Segarra-Garrigues: I ara què fem?

El canal Segarra-Garrigues és un projecte imaginat fa uns cinc-cents anys però fou el Govern de la Generalitat republicana que el va identificar com a una prioritat d’actuació. Tanmateix, ha calgut arribar al Segle XXI per convertir el projecte en realitat. Sobre l’interès d’aquest canal cal referir-se a l’estudi sobre l’impacte econòmic-social (EIES) d’aquesta infraestructura “Canal Segarra-Garrigues, una eina de futur” (ReguantF, Sisquella M i Lletjós R). La realitat ñes que l'acumulació de peatges ambientals està bloquejant la incorporació de nous regants i dificulta la seva viabilitat econòmica.

Els arguments per defensar la necessitat de millorar el grau d’autosuficiència alimentària a Catalunya, així com l’interès, en conseqüència, del canal Segarra-Garrigues (CSG) ja són antics i coneguts. Però l’actual conjuntura, amb una pressió creixent als mercats alimentaris, després de la covid i amb les conseqüències derivades de la guerra d’Ucraïna, aquests mateixos arguments  adquireixen importància crítica a nivell global i local. La necessitat d’apropar la producció al consum esdevé un objectiu rellevant. Catalunya té la meitat de la superfície conreada per càpita en relació a Europa i al món (estadística casualment coincident), en concret Europa i el món disposen de 0,21 ha/hab. I Catalunya en té solament 0,11 ha/hab., entre les quals hi ha àmplies zones de secà àrid i una orografia molt complicada. A més, Catalunya destina a zones protegides ZEPA el 32% del seu territori, tres vegades més que la mitjana europea, un fet que condiciona les capacitats productives. Tot plegat, una raó contundent per a que Catalunya tingui, forçosament, el proveïment alimentari entre les seves preocupacions preferents.

Què aporta el regadiu:

1. El regadiu multiplica la productivitat de la terra.
2. Millora, per tant, el grau d’autosuficiència alimentària
3. Incrementa el valor afegit de les produccions a l’obrir les portes a conreus més intensius i remuneradors.
4. Afavoreix, per tant, la diversificació productiva. Pel contrari el secà àrid o semiàrid limita molt les espècies conreables.
5. Aporta competitivitat, estabilitat i resiliència al sector agrícola.
6. Impulsa noves activitats de transformació alimentària.
7. Millora l’ocupació.
8. És, sens dubte, la millor eina pel reequilibri territorial (les comarques de Ponent que foren regades des de fa 150 anys mai varen tenir pèrdua de població i varen gaudir d’un interessant creixement demogràfic).
9. Aporta una millora patrimonial atesa la diferència de preus del sòl de regadiu i de secà.
10. En general, dóna nova vitalitat i autoestima a les àrees rurals.

Alhora és una eina contra el canvi climàtic:

1. Els camps de regadiu produeixen més biomassa i, per tant, retenen molt més CO2.
2. Evita la desforestació al reduir les necessitats de superfície de conreu.
3. Potencia l’agricultura de proximitat.
4. Redueix importacions.
5. Mitjançant la tècnica de fertirrigació, dins de l’agricultura de precisió, obté una aplicació molt més eficient i menys contaminant de fertilitzants o altres inputs.
6. En processos de bioeconomia circular eixampla la capacitat de reciclatge de residus orgànics.
7. Evita l’abandó d’explotacions agràries i el risc d’uns espais degradats.
8. És una eina contra la desertització.

Cal adonar-se que el regadiu és una xarxa que permetrà gestionar l’aigua de la manera més eficient en funció de capacitats i necessitats

Algú ha dit que el regadiu no té sentit degut a que, probablement, amb el canvi climàtic hi haurà menys aigua i que, per tant, cal conservar i fins i tot recuperar el secà. És una visió desenfocada. Si hi ha menys aigua, el secà és el que patirà d’una forma més severa les conseqüències. Aquest estiu de 2022 n’és la prova, malgrat la sequera les reserves d’aigües han permès regar quasi a ple requeriment, per contra el secà ha tingut pèrdues severes de rendiments. El regadiu, amb hipotèticament menys aigua, podrà aportar aquest recurs crític als nivells possibles, els quals, amb les tecnologies més eficients, poden oferir uns bons resultats productius. Cal adonar-se que el regadiu és una xarxa que permetrà gestionar aquest recurs de l’aigua de la manera més eficient en funció de capacitats i necessitats. Sense aquesta xarxa de regadiu la gestió de l’escassedat d’aigua es fa molt més difícil.

