Imagineu l’escena: Esteu a casa vostra parlant amb un amic. Pot ser una conversa amable o una discussió amarga, però en tot cas intercanvieu opinió dins d’un àmbit que tots dos consentiu, perquè voleu. De cop i volta, apareix un tercer en discòrdia. Ningú l’ha convidat, però es creu amb el dret d’irrompre a la conversa, donar la seva opinió i intentar “rebentar” el moment. La situació pot ser surrealista, incòmoda com a mínim. Pots intentar raonar amb aquesta tercera persona i explicar-li que no és educat el que acaba de fer... o pots simplement fer-lo fora de casa teva.
Aquesta situació, tan estranya, s’ha convertit en habitual a les xarxes socials. Va íntimament lligada a una línia molt fina i poc treballada que separa el Personal Branding, el màrqueting social i la simple activitat particular a les xarxes. I és que quan Tom Peters va utilitzar per primer cop l’expressió “Personal Branding” l’any 1997, internet encara havia de fer el gran esclat i, durant els últims anys, el concepte ha anat adquirint dimensions colossals. El concepte i, el que és més important, les seves conseqüències.
Quan posem noms i cognoms als marcs teòrics, tot sembla més fàcil. Fixem-nos, doncs, en Elon Musk. Musk té un perfil oficial a Instagram on parla d’empresa, per descomptat, però també de temes particulars: bromes, “memes”, pensaments propis que marquen el seu perfil. Elon Musk parla de Tesla, evidentment, però és estrany (per no dir maleducat) que una empresa del sector entri al seu perfil a qüestionar, a criticar o a interaccionar amb terceres persones. S’ha creat, en aquest sentit, una regla no escrita de respecte i educació sobre el que significa estar “a casa meva”, al meu perfil particular. El mateix procés de respecte al perfil propi es trasllada habitualment a perfils de Facebook, Linkedin o Pinterest, per esmentar-ne alguns, per molt que aquestes àrees personals siguin utilitzades per construir “Personal Branding” o un branding indirecte d’empresa. És cert que les grans empreses i els grans professionals respecten aquestes regles (sovint, no escrites) i que existeix una “Netiquette” 3.0 que respecta la casa de cadascú. Bàsicament, a més, perquè generar la discòrdia en un perfil aliè d’aquests tipus de xarxes “relaxades” denota no només mala educació, sinó un nivell d’analfabetisme digital preocupant a aquestes alçades de segle.
Les xarxes no són homogènies, sinó que tenen diferents regles de joc i cal saber en tot moment què és correcte i què està fora de lloc
Però no tot ha de ser una vida assossegada. Si volem “guerra”, les xarxes també ens habiliten espais per ser políticament incorrectes i, fins i tot, maleducats. Així, qui vol cos a cos i accepta la ingerència continuada té una bona plataforma a Twitter. Hi ha qui s’hi troba molt còmode en aquests àmbits i potencia aquesta “invasió de privacitat” consentida, també força habitual als grups de Facebook (la segona vida d’aquesta xarxa que tothom dona per morta des de fa molts anys però que segueix més viva que mai). En aquests casos, “casa meva” ja no és “casa meva”, sinó un fòrum obert que sol generar provocació. És una altra forma de generar, en el fons, Personal Branding: expliquem qui som, com som, com és la nostra empresa o els nostres serveis a base de la crítica, la polèmica o la virulència verbal a cop de tuit o de comentari. Les xarxes no són homogènies, sinó que tenen diferents regles de joc i cal saber en tot moment què és correcte i què està fora de lloc, perquè el que Twitter accepta pot ser totalment reprovable a Instagram, per exemple.
I, arribats a aquest punt, cal posar sobre la taula la gran decisió. Milers de gurús argumenten que l’últim recurs davant de les ingerències “a casa meva” ha de ser el bloqueig, i que aquest ha d’estar molt justificat per no despertar reaccions adverses. El bloqueig a Facebook o a Instagram, recordem, aïlla les dues parts, tant al “bloquejat” com al “bloquejador”. És cert que hi ha poca literatura sobre aquest tema, i que no existeix un manual a l’ús per saber si estem seguint correctament les instruccions. Per això, intentant construir un sil·logisme coherent, caldria afirmar que si els perfils personals ajuden a construir el “Personal Branding” i, per extensió, el branding de la teva empresa, has de poder sentir-te còmode i tranquil a casa teva. Si casa teva és envaïda sense previ avís, la comoditat i la tranquil·litat desapareixen per voluntat aliena. Si aquesta invasió es fa per motius interessats, des d’un perfil personal lligat a la competència o des de la competència directament, podem resoldre que s’està caient en una manca de respecte i educació “digital” no escrita però evident. Per tant, davant d’ingerències i males educacions, actuar per la via del bloqueig pot ser no només una decisió justa i terapèutica, sinó un reforç del “Personal Branding” del que venim parlant des de l’inici de l’article. Al capdavall, treure’t de sobre persones digitalment maleducades no deixa de definir qui ets “a casa teva” i davant de “la teva gent”, una mostra de coherència de portes endins i un avís per a navegants de portes enfora.
No sé què en pensarà l’Elon Musk de tot això. Miraré de preguntar-li sense envair el seu espai privat, no sigui que acabi bloquejat!