"Aparta de mi aquest calze!" El calze el servia Rodrigo Rato, que després faria cap a presó, però aleshores volia manar i tot. Anava apadrinat pel Banc d'Espanya i pel Ministeri d'Economia. Però en comptes de vi bo, el calze en realitat contenia els actius tòxics de CajaMadrid que, en la seva fugida endavant, s'havia carregat amb els neulers de la valenciana Bancaixa i altres caixes d'estalvis menors.
L'intent de fusió amb l'aleshores Caixa de Pensions era l'etapa culminant de la cursa esbojarrada del pollastre decapitat que ja era Bankia, encara que ningú, o només Rodrigo Rato i potser Fainé, ho sabia. Una cursa que havia fet un pas significatiu quan Rato tocava la campaneta per la sortida de Bankia a borsa, però que lluny de ser la seva salvació, acabaria duent Rato a la garjola.
Vuit anys després, suposadament regenerada per l'oxigen de l'Estat i amb els actius tòxics del totxo traspassats a la Sareb, hi tornem a ser. Fainé encara remena els fil des del seu refugi de la Fundació La Caixa, a la que Sáenz de Santamaria l'empenyé, malgrat el brillant full de serveis de l'octubre del 2017. L'Estat necessita recuperar alguna part mínimament rellevant del més gran rescat bancari de la història d'Espanya. Fins ara, només n'ha recuperat molles i una fusió amb l'antiga competència catalana reforçaria un "nou campió espanyol" (en terminologia aznariana) i permetria en un futur no gaire llunyà l'entrada d'un soci o la sortida a borsa que es quedés el voluminós paquet accionarial -un 16%- que encara conservarà l'Estat en l'entitat fusionada. Aquest matí la borsa ha reaccionat amb eufòria, sobretot amb Bankia. Una eufòria que s'ha encomanat a la resta del sector.
L'Estat necessita recuperar alguna part mínimament rellevant del més gran rescat bancari de la història d'Espanya
Si ara va de debò, culminaria doncs la dilatada vocació espanyola de La Caixa i la Fundació intentaria mantenir el control de la nova entitat amb el 30% del nou capital. De fet, els Botín controlen el Santander amb una porció ínfima del capital a les seves mans. La seu diuen que continuarà a València, esdevinguda punt intermedi entre Barcelona i Madrid, tot i que des de Madrid hi van amb AVE i des de Barcelona encara maldem pel Corredor Mediterrani. La direcció executiva la mantindrà l'actual director general de CaixaBank.
És curiós que en el moment d'escriure aquestes línies, encara no hagi transcendit el nom de la futura entitat fusionada, que sempre és una de les primeres coses que es pacta i es filtra. CaixaBankia podria ser una solució fàcil i còmoda. Fins ara, a totes les fusions aparentment entre iguals, quan s'ajuntaven els noms de les dues entitats fusionades -com ara Santander CentralHispano-, volia dir que era la primera qui manava i el segon nom acabava, doncs, decaient amb el temps. Atenció, doncs, perquè el nom aquesta vegada sí que farà la cosa.