Encara que la frase original de “canons o mantega” s’atribueixi habitualment al ministre de propaganda nazi Goebbels, que l’hauria emprat en un discurs de l’any 36, sembla que el primer a formular-la va ser el secretari d’Estat Woodrow Wilson, el president nord-americà que finalment va entrar a la I Guerra Mundial, l'abril del 1917. I és que les temptacions aïllacionistes dels Estats Units que avui propugna Trump venen de lluny i al començament de la II Guerra Mundial també es van tornar a manifestar.
Mussolini va distribuir cartells amb la versió italiana de la frase per explicar als italians perquè en temps de guerra, escassejaven els aliments i per demanar a la població comprensió i sacrifici. De fet, no sembla que fos una versió massa afortunada, perquè -a diferència d’americans i alemanys- la mantega no és gaire significativa per a la cuina italiana. Devia ser que posar-hi “olio o canoni” no sonava prou marcial.
Del 2% al 5%
El cas és que l’actual primera ministra italiana, Giorgia Meloni ja fa dies que maniobra en aquest context. Si fins fa ben poc l’objectiu d’assolir el 2% del PIB en despesa militar es considerava un compromís suficient, ara Trump ja exigeix que s’arribi al 5%. Per a molts països això representaria quasi triplicar l’esforç en despesa militar. Especialment per als de l’Europa sud-occidental -Portugal, Espanya, Itàlia i també França- que són, d’altra banda, els que veuen l’amenaça russa a més distància.
Les temptacions aïllacionistes dels Estats Units que avui propugna Trump venen de lluny i al començament de la II Guerra Mundial també es van tornar a manifestar
En contrapartida, els països exsoviètics del Bàltic i la mateixa Polònia ja van molt avançats en aquesta cursa. Fa pocs dies, Donald Tusk, que passa per ser el més raonable i europeista dels polítics polonesos, ja manifestava que ells havien superat el 4% -4,2, exactament- en despesa de defensa el 2024 i planejaven arribar al 4,7% aquest 2025. L’economia de Polònia, d’altra banda, és una de les més dinàmiques de la UE. Un dinamisme que no comparteixen els països bàltics, la qual cosa torna a posar en dubte la correlació entre ambdues variables, despesa militar i PIB.
A mercè de l’amic americà
Dèiem que Meloni, amb una despesa militar de l’1,46% del PIB el 2023, ja maniobra per no aparèixer com la gran incomplidora dels compromisos vigents. Això li és especialment rellevant si pretén exercir de cap de pont entre els Estats Units de Trump i Europa. La connexió podria establir-se a través d’Elon Musk i el seu sistema de telecomunicacions aplicat a la defensa. SpaceX proporcionaria serveis de xifratge al Govern italià i infraestructura de comunicacions per al seu exèrcit i els serveis d’emergència. Això xocaria amb un projecte competidor de la Unió Europea, previst per al 2029.
Meloni necessita fer molts equilibris per fer efectius compromisos i ambicions
Amb una opinió pública tradicionalment molt contrària a la guerra, un aliat parlamentari -Matteo Salvini- poc propens a augmentar les tensions amb Rússia i un endeutament i un dèficit públic entre els més elevats dels grans països europeus, Meloni necessita fer molts equilibris per fer efectius compromisos i ambicions. Les darreres eleccions locals i regionals ja van infringir-li un inesperat correctiu i ara demana que a, efectes de dèficit fiscal, Europa no tingui en compte la nova despesa militar.
Això darrer no hauria de ser un objectiu inabastable. Nòrdics i centreeuropeus eren els anomenats països frugals perquè eren els més exigents a tornar a la disciplina pressupostària i els més reticents a mancomunar qualsevol endeutament. Ara, però, són els que senten més propera l’alenada de l’os rus i, per tant, els més propensos a exigir la solidaritat d’aquells països del sud que durant molt de temps han considerat uns malgastadors impenitents.
