Carles Vilarrubí és un seductor. Murri com ell sol, amb incomptables hores de vol en tota mena de condicions meteorològiques vitals, fa l’efecte d’estar ja de tornada quan tu encara hi vas davant qualsevol pregunta i situació. L’exvicepresident del Barça amb Rosell i Bartomeu, home de negocis i tastaolletes present en mil i una activitats, només ha parlat esporàdicament des que va plegar del càrrec, dissident per com va actuar la junta aquell 1 d’octubre que avui sona ja tan llunyà. Vilarrubí parla clar i sense embuts sobre la delicada situació del club, pensa en alternatives que evitin complicacions majors i, en aquesta entrevista amb La Milanesa de Messi, fins i tot té temps de preocupar-se per la situació d’un país que defineix com "estomacat" en encertada reflexió que hem situat al titular. La llarga conversa, amb algun que altre off the record, es va dur a terme al restaurant Fishhh!, de Lluís de Buen, feu de reunió de les xerrades de La Milanesa, que busquen la complicitat amb l’interlocutor per davant de qualsevol altra consideració. Aquest també va ser el cas amb Carles Vilarrubí. Aquí teniu la transcripció de les seves paraules i reflexions.
Han passat quatre anys llargs des que va abandonar el Barça. Des d’aleshores, Carles Vilarrubí ha optat per un perfil baix. A plena voluntat, suposem, perquè així ho ha desitjat vostè mateix.
És així a l’àmbit esportiu. Quan deixo el club, tinc clar que la meva intenció consisteix a no erosionar ningú ni adoptar cap protagonisme. Marxo per un tema ben puntual, del qual parlarem després, i és per la decisió que es pren l’1 d’octubre. Aquell partit mai no s’hauria hagut de jugar, però la decisió de plegar és personal i no volia que afectés ningú, ni president, ni companys de junta, ni res. I en coherència, em vaig marcar a mi mateix que no diria res una llarga temporada. Ara ja ha passat, Bartomeu no és president.
En aquell moment, hom podia creure que Vilarrubí aprofitava l’últim detonant per plegar, amb "l’excusa" de l’1-O, però ja ho tenia coll avall, això de marxar per cansament.
Amb franquesa, no és així. Heu de pensar que el primer dia jo entro a la junta i no conec ningú. Ningú. Només el president Rosell i la seva família. Generacionalment, no pertanyia al grup de directius, ja que soc més gran que ells, amb alguna excepció. Això em converteix en una mena d’outsider. No sé si des de fora s’intuïa això, tal com dieu, però al principi em sentia una peça estranya. Ara bé, haig de dir que vaig tenir la sort, tant amb Rosell com amb Bartomeu, que em van deixar fer el que volia: dedicar-me a l’àrea de relacions institucionals. Vaig demanar que no em donessin cap competència que tingués a veure amb economia ni amb el primer equip, no ho volia pas. I vaig tenir la sensació de ser escoltat i respectat. Era un líbero a qui deixaven fer i m’ho vaig passar molt bé, extraordinàriament bé. Malgrat que em dediqui als negocis i les finances de manera professional, només m’interessava la vessant institucional del Barça per molt que sóc culer, que jo jugava a hoquei gel amb el Barça i que la raó que em va arrossegar al futbol va ser l’admiració que sentia per Johan Cruyff ja fa molts anys... Quan se’m planteja entrar a la directiva, m’interessa allò que no té a veure ni amb els futbolistes ni amb els números. És més, l’àrea institucional no interessa a ningú i la prova és que ningú no se’n va fer càrrec quan vaig marxar. Els projectes que tenia en aquell moment es van aturar... Deixeu-me dir, però, que del meu pas pel Barça m’he endut una molt bona relació amb Pep Guardiola, amb Carles Puyol i amb Gerard Piqué. La conservem i la cuidem.
"En la vessant esportiva, ara toca fer costat al president del Barça"
Tornem a centrar-nos en l’1 d’octubre.
Com deia, de vegades em sentia un cas estrany allà enmig de la junta. En els sis o set anys que vaig pertànyer a la directiva, vaig viure moltes situacions amb les quals no estava d’acord, hi expressava la meva disconformitat i així ho reflecteixen les actes. Malgrat tot, sempre m’he sentit solidari amb totes les decisions que, per majoria, es prenien. A la junta, m’hi trobava còmode malgrat que al meu aire, però quan arriba l’1 d’octubre hi tinc un desacord cabdal, personal. El matí d’aquell dia, mentre la gent votava i rebíem notícies de la situació, vam mantenir una reunió de tres hores llargues amb Bartomeu i els vicepresidents del club. Entenc que cadascú aguanta la seva pressió i és molt diferent la que pateix un president de la que pot viure qualsevol altre directiu. Bartomeu tenia la seva informació i contactes i volia jugar tant sí com no, amb els seus arguments. En canvi, jo vaig defensar des del primer instant que, tal com es vivia la jornada del referèndum al carrer, no es podia disputar el partit contra Las Palmas a les quatre de la tarda com si no passés res. De cap de les maneres.
