És probable que els comerciants italians que van començar a obrir establiments a Barcelona on se servia cafè, cap el final del segle XVIII, no imaginessin que dos-cents cinquanta anys més tard aquella llavor hauria arrelat tan fort, que l’expressió “fer un cafè” significaria molt més que consumir l’esmentada beguda excitant. Perquè “fer un cafè” vol dir citar-se amb algú o també “parlem-ne” o, simplement, “tinc ganes de veure’t”. El país té cafeteries a cada cantonada, i és clar, també hi ha famílies que es dediquen a la producció de cafè a partir de la matèria primera importada, i són aquests negocis on avui hi posarem la lupa.
Tant l’aroma immediat com els efectes estimulants posteriors de la trimetilxantina han captivat a mig món des de fa més de dos segles, de tal manera que el cafè (ja sigui d’Àsia, Àfrica o Iberoamèrica) s’ha convertit, si fem cas del que asseguren algunes fonts, en la segona mercaderia més comercialitzada del món, després del petroli. Els líders mundials en producció de cafè, amb molta diferència, són els brasilers, i al darrere d’ells Vietnam. Els altres productors a l’elit planetària són Indonèsia, Colòmbia, Hondures, Etiòpia, Perú, Índia, Guatemala i Uganda.
També en el terreny de les empreses que venen cafè hi ha un líder destacadíssim per sobre dels altres, com és el cas de la multinacional suïssa Nestlé, que factura més del doble que el número dos al rànquing, la companyia amb seu a Països Baixos Jacobs Douwe Egberts. Al darrere hi ha altres multinacionals ben conegudes com Unilever, Lavazza i Starbucks.
Però el que ens hem proposat d’analitzar és el mercat català, on ens fixarem en una desena de firmes. Sens dubte, Bracafé és una marca ben coneguda al país perquè van aparèixer fa molt de temps, els anys vint, i perquè han tingut sempre cafeteries emblemàtiques, com la que fins fa poc va existir al costat de la seu històrica de Ràdio Barcelona. Malauradament, aquesta cafeteria va desaparèixer fa poc per imperatius de la reforma de l’edifici de Catalana Occident (Casa Pascual Pons), que necessitava l’espai per obrir-hi la nova entrada al pàrquing soterrani. La companyia Bracafé, creada el 1929 per importar cafè del Brasil, ha estat des del primer moment en mans de la família Erausquin (ja van per la sisena generació) i en l’actualitat, abans de la pandèmia, facturava més de milió i mig d’euros.
Per sobre en el rànquing de vendes trobem una família històrica d’aquest món, els Marcilla, que tot i vendre la seva companyia més coneguda ja fa molts anys, han continuat en el negoci, ara sota l’ensenya Dibar. En efecte, Marcilla va ser venuda a partir del 1981 a la multinacional neerlandesa Douwe Egberts (que en aquells moments pertanyia al gegant mundial Sara Lee). En pocs anys es va tancar la compravenda completa per un valor aproximat de 1.000 milions de pessetes (uns 6 milions d’euros), però al cap d’una dècada els Marcilla ja tornaven a dedicar-se al món cafeter, com dèiem, a través de la marca Dibar, que pertany a la firma Agrícola Marcilla, S.L. Per cert, el 2011 la multinacional Sara Lee va escindir el negoci del cafè de les seves activitats principals, creant una nova societat anomenada Douwe Egberts Master Blenders 1753, que tres anys més tard es fusionaria amb Mondelez per esdevenir un dels líders mundials del sector sota el nom de Jacobs Douwe Egberts. Allà dins hi continua l’ensenya d’origen català Marcilla. Per la seva banda, Agrícola Marcilla havia aconseguit una facturació de 5 milions d’euros abans de la pandèmia.
