Aquests dies una de les preocupacions que trobem a la premsa és: aguantarà Internet? Es penjarà Netflix? Potser és una anècdota però també evidencia el fet que TOTS ja vivim en un món digital. Alto!, tots, però no pas tot! Encara hi ha petits reductes que resisteixen aquesta invasió! Entre aquests, la lluita contra el coronavirus.
Som un dels països amb més smartphones, més ús de Whatsapp, Instagram, Wallapop, Google maps, Facebook, Twitter i tantes altres apps que s´han convertit en el lloc on ens trobem i compartim les nostres vides. De fet, en necessitaríem una segona o una tercera vida per atendre només els grups de whatsapp que s’han format!
"Els smartphones són un instrument idoni per mesurar, conèixer i aïllar epidèmies! Ja s'ha fet a Corea i a la Xina"
Els smartphones són una eina extraordinària de captura d’informació, comunicació i serveis personalitzats, són com sensors amb potes –les nostres potes– amb els que podem interactuar. Sembla doncs un instrument idoni per mesurar, conèixer i aïllar epidèmies!
De fet, això és el que han fet a Corea i a la Xina, amb estratègies una mica diferents però amb la mateixa finalitat.
A Corea han fet servir una app destinada als possibles infectats a qui se’ls ha demanat confinament. L’app és senzilla, demana que introdueixis les dades de salut com ara la temperatura diàriament i utilitza geolocalització per controlar el seguiment del confinament. Aquest és un sistema simple amb una app feta a correcuita, però que s’ha demostrat molt efectiu en retardar la propagació del virus.
Els xinesos han posat en marxa un sistema més sofisticat. La manera de funcionar és similar, però d’ús obligatori per tota la població de les zones afectades. Als no confinats els indica si és aconsellable o no apropar-se a un lloc mitjançant un codi de colors de tipus semàfor: verd, taronja i vermell. També fa servir geolocalització.
"Cal renunciar a la privacitat a canvi de ser més efectius en la lluita contra pandèmies?"
Ambos casos són molt bons exemples de com utilitzar els smartphones com a sensors que capturen instantàniament dades d’una quantitat enorme de la població, donen feedback immediat a cost pràcticament zero i amb total escalabilitat. El nivell de resolució en la propagació de l’epidèmia i l’eficàcia dels tallafocs són irrefutables. Ara bé, en ambdós casos hi ha manca de privacitat, les autoritats coneixen els moviments i la situació de cada ciutadà.
No és només això, és també un gran exemple d’ús de dades i creació de datasets que poden ser estudiats per diferents grups d’anàlisi, recerca i empreses.
Cal renunciar a la privacitat a canvi de ser més efectius en la lluita contra pandèmies?
Segur que hi ha diferents opinions, però també segur que aquestes aplicacions es poden ajustar de manera que tinguin el grau de privacitat que la societat vulgui. Per exemple, l’administració pot només demanar, i no imposar, l´ús d’aquestes aplicacions i només amb això ja tindria una mostra prou significativa. Es pot fer que les dades siguin anonimitzades, que només sigui obligatori per grups de risc, que es pugui actuar si s’incompleixen les restriccions o no, o només en alguns casos, etc...
També el servei és molt millorable respecte al que hem vist a Corea o a la Xina, es podrien fer visites mèdiques virtuals i amb bots pels casos lleus, dirigir als centres hospitalaris menys saturats, alertes de zones de més risc... És a dir, es tracta de disposar d’una administració digital en un món que fa temps que ho és. I també de crear ciutadania amb consciència i civisme digital que faci possible que tots ajudem a tenir un retrat de la situació instantani i millor sobre el qual poder actuar.
"Metabiota va predir que el 3 de març de 2020 hi haurien 127.000 casos del virus arreu del món, va fer llarg d’uns 30.000 però de ben segur que hi havia molts casos no declarats (tot i així estaven dins del seu marge d’error)"
De fet però, aquesta exactitud en la identificació de pandèmies ja existeix. Ara bé només funciona bé a l’inici. El 30 de desembre de 2019, una empresa nord-americana, Blue-Dot, i un servei automàtic, el HealthMap del Boston Children’s Hospital que presenta un model d’una altra empresa, Metabiota, ja alertaven d’un focus de pneumònia potencialment perillós a Wuhan (Xina). Les dues empreses el que fan és rastrejar Internet, usant algorismes de llenguatge natural, les notícies oficials de salut d’arreu del món, focalitzant-se en aquelles malalties d’alta prioritat que poden esdevenir perilloses.
Els resultats són molt notables; per exemple, Metabiota va predir que el 3 de març de 2020 hi haurien 127.000 casos del virus arreu del món, va fer llarg d’uns 30.000 però de ben segur que hi havia molts casos no declarats (tot i així estaven dins del seu marge d’error).
Tots aquests sistemes però esdevenen menys fiables a mesura que avança l’epidèmia perquè no es disposa de dades prou exactes i molts governs no acostumen a fer-les públiques amb prou nivell de detall. Un altre cop, el problema són les dades.
No totes aquestes dades depenen però de la seva aportació directa per part dels ciutadans. Aquests dies hem vist com a la Xina, moltes de les càmeres que habitualment es fan servir per reconeixement de persones i vehicles, s’han dotat de sensors infrarojos que mesuren la temperatura a distància alertant directament a la policia. També els robots amb càmeres que circulen pels carrers i les grans superfícies o els cascs amb càmeres que porta la policia. No només això, als aeroports les càmeres i tauletes tenien aquests sensors identificant la persona i al mateix temps la seva temperatura corporal.
"El Barcelona Supercomputing Center (BSC) ha engegat un projecte de modelat de possibles vacunes del coronavirus amb Grifols i altres empreses"
Els elements que li calen a un país digital van més enllà del control, la detecció i la prestació de serveis, encara que siguin inicials. Confinar a la població ens ensenya que és una administració que està a prop. No és una administració que està al teu districte sinó una administració que està a un clic de distància i que funciona bé digitalment, al mòbil, a la web o per veu. Només cal veure com està de col·lapsat el 061 o que es demani ajornament de les eleccions perquè no hi ha vot electrònic, per entendre com de lluny estem d’aquest objectiu.
Un país digital és un país que disposa d’eines i eines que una societat ha fet seves i usa habitualment, amb polítiques de dades comuns, amb transparència i un ecosistema de moltes organitzacions públiques i privades que en fan ús competint i col·laborant. En aquest camí hi ha moltes lliçons que ens cal aprendre de la Xina i Corea.
Ens cal millorar molt, però també tenim bons exemples. Per exemple, el Barcelona Supercomputing Center (BSC) ha engegat un projecte de modelat de possibles vacunes del coronavirus amb Grífols i altres empreses. Són coses com aquesta les que ens calen per ser un país digital!