Allò que el Segarra-Garrigues pot ser

D’acord amb l’EIES de 2014, en l’escenari favorable, el CSG permetria incrementar un 23,57% la producció final agrícola i un 8,60% la producció final agrària, així com un 12,8% el VAB agrari. Alhora, seria capaç d’alimentar 856.000 persones  i promoure l’ocupació de 10.899 ocupats agraris i 10.038 ocupats indirectes. Segons els resultats del l’Estudi de PwC de maig de 2022 sobre “reptes presents i oportunitats de futur d’un regadiu sostenible”, una hectàrea de regadiu al CSG multiplica per 8,4 els rendiments de l’ha de secà. El seu impacte en el PIB per hectàrea de regadiu és 7,5 vegades superior a l’ha de secà. En ocupació també genera 7,4 vegades més el regadiu que el secà. Així mateix, aporta a l’erari públic 4,1 vegades més recaptació el regadiu que el secà. A nivell de Catalunya, el 30% de les terres en regadiu aporten el 70% de la producció, o dit d’una altra manera, el 70% de les terres de secà solament aporten el 30% de la producció agrícola.

Suma d’errors

Tanmateix, una mala combinació d’interessos, ideologismes, esteticismes, inconsciència i ignorància del sector públic, d’alguns mitjans de comunicació i de sectors culturalment influents de la ciutadania, bàsicament urbana, han pres els darrers anys un conjunt de decisions contràries a la millora del proveïment alimentari: Negació de la importància estratègica del regadiu, obstacles i menyspreu a l’agricultura professional contraposant-la a models propis de temps passats, legalització de l’ocupació dels sòls agrícoles productius -inclús de regadiu- per plaques solars, etc. El Segarra-Garrigues ha estat víctima d’aquest allau de despropòsits. El país del “no a tot” ha seguit imposant-se.

L’ecologia mai ha d’oblidar que l’home en forma part

El Segarra Garrigues fou dinamitat des de diferents angles, arguments al marge, ja que l’objectiu era destruir-lo. Òbviament quan creem un absolut superior a qualsevol altre concepte tot és defensable. La pàtria o Déu, presos com a absoluts han pogut justificar vertaderes barbaritats. La defensa de la biodiversitat quan esdevé un absolut no té límits. Quan perdem de vista les proporcions i la complexitat dels impactes podem realitzar molts errors legitimats per l’absolut de referència. L’ecologia mai ha d’oblidar que l’home en forma part. L’ecologisme social del que ens parla l’ecòleg Martí Boada és el que parteix del reconeixement de la complexitat de les dinàmiques vers un món sostenible. Cal respectar la biodiversitat, cal una producció agrària respectuosa i sostenible però cal produir suficients aliments i que aquests puguin ser assequibles per a tothom.

En aquesta guerra per terra, mar i aire contra el Segarra-Garrigues van haver-hi un seguit de disfuncions:

• Ampliació exagerada de les àrees ZEPA fins al 42% de l’àrea programada, molt per sobre de les reserves mediambientals que s’ha reclamat a altres regadius, més encara quan des del començament ja s’havia fet una cessió important de terres que donava una bona resposta a la inquietud de defensa de les aus.
• Ubicació de les zones ZEPA a les millors terres agrícoles (planes i baixes, més rendibles i que requerien molta menys energia pel regadiu). No hi ha cap explicació per aquesta selecció atès que els ocells no entenen d’aquestes fronteres micro-locals sense separació orogràfica ni climàtica.
• Renuncia, per tant, a situar les ZEPA a zones fora de l’àrea Segarra-Garrigues, amb les mateixes característiques orogràfic-climàtiques.
• Desinformació i exageració sobre la problemàtica de les aus, Per exemple, afirmar que un ocell com la trenca està en perill crític d’extinció perquè a Catalunya n’hi havien al moment de l’Estudi d’impacte Ambiental, segons SEO-Birdlife, cinc i a l’area Segarra-Garrigues, només un, era totalment tendenciós. Segons la mateixa font a Europa n’hi havia una mitjana de 198.500 parelles. La trenca no és un ocell d’aquí o, millor dit, no és comú aquí, la presència de la trenca és rara a la península Ibèrica degut a que emigra a Europa des d’orient i és a l’Est d’Europa on compta amb àmplies i consolidades colònies. Argumentar la presència d’aquest ocell com a crítica per condicionar el regadiu traspassa els nivells de l’honestedat científica.
• Campanya de desprestigi, en part promoguda per organismes que, teòricament, havien de defensar el projecte
• Desinformar sobre la tecnologia del regadiu Segarra-Garrigues. Per exemple, menysprear el Segarra-Garrigues amb l’argument que era una infraestructura del Segle XIX, quan és, sens dubte, el canal de regadiu més modern d’Espanya.
• Desinformació sobre els impactes positius i negatius del regadiu.
• Menyspreu a les comarques i a la població rural afectades.

