Normalment, els cafès d’aeroport els escrivim abans o després del viatge; aquest, però, l’escric des de dalt de l’avió. D'aquí a unes hores arribaré a la ciutat que em té el cor robat. No sé què hi trobaré, però sé que, com la gran pedra que té al mig, m’hi espera un descobriment especial.
Ciutat del Cap es descriu popularment com un poble de pescadors envoltat per un desert que s’ha anat fent gran, però és molt més que això: és una ciutat envoltada de mar per fora i de muntanya per dins. Una idea ben curiosa, si hi pensem una mica, perquè normalment les ciutats es construeixen a recer de les muntanyes, no encerclant-les. El creixement desorbitat de la metròpoli i les diferents condicions climàtiques després de l’arribada invasiva dels europeus van capgirar aquest ordre de les coses. Això ha fet que avui dia Ciutat del Cap sigui, probablement, la ciutat més difícil de dibuixar, com a mínim, del continent. Natura i ciutat, mancança i abundància, colors i grisos, carreteres i valls de muntanyes... Tot s’hi barreja en un escenari màgic que t’enamora o et fa fugir cames ajudeu-me. És una ciutat on els llastres del colonialisme batallen constantment amb les iniciatives ciutadanes i amb les inversions de grans empreses industrials, que pretenen fer d’aquest espai encerclat un lloc de negoci i reivindicació social alhora. És aquesta simbiosi el que em fascina, no totes les seves petites parts per separat.
Ciutat del Cap és, probablement, la ciutat més difícil de dibuixar, com a mínim, del continent africà
Fa dos anys justos que vaig arribar a una de les ciutats més al sud de tot el món per fer-hi una estada d’investigació de dos mesos, una experiència que culminaria en un dels descobriments més grans de la meva carrera: la meva inquietud per la governança de l’aigua. Com hem de repartir l’aigua entre tots els membres de la societat? De quina manera podem preparar-nos per ser més resilients a sequeres i inundacions? A qui hem de prioritzar en cas de sequera, o en quins espais hem de posar més atenció per mitigar els efectes de les inundacions?
A Ciutat del Cap, literalment a l’altra punta de casa nostra, hi treballen alguns dels investigadors i investigadores més especialitzats en l’aigua com a recurs social. Persones com Gina Ziervogel, Kristy Carden, Amber Abrahams, S’thabile Hlahla, Suraya Scheba, Jenny Day, Ernst Conradie o Anthony Turthy han dedicat les seves carreres a comprendre com la gran sequera del Western Cape afecta les seves poblacions i els desenvolupaments polítics de la regió. Amb elles vaig aprendre i descobrir de quines maneres es podia governar l’aigua a la ciutat més desigual del món. I tot allò que vaig aprendre vaig començar a investigar-ho a casa meva, a les zones rurals catalanes.
De quina manera podem preparar-nos per ser més resilients a sequeres i inundacions?
Dos anys després d’aquella primera vegada, torno encuriosida per saber què haurà canviat i què continuarà igual. Quins dels projectes que vaig veure florir hauran crescut? Els doctorands de ciències industrials continuen cultivant cervesa artesana al jardí del darrere de la facultat? Ara que s’han acabat, per fi, els talls elèctrics, han millorat les condicions de vida dels townships de la perifèria? Quins reptes afronta l’aigua anys després de la gran sequera? I què han estat fent totes aquelles persones que han quedat congelades a la meva memòria durant quasi dos anys?
I aquí estic, intentant tornar a estimar aquesta ciutat que ja no és la mateixa, ni jo tampoc. Potser Heràclit tenia raó quan deia que no ens podem banyar dues vegades al mateix riu. Però, malgrat tot, hi ha rius als quals sempre val la pena tornar-se a banyar.