08
de Novembre
de
2016
Act.
16
de Gener
de
2017
Un dels temes estrella pels macroeconomistes és la productivitat de l'economia. Tenim diversos mètodes de càlcul però fonamentalment emprem dos. El primer, via oferta, emprem una funció de producció Cobb-Douglas per mesurar la productivitat del treball- a partir del nombre total d'hores treballades- i del capital -a partir de l'estoc total invertit a l'economia. El segon, via demanda, mesurem productivitat a través de les variables de demanda i PIB. La mesura principal de la productivitat de l'economia la mesurem amb el que es coneix com a PTF: la Productivitat Total dels Factors, que és la diferència entre la taxa de variació del PIB i la taxa de variació ponderada de capital i treball. Així, la PTF és un senyal sobre les economies d'escala o, alternativament, el tercer factor de producció: tecnologia i innovació.
L'any 1990 Catalunya tenia un avantatge comparatiu amb Espanya i la resta d'Europa (UE-15) en termes de productivitat de PIB per empleat (Vives 2009). Malgrat aquest petit avantatge, la forta desindustrialització del període 1988-1993 no va poder ser evitada i aquest avantatge va desaparèixer durant la dècada dels 90. La crisi bancària de 1992 va significar el tret de sortida cap a l'estancament de la productivitat catalana que, arribats a 1997 i, gràcies a la repatriació del capital que va fugir arran de la crisi bancària del 92, va permetre iniciar el cicle alcista de crèdit, hipoteques i obra civil.
L'impacte en termes de productivitat va ser molt negatiu, ja que la construcció és un sector molt menys productiu que una indústria poc competitiva com era la catalana dels anys vuitanta. Quin ha estat l'efecte de la bombolla 97-08 en la productivitat?
El gràfic ens mostra tres períodes ben diferenciats. El primer és entre 2000 i 2007. El gran creixement del PIB real ni va acompanyat de la Productivitat Total dels Factors (PTF) ni de la productivitat del treball, ni del capital. El motiu és que tot el creixement es va produir a base d'hores treballades a causa tant de la bombolla immobiliària com de l'augment demogràfic. Aquesta productivitat plana implica que salaris van per sobre de la productivitat que minva la competitivitat empresarial i impedeix que la demanda externa faci aportacions importants al creixement econòmic.
L'eficiència de les empreses
El segon va des del 2008 fins a 2012. Quan la bombolla esclata no només es tallen els fluxos crediticis i el PIB comença a caure, sinó que l'augment de la productivitat de treball i capital és espectacular: les empreses es tornen, de cop, molt més eficients. Durant els anys 2008-2010 veiem caure capital i la Productivitat Total dels Factors, però no així la productivitat del treball, que comença a augmentar tan bon punt l'economia entra en recessió.
El tercer període comença l'any 2013. Quan l'economia catalana surt de la recessió, la productivitat, tant capital com treball, desacceleren notablement però no deixen de créixer. La bona notícia ens la dóna la PTF, que creix a bon ritme gràcies al procés d'obertura a l'exterior.
La conclusió és que l'economia catalana té una productivitat contra cíclica: durant els cicles d'expansió la productivitat no augmenta significativament, mentre que durant les recessions aquesta pateix augments considerables. Aquest fenomen és comú a tot l'Estat espanyol i, a més, únic a totes les economies avançades, com única és la legislació laboral espanyola, la política d'infraestructures i un mercat bancari al detall depenent del sector públic. Aquesta incapacitat crònica per créixer a base de productivitat provoca que la productivitat catalana (i espanyola) siguin de les més baixes del continent.
Per què la productivitat és tan baixa?
Aquesta és la pregunta del milió de dòlars entre els macroeconomistes d'aquest país. La literatura és ampla i tradicionalment s'ha assumit que el motiu de la baixa productivitat és la grandària reduïda de les empreses, però les coses no són pas tan senzilles. Sabem amb seguretat que grandària empresarial i productivitat van agafades de la mà i no és sorprenent, per tant, que tinguem empreses més petites i menys productives. Ara bé: són les empreses poc productives perquè són petites o són petites perquè són poc productives?
La literatura ha assumit tradicionalment com a certa la primera, però Enrique Moral-Benito (2016), un dels millors macroeconomistes espanyols, ha fet una troballa important en un treball publicat fa només un mes: la causalitat és unidireccional i va des de la baixa productivitat cap a la grandària, és a dir, la baixa productivitat ens condemna a tenir empreses petites. La importància d'aquesta conclusió és cabdal, ja que ens obliga a analitzar el motiu pel qual a la resta de països tenen empreses molt més productives. Hi ha força evidència que hi ha dos factors clau per aconseguir nivells elevats de productivitat: tenir sector manufacturer i que hi hagi poca creació-destrucció d'empreses (López-García et al, 2007). En països com els EUA, Regne Unit, Alemanya o Holanda l'aportació d'aquests dos factors explica gran part dels augments de la productivitat.
L'efecte de la creació neta d'empreses a Espanya va per la mateixa línia, i és que les empreses establertes tenen un avantatge important. Ara bé, hi ha dos elements importants: les barreres d'entrada i els sunk costs (costos enfonsats, inversions que mai es recuperen). Les barreres d'entrada tenen un impacte molt negatiu sobre la productivitat de les empreses establertes, ja que desincentiven la innovació i l'eficiència.