Sobre les dotacions d’aigua

Un altre aspecte de dificultat n’ha estat la reducció de les dotacions de reg globals (un 18,4% des de les previstes al 2002 a les definides el 2018) i el predomini de les dotacions de suport per sobre de les de transformació. La dotació de transformació fixada en 6.500 m3/ha/any es considera suficient per admetre qualsevol conreu adaptable a les condicions climàtiques de la zona. Altres dotacions establertes al Segarra-Garrigues de 3.500 m3/ha/any i 1.500 m3/ha/any limiten molt l’adopció de nous conreus que no siguin els propis de secà. L’adopció de regadius amb aquestes baixes dotacions d’aigua, considerant el preu de l’aigua i l’energia, no aporten gaire interès a l’agricultor. Amb la possible excepció, tanmateix, de grans explotacions que puguin gaudir d’importants economies d’escala, un limitació que comportaria una disfunció social sobre els objectius primogènits del Segarra-Garrigues

Bloquejos administratius

Finalment, cal remarcar alguns bloquejos administratius que des de la Comunitat de Regants es consideren incomprensibles i que afecten a la continuïtat de diverses àrees del projecte:

• Aranyó. Unes 800 ha a l’entorn de l’Aranyó, sense estar afectada per ZEPA, que podrien disposar de dotació de transformació estan pendents de resolució des de fa anys.
• Plans de Sió. 6.500 ha del Segarra Garrigues estan pendents des de fa deu anys d’una prova pilot a la ZEPA de Plans de Sió que els experts afirmen que no és tècnicament possible realitzar en les condicions exigides.
• Aitona.  A l’àrea d’Aitona existeix una controvèrsia en relació als mapes que es varen utilitzar al moment de definir la ZEPA al no considerar les finques que ja estaven en reg en aquells moments

En cap moment es vol negar, ans al contrari, la importància de sostenir els equilibris mediambientals i la biodiversitat, però l’acumulació de peatges mediambientals bloqueja la incorporació de nous regants i de facto dificulta severament la viabilitat econòmica i social del projecte.

Àmbit territorial del canal

 

Corregir és el que correspon fer:

• Reset. El Segarra- Garrigues necessita un reset. Es van fer les coses en unes determinades condicions i en un determinat moment. Avui la situació ha canviat, cal que les decisions siguin revisables, les lleis poden canviar i les directrius de Brussel·les també. Cal argumentar des d’una visió actualitzada i amb voluntat política les portes poden obrir-se.
• Desbloqueig administratiu. En primer lloc caldria desbloquejar tots els obstacles aliens a l’estructura definida del canal. Temes com l’Aranyó, la prova pilot dels Plans de Sió o els regadius d’Aitona cal aclarir-los el més aviat possible. La imatge de les actuacions de l’Administració Pública catalana en aquests temes deixa dubtes de la seva eficàcia.

Els canals d’Urgell han d’abordar el procés de modernització. No té sentit que Catalunya tingui encara un 47,1% de superfície de reg per gravetat quan al conjunt de l’Estat és el 22,3%

