Latour es considera voluntàriament arcaic de forma reaccionària, fet que comprendrà com una forma de resistència. Latour és conscient de la crisi de la civilització que estem vivint: “el problema d’ençà dels vuitanta és que estem desorientats i ni tan sols entenem per què no actuem” i “tot el que assegura la nostra supervivència s’ataca a cops de doble-clics”. La tasca de la filosofia ecològica serà, aleshores, compondre i aterrar una nova cosmologia on les que anomena classes geosocials interactuin i obrin noves possibilitats de recivilitzar la qüestió ecològica.