Els sabadellencs de Pont són els líders d’aquest grup de fabricants de classe mitjana, gràcies a la seva facturació
Si pugem un esglaó més, ens trobem amb Cafès Bou (Industrias Cafetales Hispanoamericanas), societat fundada el 1957 per satisfer les necessitats del canal Horeca (hostaleria, restauració i cafeteries) i que pertany a la família Gotor. Les vendes prepandèmia s’havien enfilat fins els cinc milions i mig. En nivells de facturació molt similars, però una mica superiors, hi ha la firma Balnes Europe, de l’empresari jueu argentí Jonathan David Lemcovich i Cafès Cornellà, de la família homònima i establerts a Girona. En aquest paquet, entre els cinc milions i mig i els sis de facturació també trobem a Unic, de la família Codina. La marca és l’anagrama d’Unión de Indústrias del Café, un nom rebuscat que permetia posar una marca en català (Unic) en ple franquisme. També tenen cafeteries pròpies sota la marca Caracas. Els sabadellencs de Pont són els líders d’aquest grup de fabricants de classe mitjana, gràcies a la seva facturació de sis milions d’euros (sempre xifres anteriors a la pandèmia).
En terra de ningú, pel que fa a vendes, hi ha Saula, que amb els seus 9,4 milions queda molt per sobre d’aquest grup que acabem de veure, però també situat a gran distància dels dos grans del mercat català. Aquesta firma de Sant Feliu de Llobregat pertany a la família Saula i està molt enfocada al producte d’alta qualitat.
I els dos campions locals, Cafès Novell (19,5 milions d’euros de vendes) i Tupinamba (22,1 milions). El primer d’ells, amb seu a Vilafranca, té una història realment curiosa. La seva primera executiva, Dolors Novell, no tenia previst fer-se càrrec de l’empresa familiar, aleshores de molta menor dimensió que en l’actualitat, però un canvi a la legislació la va obligar a modificar el rumb de la seva vida. El cas és que la vocació natural de Dolors Novell eren les finances i per això la seva voluntat era aconseguir una plaça d’Agent de Canvi i Borsa, una de les oposicions més complicades que han existit en temps recents, i que alhora obria a les portes a una de les places més lucratives de l’administració pública.
Per tal d’encarrilar els seus estudis en aquella direcció va prendre la decisió d’estudiar Ciències Actuarials, una especialitat minoritària i poc coneguda dels estudis d’Economia, que forma els seus alumnes en les matemàtiques i l’estadística del món econòmic, a més d’oferir un continguts en mercats financers molt sòlids. Però en un gir de guió imprevist, la Llei 24/1988, del mercat de valors, va extingir la plaça d’Agent de Canvi i Borsa per tal de liberalitzar els mercats borsaris, i la va substituir per les Agències i Societats de Valors, amb uns capitals socials mínims inassumibles per a un particular. Davant d’aquest imponderable, Novell va estripar el full de ruta i va mirar cap a casa: va decidir integrar-se a l’empresa familiar. No es pot saber com li hagués anat en el món de la borsa, però el que queda prou clar és que gestionant l’empresa cafetera ha tingut un gran èxit, perquè l’ha aconseguit col·locar gairebé a dalt de tot del rànquing català (només la supera Tupinamba) i molt a prop del top 10 estatal.
Dos segles i mig després de l’obertura dels primers establiments per al consum públic de cafè, aquesta beguda estimulant continua ben present a la vida dels catalans
L’ensenya Tupinamba no només és de les més grans en l’àmbit estatal (té unes vendes de 22,1 milions), sinó que a més és de les més veteranes, perquè va néixer el 1897. Al darrere d’un logotip tan conegut hi ha la família Riera Segarra, molt vinculats al país, i amb una gran factoria a Canet de Mar (Maresme). Per cert, la denominació Tupinamba (originalment, Tupinambá) fa referència a una sèrie de pobles indígenes del Brasil.
En aquest repàs de marques potser algú troba a faltar algunes d’emblemàtiques, però la realitat és que les que no hi surten és perquè malauradament han deixat d’estar en mans catalanes. Un cas molt conegut és el de Soley, que el 1984 va ser venuda a Jacobs Suchard, Més tard, aquesta companyia va ser adquirida per la tabaquera Philip Morris (1990), per acabar a dins de Douwe Egberts, de qui ja hem parlat i que és qui avui dia comercialitza la marca Soley. També va deixar de ser catalana Torrelsa, que el 1999 va ser venuda al grup portuguès JMV, i Rovi, en mans de la gallega Cafento.
Dos segles i mig després de l’obertura dels primers establiments per al consum públic de cafè, aquesta beguda estimulant continua ben present a la vida dels catalans, que sovint la fan servir per engegar la jornada laboral, amb la petita excepció dels hipertensos, que l’han de tractar amb certa cura.