Fotografia de Carolina Santos
I Bartomeu què hi deia?
Hi va haver un moment que Bartomeu semblava ja convençut de suspendre el partit i va arribar a redactar un comunicat de premsa en aquell sentit. Es va carregar de valor i va decidir baixar al vestidor per dir-ho als futbolistes. Piqué havia pujat a la llotja a buscar informació i em va semblar que també era partidari d’ajornar el matx, però devia estar en franca minoria entre els companys. Abans de baixar, vaig agafar en Barto per ratificar-li que si canviava d’opinió i decidia que el partit es disputava, ja no podria comptar més amb mi. Al cap d’un quart d’hora, va tornar a la zona de llotja i ens diu: “Juguem”... I allà es va acabar.
"A Catalunya, a tothom li interessa que el Barça vagi bé, sigui de l’isme que sigui"
Mai no ha quedat clar quin preu ha acabat pagant el Barça per la seva implicació en el procés, sigui figurat o literal. Existia intimidació del PP i, en concret, de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, sobre la directiva?
El que més va trastornar el Govern central, presidit per Rajoy durant aquells anys, a part de la proliferació d’estelades a l’estadi, va ser la celebració al Camp Nou de l’anomenat Concert per la Llibertat. Ni el pas de la Via Catalana pel mig de l’Estadi en aquella Diada que recordareu, ni cap altra acció en la qual estigués involucrat el club. Tampoc no va arribar a aquests extrems després de la publicació del nostre comunicat de suport a la llengua en contraposició a la voluntat del ministre Wert d’espanyolitzar l’educació dels nens catalans. Aquell concert els va treure, literalment, de polleguera i això sí que em consta. D’altres punts o situacions, potser no en tinc referències, però aquesta se’m va quedar ben gravada.
Li consta que des del Barça es paguessin actes de Societat Civil Catalana?
No sé si van existir factures d’actes de Societat Civil Catalana. Em consta que Sandro Rosell ha deslligat, en declaracions públiques, el seu temps a la presó de la seva activitat com a president del Barça. Només parlo del que vaig conèixer en primera persona.
"El Concert per la Llibertat al Camp Nou va trastornar moltíssim el govern de Rajoy"
Tornem al present. L’ha sorprès que existeixi un deute de 1.350 milions al club? Tot i mantenir-se allunyat de l’àrea econòmica, imaginava que es produiria un daltabaix així?
A veure, jo vinc del món de l’empresa i veia els senyals d’alerta que es generaven al club, des de les xifres de renovació de Messi fins al volum de certes contractacions, per exemple. No em ve de noves veient qui s’ocupava del futbol professional, com s’havia cedit tant de poder als futbolistes i com es plantejaven les renovacions de contracte. Ara, de totes maneres, no m’ho sé explicar. Francament, no ho entenc, però veig clar que hi havia gent en els darrers anys que no podia tenir certes responsabilitats. I les ha tingudes, per desgràcia. Així s’explica la situació i, a més, els plou la COVID-19.
Pel que sabem, a Sandro Rosell li molesta molt ara que se’l posi al mateix sac de gestió de Josep Maria Bartomeu...
No he parlat d’això amb ell, amb franquesa. No crec que mai verbalitzi un pensament així sobre el seu amic, el seu vicepresident. És un home fidel als seus amics. El que pensi ara Sandro de Bartomeu, fins aquí no hi arribo ni m’atreveixo a especular, però és evident que no li pot agradar gaire tot el que ha passat.
"Veient qui s’ocupava del futbol al Barça, no em ve de noves el deute de 1.350 milions"
Remuntem-nos altra vegada a les primeres passes de la presidència de Sandro Rosell. Fa l’efecte que es volia desmuntar tot el que tingués a veure amb l’herència, amb el model cruyffista, per demostrar que era possible trobar una altra manera de guanyar. I no es dona, per exemple crucial, a Pep Guardiola el suport que mereixia. A la junta vivíeu aquesta sensació de voler canviar el rumb? Per què no continuar igual? Per què el trencament?