I és que el gran risc de la pretesa escala d’armaments és que cada soci europeu tiri per la seva, amb el resultat d’afeblir el conjunt i quedar molt més a mercè de l’amic americà.
Les armes, com les vacunes
Precisament, a la Comissió Europea trobem el que podria ser el desllorigador de la situació. Si Meloni demana que s’apliqui la mateixa tolerància pressupostària en la despesa militar que en les despeses generades per la covid, la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyden, ja va apuntar a l’estiu que es podria repetir també l’estratègia de les compres conjuntes d’armament, com ja es va fer amb les vacunes i el material anticovid. Hospitalitzada la presidenta durant les darreres setmanes de desembre i començaments de gener, cal esperar que el prudent silenci de la Comissió Europea davant les atzagaiades de Trump cap a Europa es converteixi -com durant la pandèmia- en un lideratge ferm i intel·ligent.
De fet, un dels grans problemes de la defensa europea és l’heterogeneïtat de l’armament. Una heterogeneïtat que no seria cap problema en els vells escenaris en què cada estat assumia exclusivament la mateixa defensa, però sí que ho és en l’eventualitat que tothom hagi de col·laborar a defensar un front comú. Ho hem vist a Ucraïna, on malgrat que molt material era estatunidenc, els soldats han hagut de passar per períodes específics d’instrucció i ensinistrament per a cada tramesa específica d’armament. I no només això. En la moderna guerra convencional, és cada cop més rellevant la facilitat de comunicació entre tots els sistemes d’atac i de defensa, la internet de les coses aplicada a la defensa. Múltiples orígens d’aquests sistemes en dificulten la integració efectiva sota un mateix comandament.
I Sánchez, què?
El govern espanyol, mentrestant, manté un discurs inamovible de complir el compromís d’assolir el 2% del PIB en matèria militar el 2029. Tenint en compte que ja l’any passat el va passar sense pressupostos i que enguany duu el mateix camí, haurà de fer també molts equilibris per aconseguir fer efectiu el progressiu increment de la despesa militar prevista. Per això, és ben probable que per poc que des de la Comissió Europea hi insisteixin, Sánchez sigui dels primers a apuntar-se a les compres conjuntes d’armament. Ja se sap que quan els compromisos i els mals tràngols venen d’Europa, són molt més fàcils de fer empassar a tothom.
La imprescindible cooperació europea
Tanmateix, a mitjà termini malament anirem si tot el que fem és comprar armes als Estats Units com vol, encara que de moment no ho digui, Trump. Europa ja té prou experiència i amb prou èxit per fabricar artefactes conjuntament, sobretot en l’àmbit aeroespacial. Iniciatives conjuntes que miren de replicar-se en matèries com el sistema de navegació per satèl·lits Galileu -alternatiu al GPS nord-americà- o la iniciativa per desenvolupar i fabricar semiconductors fotònics i d’última generació. Per tant, seria urgent abordar d’una manera similar la fabricació d’armament propi, perquè almenys la mantega -o l’oli- que no consumim no vagi a parar a les butxaques nord-americanes.
Seguretat i estat del benestar
Sigui en un percentatge o en un altre, sigui amb material propi o comprat als americans, un augment de la despesa en defensa sembla malauradament inevitable. No podem desvincular-nos dels països occidentals i encara que algun ho faci militarment, com ara Suïssa, l’esforç defensiu -des dels refugis atòmics al servei militar obligatori de per vida- no són pas menors.
A curt termini, segur que la dicotomia entre benestar i seguretat anirà en detriment del primer. A mitjà i a llarg termini, no ha de ser així. Dependrà de quina manera implementem aquesta seguretat. De fet, l’encert en les decisions sobre el nivell d’esforç i la destinació d’aquest esforç condicionen tota la nostra vida, individual i col·lectiva. Com a europeus, més que mai, ens trobem en aquesta cruïlla.