Per altra banda, aquelles economies intensives en costos enfonsats (infraestructures i obra civil, bàsicament) tenen una aportació negativa a la productivitat important. La característica que diferencia Espanya de la resta d'economies desenvolupades és la construcció: en aquest sector les empreses establertes són molt poc més productives que les noves. Així doncs, a poc a poc hi veiem clar: la construcció i l'obra civil són les responsables de la baixa productivitat.
L'any 1990 Catalunya tenia un avantatge comparatiu amb Espanya i la resta d'Europa (UE-15) en termes de productivitat de PIB per empleat (Vives 2009). Malgrat aquest petit avantatge, la forta desindustrialització del període 1988-1993 no va poder ser evitada i aquest avantatge va desaparèixer durant la dècada dels 90. La crisi bancària de 1992 va significar el tret de sortida cap a l'estancament de la productivitat catalana que, arribats a 1997 i, gràcies a la repatriació del capital que va fugir arran de la crisi bancària del 92, va permetre iniciar el cicle alcista de crèdit, hipoteques i obra civil.
L'impacte en termes de productivitat va ser molt negatiu, ja que la construcció és un sector molt menys productiu que una indústria poc competitiva com era la catalana dels anys vuitanta. Quin ha estat l'efecte de la bombolla 97-08 en la productivitat?
El gràfic ens mostra tres períodes ben diferenciats. El primer és entre 2000 i 2007. El gran creixement del PIB real ni va acompanyat de la Productivitat Total dels Factors (PTF) ni de la productivitat del treball, ni del capital. El motiu és que tot el creixement es va produir a base d'hores treballades a causa tant de la bombolla immobiliària com de l'augment demogràfic. Aquesta productivitat plana implica que salaris van per sobre de la productivitat que minva la competitivitat empresarial i impedeix que la demanda externa faci aportacions importants al creixement econòmic.
L'eficiència de les empreses
El segon va des del 2008 fins a 2012. Quan la bombolla esclata no només es tallen els fluxos crediticis i el PIB comença a caure, sinó que l'augment de la productivitat de treball i capital és espectacular: les empreses es tornen, de cop, molt més eficients. Durant els anys 2008-2010 veiem caure capital i la Productivitat Total dels Factors, però no així la productivitat del treball, que comença a augmentar tan bon punt l'economia entra en recessió.
El tercer període comença l'any 2013. Quan l'economia catalana surt de la recessió, la productivitat, tant capital com treball, desacceleren notablement però no deixen de créixer. La bona notícia ens la dóna la PTF, que creix a bon ritme gràcies al procés d'obertura a l'exterior.
La conclusió és que l'economia catalana té una productivitat contra cíclica: durant els cicles d'expansió la productivitat no augmenta significativament, mentre que durant les recessions aquesta pateix augments considerables. Aquest fenomen és comú a tot l'Estat espanyol i, a més, únic a totes les economies avançades, com única és la legislació laboral espanyola, la política d'infraestructures i un mercat bancari al detall depenent del sector públic. Aquesta incapacitat crònica per créixer a base de productivitat provoca que la productivitat catalana (i espanyola) siguin de les més baixes del continent.
Per què la productivitat és tan baixa?
Aquesta és la pregunta del milió de dòlars entre els macroeconomistes d'aquest país. La literatura és ampla i tradicionalment s'ha assumit que el motiu de la baixa productivitat és la grandària reduïda de les empreses, però les coses no són pas tan senzilles. Sabem amb seguretat que grandària empresarial i productivitat van agafades de la mà i no és sorprenent, per tant, que tinguem empreses més petites i menys productives. Ara bé: són les empreses poc productives perquè són petites o són petites perquè són poc productives?
La literatura ha assumit tradicionalment com a certa la primera, però Enrique Moral-Benito (2016), un dels millors macroeconomistes espanyols, ha fet una troballa important en un treball publicat fa només un mes: la causalitat és unidireccional i va des de la baixa productivitat cap a la grandària, és a dir, la baixa productivitat ens condemna a tenir empreses petites. La importància d'aquesta conclusió és cabdal, ja que ens obliga a analitzar el motiu pel qual a la resta de països tenen empreses molt més productives. Hi ha força evidència que hi ha dos factors clau per aconseguir nivells elevats de productivitat: tenir sector manufacturer i que hi hagi poca creació-destrucció d'empreses (López-García et al, 2007). En països com els EUA, Regne Unit, Alemanya o Holanda l'aportació d'aquests dos factors explica gran part dels augments de la productivitat.
L'efecte de la creació neta d'empreses a Espanya va per la mateixa línia, i és que les empreses establertes tenen un avantatge important. Ara bé, hi ha dos elements importants: les barreres d'entrada i els sunk costs (costos enfonsats, inversions que mai es recuperen). Les barreres d'entrada tenen un impacte molt negatiu sobre la productivitat de les empreses establertes, ja que desincentiven la innovació i l'eficiència.
Per altra banda, aquelles economies intensives en costos enfonsats (infraestructures i obra civil, bàsicament) tenen una aportació negativa a la productivitat important. La característica que diferencia Espanya de la resta d'economies desenvolupades és la construcció: en aquest sector les empreses establertes són molt poc més productives que les noves. Així doncs, a poc a poc hi veiem clar: la construcció i l'obra civil són les responsables de la baixa productivitat.