Jo soc tan estrany i tan aliè a aquest món que, des del primer minut, veig dinàmiques que no comparteixo. Com us he dit abans, a mi m’interessa el futbol pel Johan, que arriba des de l’Ajax i marca una revolució, i pels anys que fitxo pel Barça d’hoquei gel com a porter i anava amb l’avi al Camp Nou a veure com jugava l’holandès... Tot això ho dic perquè Cruyff és un referent per a mi. I soc rar en aquesta festa perquè tinc bona relació amb Pep Guardiola, i ens preocupem de cultivar-la. He dinat amb ell i les nostres dones quan ell vivia a Nova York. En aquell àmbit de directiva, aquest fet podia cridar l’atenció.
Sí, ens sona a nou que Carles Vilarrubí se’ns declari cruyffista i guardiolista...
Home, per a mi hi ha coses que cauen pel seu propi pes! No crec que m’hagi de justificar de res ni que tampoc hagi de justificar com actuaven altres. Va anar com va anar, però amb el Pep i la seva família mantinc una relació ben cordial quan era al club, després i ara, malgrat la distància. Del que dieu de desavinences quan Guardiola entrenava al Barça i Rosell ja era president, si existien, jo ni les ensumava, tot i que notava una tensió permanent que em molestava i no volia compartir. Des del primer dia. Es notava una manca d’empatia entre jugadors, tècnics i la junta directiva... El Pep havia blindat la seva àrea i encara avui els futbolistes gaudeixen de certs privilegis que no comparteixo. Això no impedeix que mantingui una excel·lent relació amb ell, com he dit. Ara, no crec que els jugadors hagin de seure a la llotja, per exemple... Els jugadors del Barça han guanyat una posició desorbitada dins del club.
"Sandro Rosell no verbalitzarà mai desaprovació sobre la gestió de Bartomeu. És fidel als seus amics... En aquella junta, resultava estrany que jo tingués bona relació amb Pep Guardiola"
Serà perquè algú els ho ha permès.
Efectivament. Algú els ho ha permès. Tenen uns beneficis i uns privilegis sorprenents, sí...
Tornem al dia d’avui. Parlem del Barçagate i aquesta pràctica de trossejar factures per evitar que passessin el control de la junta directiva. Al final, es buscaran responsabilitats quan surti el forensic?
Començaré per dir que no tenia ni idea d’això. Òbviament, si no es repassa en junta, no tens coneixement de la seva existència, és evident. En això que comenteu d’aixecar catifes o no, us diria que repasséssiu la història. Quan va arribar el president Laporta en el seu primer mandat, també s’esperava que passés comptes amb Gaspart. I no ho va fer. Per què? En general, i no dic si comparteixo o no aquesta manera de fer, es prefereix no generar soroll amb les responsabilitats de gestió. Quan Laporta aterra per primera vegada a la presidència, hi ha una entitat financera catalana que decideix ajudar el club i s’opta per passar pàgina, per oblidar el passat. Que consti que vaig votar Laporta en aquell moment perquè em semblava un kennedy, preferible a tot un establishment dels Bassat, Miquel Roca Junyent i Salvador Alemany, que no haguessin sacsejat el club com calia per sortir d’aquella crisi. I això que els coneixia bé i alguns eren amics! En matèria de diners i de crisis, el que el poder vol, sobretot, és mantenir la pau i no ampliar els problemes.
"Els jugadors del Barça han guanyat una posició desorbitada dins del club"
Veu risc que el Barça es converteixi en societat anònima?
A curt termini, no. A mitjà termini, en canvi, haurà d’existir una solució molt imaginativa. Si no arriba aquesta alternativa, caldrà una forta injecció de capital. Possiblement, s’hauria d’estudiar que el soci col·laborés en la cerca d’aquesta solució. En una situació extrema, hauríem de trobar la fórmula, la manera de capitalitzar el club. Dit això, no trobareu cap president que vulgui fer el pas endavant de demanar diners al soci i de plantejar una derrama que resultaria totalment impopular.
Fotografia de Carolina Santos
El moment del Futbol Club Barcelona és tan delicat que, fins i tot, veiem trontollar el concepte, contingut i significat de ser ‘més que un club’, no considera?
