Quan parlem de transformar el model productiu de Catalunya, l’objectiu intrínsec que hi ha al darrere és acostar-nos al nivell de benestar econòmic que tenen els països del centre i nord d’Europa. El nivell de benestar el mesurem a través de l’indicador de PIB per habitant. Què fa que els països com Àustria, Dinamarca, Països Baixos o Alemanya tinguin un major PIB per càpita que nosaltres? Fonamentalment que les seves economies tenen un nivell de productivitat més alt. La relació entre el PIB per càpita de Catalunya i el del nucli europeu (UE-5) és avui similar a la que hi havia l’any 2000. És a dir, no hem convergit en benestar econòmic amb els principals països d’Europa en les darreres dues dècades. I, de la mateixa manera, el nivell de productivitat (PIB per hora treballada) és un 27% inferior i la bretxa s’ha reduït molt poc els darrers anys.
La productivitat d’un país pot augmentar de dues maneres. Ja sigui perquè augmenta el pes dels sectors que són més productius en el total de l’economia, o bé perquè augmenta la productivitat a cadascun dels sectors econòmics. A Catalunya, els darrers quatre anys els sectors més productius han guanyat pes en el total del PIB i de l’ocupació. Quins són aquests sectors de més valor afegit? Bàsicament tres: la indústria, el sector TIC i part del sector d’activitats professionals i tècniques (deixem de banda el sector financer i l’immobiliari). La indústria és el més important dels tres, ja que representa el 18,6% del PIB català el 2023, no gaire diferent del 19,5% que representava el 2019, segons l’Idescat.
De fet, fa més d’una dècada que la indústria manté un pes en l’economia catalana força estable al voltant del 19-20%. En canvi, el sector de serveis tecnològics és el que més ha crescut darrerament (un 35% a preus constants entre 2019 i 2023), fins a assolir un pes en el PIB del 4,4% (encara reduït). Finalment, el sector d’activitats professionals, científiques i tècniques, el segon que més ha crescut en relació amb la prepandèmia, representa l’11% del PIB. Per tant, aquestes tres activitats sumen en conjunt el 34% de l’economia catalana, però la seva contribució al creixement real del PIB entre 2019 i 2023 ha estat molt important (la suma dels sectors TIC i activitats professionals expliquen 3,0 punts dels 3,2 punts de creixement acumulat en els darrers quatre anys).
Sens dubte, és una gran notícia. Però què passa amb el restant 66% de l’economia? També hauríem de ser capaços de millorar la productivitat a la construcció, al transport, comerç, hostaleria, sanitat, educació o a l’administració pública, aprofitant les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. Diversos estudis han demostrat que encara que tinguem la mateixa estructura sectorial que Europa, la bretxa de productivitat només es reduiria en una petita part, perquè a tots els sectors econòmics la nostra productivitat és més baixa. L’objectiu, per tant, ha de ser fer créixer la productivitat a tots els sectors econòmics, tant industrials com de serveis. Com fer-ho? Augmentant la inversió per treballador, que és la variable que més determina el nivell de productivitat d’un país. Aquells països amb major ràtio d’inversió productiva per treballador (no s’inclou la residencial) són també els que tenen productivitats més elevades i, en conseqüència, majors nivells de benestar.
Hauríem de ser capaços de millorar la productivitat a la construcció, al transport, comerç, hostaleria, sanitat, educació o a l’administració pública, aprofitant les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies
La inversió productiva (en tangibles: maquinària; o intangibles: patents, tecnologia, marca...) per ocupat ha crescut menys a Catalunya que als països europeus entre 2000 i 2019 malgrat partir d’un nivell inferior. De fet, la inversió productiva ha caigut un 3,3% el 2023, sent l'única variable macroeconòmica que no ha aconseguit recuperar encara el nivell precovid.
Què està frenant la inversió?
Hi ha diferents motius, alguns estructurals i altres conjunturals. Entre els estructurals, en destaco tres. Primer, els obstacles que posa el sector públic a l’activitat econòmica, ja sigui en forma de sobreregulació, burocratització, retard en els permisos, inseguretat jurídica o inestabilitat política. Segon, la manca d’inversió empresarial en innovació, ja sigui per falta de suport públic, perquè no hi troba incentius, ja que disposa de mà d’obra abundant i barata, o perquè el sistema de transferència tecnològica entre universitats i empreses no està funcionant com caldria. Tercer, la dificultat de trobar talent. La manca d’ajust entre l’oferta i la demanda laboral, juntament amb la fuga de talent i les condicions salarials, fa que aquest sigui un dels obstacles principals que troben les empreses a l’hora d’invertir.
Totes les expectatives que s’havien posat en la gran oportunitat que ens oferia els fons Next Generation no s’estan fent realitat
En l'àmbit conjuntural, els elevats costos de finançament a causa de la pujada de tipus d’interès i l’expectativa dels fons Next Generation, podrien també haver posposat decisions d’inversió cap a més endavant. El que està clar és que totes les expectatives que s’havien posat en la gran oportunitat que ens oferia els fons Next Generation -160.000 milions d’euros disponibles per invertir en la gran transformació del model productiu- no s’estan fent realitat. Però encara queden dos anys i mig per aprofitar-ho. No és tard si tenim clares quines són les tres grans prioritats de país per transformar la nostra economia: talent, innovació i reforma de l’administració.