• Tipus de regadiu. Caldria analitzar els regadius de Ponent com una sola estructura de regadiu. Alhora convindria  apartar localismes i individualismes i en sortiria beneficiat tothom. Els canals d’Urgell i altres canals de Ponent han d’abordar indefectiblement el procés de modernització. No té sentit que Catalunya tingui encara un 47,1% de superfície de reg per gravetat quan al conjunt d’Espanya el mateix percentatge és el 22,3%. A la resta d’Espanya, en els darrers deu anys, s’ha fet un progrés clar en la modernització del regadiu, En canvi a Catalunya, el regadiu per gravetat s’ha mantingut estable. La desconsideració del regadiu ha comportat a Catalunya deixadesa en l’objectiu de modernització que és clau tant en la lluita contra el canvi climàtic com en l’adaptació a aquest i, per descomptat en la gestió d’una aigua cada cop més escassa.
• Tecnologia versus futur. La diferència entre el regadiu tradicional per gravetat amb altres tipologies de regadiu és molt significativa. L’eficiència global (aigua aprofitada / aigua subministrada) per gravetat és del 40-50% quan en reg localitzat és el 70-80%, segons ICID. Però fins i tot partint del reg localitzat, tal com informa l’investigador de l’IRTA Joan Girona, un ús tècnicament avançat i acurat pot reduir un 50% addicional de l’ús de l’aigua. Alhora, els regadius localitzats permeten l’aplicació de les tecnologies d’agricultura de precisió que mitjançant eines de la informació i la comunicació, biosensórica i teledetecció minimitzen els inputs, els costos i milloren els rendiments. Al mateix temps, en situacions de poca disponibilitat d’aigua, la tècnica de reg deficitari aporta bons resultats. Aplicar aquestes tecnologies és clau per donar una bona resposta als objectius de sostenibilitat i possible manca del recurs aigua. El CSG disposa de les condicions per aplicar les més modernes tecnologies de regadiu.
• Estalvi versus ampliació. Aquests regadius de reg per gravetat dels canals històrics de Ponent s’han de modernitzar per interès de tota la societat catalana. Per aquesta raó, la transformació ha de ser assumida pel sector públic en el grau que correspongui. Cal tenir present que un regadiu modern és clau per assolir la necessària seguretat de proveïment alimentari i dotar d’un millor ús i més eficient a l’aigua. En direcció complementària, part del sobrant que es vagi produint al modernitzar els canals històrics es poden derivar al CSG a fi de donar rendibilitat als conreus a àrees que compten ara amb dotacions insuficients de 3.500 i 1.500 m3/ha. Val a dir, tanmateix, que en un sistema amb adequats controls d’ús del reg és l’agricultor el primer interessat en no gastar més aigua que la necessària. Sobre això Miquel Galvarriato, President executiu d’Aigües Segarra-Garrigues explica que actualment la dotació mitjana al CSG és de 4.875 m3/ha però la dotació real és de 3.300 m3/ha. Tenint en compte la dotació establerta pel Canal d’Urgell de 9.000 m3/ha, comparant amb el consum mig del Segarra-Garrigues, la modernització d’aquests regadius podria suposar un estalvi gegantí del consum actual de l’aigua. Això permetria assolir el triple objectiu de millorar les aportacions als cabals ecològics, millorar les dotacions del Segarra Garrigues cap a una agricultura competitiva i diversa i, en general, aportar en la seguretat front a possibles sequeres futures.
• Reg amb aigües reciclades. Cal pensar en totes les opcions possibles per millorar el regadiu. Des de l’ACA s’ha fet una magnífica tasca de depuració d’aigües. Caldria donar una segona vida a les aigües reciclades urbanes per proveir petits regadius, bàsicament d’horta, que podrien aportar aliments de proximitat a moltes poblacions.

Cal evitar usar terres agrícoles productives per a la implantació de plaques solars i, encara més, si aquests terrenys són de regadiu

• Fotovoltaica sobre l’aigua. Caldria també utilitzar els embassaments, les basses de regadiu i els canals de regadiu per a la instal·lació d’energia fotovoltaica. Aquesta opció té un doble interès com a proveïment d’energia i com a estalvi d’aigua.
• No a la fotovoltaica en sòls agrícolament productius. Per descomptat, caldria evitar usar terres agrícoles productives per a la implantació de plaques solars i, encara més, si aquests terrenys son de regadiu. En aquest tema l’administració pública s’ha tornat a equivocar. Alhora la societat catalana no ha entès el que ens hi juguem. Caldrà insistir en la pedagogia del proveïment alimentari allunyat dels dogmatismes.
• Compensació de costos de sostenibilitat. Tal com afirma Josep M. Jové, president de la Comunitat de Regants del canal Segarra-Garrigues cal trobar la manera que el medi ambient sigui compatible amb les necessitats humanes. Cal, per tant, que siguin compatibles les ZEPA amb una agricultura rendible. El sosteniment dels equilibris mediambientals i la seguretat del proveïment alimentari són dos objectius d’interès general per a tota la societat. No té sentit que l’impuls d’un dels objectius anul·li les opcions de l’altre. Tampoc té sentit que els costos d’aquesta opció vers la millora de la biodiversitat es carregin exclusivament sobre l’agricultor i sobre la rendibilitat de la seva explotació. Cal canviar l’enfocament, el conjunt de la societat ha d’assumir els costos de les seves legítimes i necessàries opcions mediambientals. La sostenibilitat no és gratis i menys a càrrec del pagès.

Tot és possible si hi ha voluntat

Arribats a aquest punt, què en fem del Segarra-Garrigues? ho deixem com a tasca dels arqueòlegs del segle XXIII o recuperem el seu sentit, utilitat i necessitat? La història més recent està donant la raó als arguments a favor del valor clau d’aquest canal. Cal que aquest pugui jugar el rol essencial en el nostre proveïment alimentari de proximitat, contra el canvi climàtic i, alhora, per amortir-ne els seus efectes immediats. No podem esperar més a revisar errors i remoure voluntats aquí i a Europa per establir solucions equilibrades allunyades de tot populisme, encara que es disfressi d’ecologisme. L’aposta per un futur possible, sostenible i equilibrat és un repte complex. Per avançar cal mirar lluny, establir prioritats dins d’una realitat amb recursos escassos, acceptar males solucions però les millors de totes les possibles i corregir errors amb humilitat. En el cas que aquí ens ocupa, cal corregir l’error del menysteniment del Segarra-Garrigues.