Home, just això és el que més em justifica continuar personalment pendent del Barça, sense dubte. No ens podem permetre perdre l’essència del club, que és just això. Com a país, estem travessant una fase ben difícil: des del final del procés, estem estomacats. I el Barça, en la seva crisi, també ho està. Vivim i patim hores baixes. I els altres, deixem-ho així, s’han animat molt. Han estat dècades que ells sentien que nosaltres els passàvem la mà per la cara en molts aspectes tangibles i també intangibles, i això els generava respecte, admiració, sensació d’anar darrere... Ara, ja no. Ara estem en baixa forma, estomacats com dic, i ens hem de refer. El Barça i Catalunya, tots dos. Parlo de tot plegat, més enllà d’estats d’ànims puntuals segons el que visquis en determinat moment. Ho explico amb una al·legoria: si fóssim ara a Madrid, ja haurien passat per davant en aquesta estona dos o tres Lamborghini i aquí no en veurem cap. I el Lamborghini no correspon a cap fet real. És una situació fictícia, totalment. A Barcelona continua havent-hi innovació i talent. En aquesta ciutat, continua existint molta esperança a la qual aferrar-se, malgrat que criticar la gestió municipal també formi part de les queixes diàries, amb tota la raó. Hi ha brots verds i els veiem també al futbol quan repasses aquesta col·lecció de joves que han pujat al primer equip del Barça mentre ells es veuran obligats a recórrer al talonari...
"Econòmicament, el Barça necessitarà una solució molt imaginativa per evitar la SAD"
Les promeses representen el clau roent al qual s’aferra l’esperança del barcelonisme ara com ara.
Però hi és, és pura realitat. D’acord, estem tots estomacats i el que vulgueu, potser no ens ajuden ni els polítics ni els governants que tenim, però creiem en el país i en la seva gent. En els últims cinc anys, hem passat un tràngol formidable, de dimensions considerables, i sabem que ens recuperarem, segur que ens recuperarem, hem de fer confiança. Què coi? Som més que un club i ens en sortirem! S’ha de tenir confiança. Al Barça tenim un president en qui uns creuen més i altres no tant, però tots plegats no tenim altra sortida que donar-li tota la confiança. Com a mínim, ara no hi ha soroll, ell juga, mou les peces i les ha de moure sabent que anem a una, que no és moment per dissidències. El moment és tan difícil que estem molt espantats i, per tant, hem de desitjar que surti bé.
Quant de temps creus que necessita el Barça per estar del tot recuperat d’aquesta crisi profunda?
Depèn de la pilota, com sempre en futbol. I també de certes decisions estratègiques. Per exemple, el president Laporta va demanar a l’última assemblea que li deixessin vendre part d’alguns actius, sigui el Barça Corporate, Barça Studios, els naming rights de l’Estadi, etcètera. Tot el que pugui vendre servirà per buscar jugadors, reforços i aconseguir un potencial que torni a l’exemple del 2010 a Sud-àfrica, quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial amb una majoria de futbolistes culers. Si Laporta, Reverter i Mateu Alemany poden captar diners i capitalitzar aquesta revifada, ja podem refer-nos enguany mateix, sense esperar gaire. Potser no guanyem la Lliga, però podem aspirar a l’Europa League i tornar a la Champions League de l’any vinent, que ja són objectius dignes de ser valorats com mereixen arran de les circumstàncies que hem viscut.
"Els joves futbolistes blaugranes representen els brots verds d’esperança"
Veu unanimitat en el barcelonisme cercant aquests objectius o els ismes i l’entorn continuen en posicions gairebé enfrontades?
En la vessant esportiva, ara toca fer costat al president del Barça. Personalment, potser puc dir que ‘Laportais not my cup of tea’, potser no és sant de la meva devoció, però hem de fer-li confiança. No en queda cap altra. Per la seva manera de ser, desperta fílies i fòbies i les puc entendre perquè a mi m’ha arribat a negar la salutació en un funeral, gest que no puc entendre segons la meva educació. I això va passar. No el vaig votar a les darreres eleccions, malgrat que sabia que guanyaria i que el meu preferit no era el favorit. Però soc un tipus de persona que fa les coses que creu que ha de fer i ara és el moment d’anar tots a una.
Per acabar, després d’aquesta llarga conversa, es desprèn que vostè mai no ha volgut ser president del Barça, voluntat que contrasta amb el que pensaven uns quants periodistes mentre era directiu del club...
Aquesta pregunta em resulta increïble. Amb franquesa, el Barça resulta tan manicomial, per dir-ho en un sentit col·loquial que doni mesura de la seva immensa extensió, que m’hauria resultat impossible plantejar-m’ho. En canvi, m’ho he passat fantàsticament sent vicepresident de relacions institucionals i us asseguro que ser president és l’últim que m’hauria plantejat. M’agradaria ser president de l’Aeroclub Sabadell perquè m’agrada volar i en soc soci fa més de 30 anys, però sembla que hi faig tard. M’encanta ser president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia. Però president del Barça? No, de cap manera, gràcies.